Etiquetar i justificar: judicis sintètics a priori sota pressió de temps
Prova de 60 minuts. L'Aleix ha de classificar quatre judicis i justificar-ne dos: (1) «7+5=12»; (2) «tot cos és extens»; (3) «l'acer s'expandeix en escalfar-se»; (4) «tota alteració té una causa». Ha encertat les etiquetes de (3) i (4), però a la justificació de (4) ha escrit: «és analític a priori perquè la causalitat és una categoria de l'enteniment». L'enunciat adverteix expressament que no es puntuarà cap resposta que es limiti a invocar l'autoritat de Kant. L'Aleix no entén per què (1) no pot ser analític si 7+5 és literalment 12, i dubta entre posar (2) com a analític o com a sintètic a priori. El professor li ha dit que el criteri que faci servir ha de ser el mateix a totes les respostes i que, si canvia de criteri a mig examen, perdrà la coherència.
1. Corregeix (1) i (2) i explica quin criteri fa la feina, evitant la justificació circular de (4).
Read the worked answer
Criteri únic: ¿el predicat és contingut en el concepte del subjecte, de manera que negar el judici generi contradicció? Si sí, analític; si no, sintètic. I si la seva validesa no depèn de l'experiència, a priori.
(1) «7+5=12» és sintètic a priori. Analitzar el concepte «7+5» dóna la unió dels dos nombres, no el dotze: el concepte de dotze no és pensat en la mera unió. Per trobar-hi el dotze cal sortir dels conceptes i recórrer a la intuïció (els dits, punts, unitats successives en el temps) (B15-16). Per tant, el judici amplia el coneixement (sintètic) i no depèn de cap experiència particular (a priori). L'error de l'Aleix és confondre «12 és el resultat de l'operació» amb «12 és contingut en el concepte»: l'operació és una construcció en la intuïció pura, no una anàlisi.
(2) «Tot cos és extens» és analític a priori si «cos» es pren com a definició nominal («substància extensa»): l'extensió ja és al concepte i negar-ho seria contradictori (Prolegòmens, §2). Però si «cos» es pren com «objecte extern de la intuïció», llavors l'extensió és la forma de la intuïció (l'espai) i el judici es pot llegir com a sintètic a priori. La resposta sòlida és donar l'etiqueta principal (analític) i explicitar la condició de la definició: això demostra que el criteri s'aplica i no s'invoca.
(4) no pot ser analític: «alteració» no conté «causa»; la seva justificació és transcendental, no conceptual.
2. Reescriu la justificació de (4) en dues frases que mostrin per què l'etiqueta i la justificació no poden dependre del mateix enunciat.
Read the worked answer
«Que la causalitat sigui un concepte pur de l'enteniment no fa analític el judici: l'analiticitat depèn de si el predicat és contingut en el concepte del subjecte, i el concepte d'alteració no conté el de causa. Per això “tota alteració té una causa” és sintètic a priori: afegeix al material empíric una connexió necessària que no és donada a les percepcions, i la seva justificació és transcendental - la categoria de causa és la condició de possibilitat d'experimentar una successió objectiva, tal com mostra la Segona Analogia.»
La frase que cal evitar és exactament la de l'Aleix, perquè és circular: «és analític perquè la causalitat és una categoria» pressuposa que tota aplicació d'una categoria genera un judici analític, i això és precisament el que cal demostrar. La correcció consisteix a separar l'origen del concepte (a priori, prové de l'enteniment) de l'estatus del judici (sintètic, perquè amplia el concepte del subjecte). Són dues preguntes diferents i el professor les puntua per separat.
3. Un company objecta: «Si les categories només s'apliquen a l'experiència, com pot Kant dir que són a priori?». Respon en cinc o sis frases.
Read the worked answer
«A priori” no vol dir “abans en el temps”, sinó abans en l'ordre de la justificació: les categories no s'extreuen de l'experiència, sinó que són pressuposades per qualsevol judici empíric, i per això mateix no es poden justificar per generalització inductiva. La limitació no és una contradicció sinó la condició de la seva validesa objectiva: precisament perquè són formes del nostre mode de conèixer, només tenen ús legítim sobre els fenòmens i no poden pretendre valer per a les coses en si. Això és el que Kant anomena idealisme transcendental, compatible amb un realisme empíric: els objectes de l'experiència són reals, però la seva legalitat necessària prové del subjecte. La prova és la deducció transcendental: sense les categories, el múltiple de la intuïció no quedaria unificat en una autoconciència i no hi hauria objecte pensable. La limitació és, doncs, el que separa Kant del racionalisme dogmàtic, que estén les categories més enllà de l'experiència possible.»
El moviment argumental és: (a) distingir sentit de «a priori»; (b) mostrar que la restricció és una tesi, no una incoherència; (c) donar la prova (deducció); (d) assenyalar què es guanya amb la restricció (evitar el dogmatisme). Qui respon només «perquè ho diu Kant» no compleix el criteri de justificació que l'enunciat exigeix.