El cogito: intuïció o sil·logisme? Separar dues objeccions que l'alumne ha fusionat
La Júlia ha de respondre en 600 paraules la qüestió: «És el cogito un raonament? Analitza'n la validesa». Al primer esborrany ha escrit: «Descartes dedueix l'existència del jo a partir de la premissa “tot el que pensa existeix”; per tant, comet una circularitat, perquè per saber que aquesta premissa és certa necessita demostrar Déu». El professor li ha assenyalat que la seva objecció barreja dues crítiques històriques diferents i que, tal com està redactada, no compleix el criteri d'anàlisi del text. La Júlia recorda la resposta de Descartes a les Segones Objeccions i la noció d'intuïció, però no ha llegit les Quartes. Li queden 25 minuts de prova i calcula que pot escriure unes 450 paraules útils. Dubta si val més la pena defensar Descartes o atacar-lo.
1. Separa les dues crítiques que la Júlia ha fusionat i explica quina és més perillosa per a la tesi que vol defensar.
Read the worked answer
Crítica A (Segones Objeccions, Mersenne): la forma. Si «penso, doncs existeixo» és una inferència, necessita una premissa major («tot el que pensa existeix»). Aleshores el cogito no és un primer principi sinó una conclusió, i la premissa mateixa reclama justificació. Ataca l'estructura: inferència versus intuïció.
Crítica B (Quartes Objeccions, Arnauld): l'ordre. La regla «tot el que percebo clarament i distintament és vertader» es garanteix per la veracitat divina; però l'existència de Déu es prova amb idees clares i distintes. Això és un cercle: la regla depèn de Déu i Déu depèn de la regla. Ataca el criteri de veritat, no la forma del cogito.
La fusió de la Júlia és incorrecta perquè fa dependre el cercle de la premissa major: barreja el problema de la inferència (A) amb el de la garantia (B), i a més presenta la premissa com una cosa que Descartes ha de fonamentar en Déu, cosa que no és el que diu el text.
Quina és més perillosa? La B. La A es pot neutralitzar negant que hi hagi inferència: Descartes respon que el cogito es capta en un acte simple d'intuïció i que la màxima general s'extreu del cas particular, no a l'inrevés (Segones Respuestas, AT VII, 140). La B, en canvi, afecta qualsevol ús de la claredat i distinció, incloses les proves de Déu, i per tant no es respon amb una precisió sobre el cogito sinó amb tota la doctrina de la veracitat divina i el problema de la memòria.
2. Formula en tres frases, sense citar literalment, l'ús que la Júlia pot fer de la resposta a les Segones Objeccions.
Read the worked answer
«Descartes no nega que “tot el que pensa existeix” sigui vertader ni que sigui anterior en l'ordre de la natura; el que nega és que coneguem la conclusió derivant-la d'aquest enunciat general. La ment capta “penso, existeixo” en un sol acte d'intuïció, que és autoevident sempre que hi para atenció, i la màxima general s'abstrau després d'aquesta experiència, no la pressuposa. Per tant, el cogito no és un sil·logisme: és el model mateix de percepció clara i distinta, i la seva força no ve de la premissa sinó de la immediatesa amb què el jo s'apareix a si mateix pensant.»
Per què funciona aquesta resposta? Perquè desplaça la càrrega de la prova: si el cogito és intuïció, la crítica A cau per irrellevant, i el debat es trasllada a B, que és on la Júlia ha de decidir-se. La frase «sempre que hi para atenció» és important: és la concessió que obre la resposta cartesiana a l'objecció de la memòria.
3. Si el temps s'acaba, quina part de l'esborrany ha de sacrificar i quina ha de conservar per obtenir la millor nota segons els criteris de la prova?
Read the worked answer
Sacrificar: l'anedotari històric (qui era Gassendi, quan es van publicar les objeccions), la paràfrasi llarga del geni maligne i qualsevol digressió sobre la vida de Descartes. Són dades correctes però no responen la pregunta, i en 450 paraules consumeixen espai sense produir punts.
Conservar, per aquest ordre:
- La tesi explícita a la primera línia: el cogito no és un raonament deductiu sinó una intuïció, i per tant la crítica de la premissa major no l'afecta.
- La distinció de les dues objeccions, perquè demostra domini del text i evita l'error que li ha marcat el professor. És el nucli de la resposta.
- La referència a les Segones Respuestas com a suport, no com a citació ornamental.
- El reconeixement que el cercle és el problema seriós i una línia de resposta: el dubte hiperbòlic només afecta el que no es percep amb claredat en el moment present, de manera que la garantia divina cobreix la memòria, no l'acte intuïtiu.
Per què aquest ordre? Perquè la pregunta és «és un raonament?», i el criteri d'anàlisi del text premia la identificació de l'estructura argumental i la seva avaluació, no l'acumulació d'informació. Una conclusió que respongui directament la pregunta val més que tres paràgrafs de context històric.