Catalonia PAU Design II (Disseny II) key terms

Els elements bàsics de la representació visual: el punt com a unitat mínima d'atenció, la línia com a trajecte que defineix contorns i direccions, i el pla com a superfície que tanca formes i genera àrees de color.

Organització deliberada dels elements visuals dins d'un format per guiar la lectura, crear jerarquia i aconseguir equilibri entre pes, buit i tensió. Determina on mira primer l'espectador i com recorre la peça.

Ordre d'importància que el disseny assigna als missatges mitjançant mida, color, contrast, posició o tipografia. Permet que el destinatari entengui què és principal, què és secundari i què és informació de suport.

Diferència perceptible entre dos elements: clar/fosc, gran/petit, càlid/fred, llis/rugós. Genera atenció i llegibilitat, però en excés fragmenta la peça; en defecte, tot sembla igual i res destaca.

Repetició o alternança de formes, colors o intervals que produeix una sensació de moviment dins la composició. Pot ser regular, com una retícula de cartells, o lliure, com una successió de mides creixents.

Relació de mides entre les parts i el tot d'una peça. El mòdul és la unitat de mesura que es repeteix per generar coherència; la proporció àuria n'és un cas històric, no l'única solució vàlida.

Les tres coordenades que descriuen qualsevol color: to (família cromàtica, com vermell o verd), saturació (puresa o intensitat) i valor (lluminositat). Controlar-les separadament evita combinacions illegibles o massa planes.

Sistemes de producció del color segons el suport: síntesi additiva RGB per a pantalles, subtractiva CMYK per a impressió i referències com Pantone per garantir coincidència entre proveïdors. Cada model té un gamut diferent.

Qualitat tàctil o òptica d'una superfície: rugositat, brillantor, tramat o dibuix. Pot ser real (material) o simulada (representació), i afecta tant la percepció del producte com la seva fabricació.

Classificació de lletres (amb serif, sense serif, egípcies, script, display) i ús de mides, pesos i estils per ordenar la informació. La jerarquia tipogràfica substitueix sovint la jerarquia per imatge en peces editorials.

La caixa és l'alçada de les lletres minúscules respecte de l'ascendent i el descendent; l'interlletratge és l'espai vertical entre línies. Ajustar-los és clau per a la densitat i el confort de lectura d'un text llarg.

Facilitat amb què un text es pot llegir segons mida, interlineat, longitud de línia, contrast de valor entre text i fons i condicions d'ús. Un bon disseny no depèn només de la font triada.

Estructura invisible de columnes, marges i línies de base que ordena la pàgina i permet repetir decisions en sèries llargues. Pot ser estricta o flexible, però sempre ha de servir el contingut, no al revés.

Graella que combina columnes i files per crear mòduls repetibles, útil en diaris, catàlegs i sistemes d'identitat. Facilita variar la composició mantenint la coherència entre pàgines o suports.

Conjunt de normes i elements (logotip, colors, tipografia, aplicacions) que fan recognoscible una organització en qualsevol suport. Un bon sistema preveu usos no previstos i evita la dispersió gràfica.

Document que fixa l'ús correcte dels elements d'identitat: versions del logotip, àrea de respecte, colors, tipografies, aplicacions i prohibicions. És una eina operativa per a proveïdors i equips interns.

Disseny de sistemes de senyalització en espais físics: orientació, pictogrames, mapes i codis de color. Ha de funcionar per a usuaris diversos, en condicions de pressa i amb il·luminació variable.

Principi segons el qual la configuració d'un objecte ha de respondre a allò que ha de fer, sense que això exclogui valors estètics o simbòlics. El debat sobre quin terme domina travessa tota la història del disseny.

Estudi de la interacció entre les persones i els objectes o entorns: mesures antropomètriques, abast, força, postures i percepció. Les dades ergonòmiques condicionen mides i formes abans de decidir l'estètica.

Elecció de matèries primeres (fusta, metall, plàstic, ceràmica, teixit) i tractaments superficials (pintura, anoditzat, lacat) segons prestacions, cost, durabilitat i percepció. L'acabat comunica qualitat i ús previst.

Tècniques de fabricació com injectat, extrusió, embotició, fresat, serigrafia o impressió digital. Cada procés imposa límits de forma, tolerància i tirada que el dissenyador ha de conèixer per proposar solucions viables.

Metodologia que parteix de les necessitats, hàbits i limitacions reals de les persones que faran servir la solució, mitjançant observació i proves. Contraposa l'usuari imaginat pel dissenyador a l'usuari real.

Dissenyar considerant l'impacte ambiental des de l'extracció de materials fins al final de vida útil: consum d'energia, residus, reparabilitat i reciclabilitat. L'anàlisi de cicle de vida quantifica aquests impactes per comparar alternatives.

Moviment britànic de finals del segle XIX liderat per William Morris que reivindicava l'ofici, la qualitat artesanal i la integració de les arts davant la producció industrial. Influeix en el disseny gràfic i en el debat art-industria.

Escola alemanya fundada el 1919 per Walter Gropius que va unir artesania, indústria i ensenyament del disseny amb un llenguatge geomètric i funcional. Les seves idees sobre taller, mòdul i tipografia marquen el disseny modern.

Difusió del llenguatge modernista als anys quaranta i cinquanta: graella, tipografia sense serif, asimetria i abstracció. Va esdevenir un cànon global, i per això avui es discuteix tant el seu llegat com la seva uniformitat.

Moviment artístic i arquitectònic català de finals del segle XIX i principis del XX, amb Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, que integra ornament, natura i arts aplicades. Inclou el disseny gràfic i el cartellisme de l'època.

Gènere gràfic de gran format pensat per comunicar un esdeveniment o producte en pocs segons. A Catalunya i a Europa ha estat un camp de renovació tipogràfica i d'il·lustració, des del cartell litogràfic fins al cartell contemporani.

Document inicial que recull objectius, públic, abast, terminis, pressupost i criteris d'èxit d'un projecte. Un briefing clar estalvia reedicions i és la base per valorar si la proposta final respon al problema plantejat.

Fase d'informació prèvia que combina entrevistes, observació, anàlisi de la competència i referents visuals o històrics. Serveix per fonamentar decisions i evitar repeticions o solucions ja provades sense èxit.

Versió primerenca i deliberadament incompleta d'una solució, física o digital, que permet provar hipòtesis amb usuaris abans d'invertir en la producció final. Pot ser de baixa fidelitat (esbós) o d'alta fidelitat (maqueta funcional).

Cicle de prova, observació de resultats i correcció del disseny. L'error detectat en una prova és informació útil; la iteració documentada demostra rigor metodològic en la defensa d'un projecte.

Mètode de representació que projecta un objecte sobre plànols horitzontal i vertical per obtenir alçat, planta i perfil. És la base per comunicar formes tridimensionals de manera unívoca en dibuix tècnic.

Sistemes de representació tridimensional: la perspectiva cònica reprodueix la visió amb punts de fuga, mentre l'axonometria (isomètrica, cavallera) manté proporcions paral·leles. Cadascuna serveix objectius diferents de comunicació.

L'escala expressa la relació entre el dibuix i la realitat (1:1, 1:20, 1:100); l'acotació indica mides reals amb línies, fletxes i xifres. Totes dues fan que un plànol sigui interpretable i fabricable.

Preparació d'un fitxer per a producció: sagnat, marques de tall, resolució, perfils de color, sobreimpressió i comprovació de proofs. Un art final correcte evita errors costosos en la impressió o fabricació.

Condició que fa que un producte, espai o missatge pugui ser utilitzat per persones amb diversitat de capacitats, edats i contextos. Inclou contrast suficient, mides tàctils, alternatives textuals i llenguatge clar.

Programari i fluxos de treball per crear, editar i produir peces: vectors, mapes de bits, maquetació, modelatge 3D o prototipatge d'interfícies. L'eina condiciona el resultat i cal triar-la segons el destí final.

Responsabilitat del dissenyador sobre persuasió, privacitat, estereotips, sostenibilitat i accés a la informació. Implica preguntar-se a qui serveix una solució i quines conseqüències té més enllà del client immediat.