Descartes: dubte metòdic, cogito i dualisme
Descartes: dubte, cogito i dualisme
A la PAU sol caure un passatge de les Meditacions metafísiques o del Discurs del mètode. Cal mostrar com el dubte és metòdic i provisional, com el cogito és una intuïció i com Déu garanteix la veritat de les idees clares i distintes.
El dubte metòdic
- Regles del mètode: evidència (no admetre res dubtós), anàlisi, síntesi i enumeració.
- Dubto de les senses (il·lusions), del món extern i del propi cos (somni), i fins i tot de les matemàtiques (hipòtesi del geni maligne).
- El dubte no és escepticisme: és un instrument per trobar un fonament indubtable.
El cogito
En dubtar de tot, no puc dubtar que dubto; i dubtar és pensar. «Penso, per tant existeixo» no és un sil·logisme, sinó una intuïció: cada vegada que penso constato que existeixo com a cosa que pensa (res cogitans). El jo és, doncs, una substància pensant, no un cos.
Déu i el món
- De la idea de perfet (que jo, imperfecte, no puc haver produït) concloc que Déu existeix; també en fa una versió de la prova ontològica.
- Déu és perfecte i no pot enganyar; per tant, les idees clares i distintes són vertaderes i la realitat externa existeix (res extensa).
Exemple treballat
«Com surt Descartes del dubte sobre el món extern?» Passos: (1) del cogito només tinc certesa del jo i dels seus continguts; (2) analitzo la idea de Déu i en demostro l'existència; (3) l'atribut de veracitat divina exclou l'engany sistemàtic; (4) per tant, si concebo clarament i distintament que hi ha cossos i que depenc d'ells, no poden ser una il·lusió permanent; (5) el coneixement del món queda garantit, però ja no amb certesa immediata sinó mediatitzada per Déu.
Errors que resten punts
Presentar el dubte com a escepticisme definitiu; dir que el cogito és una deducció formal; oblidar que el geni maligne és una hipòtesi; separar res cogitans i res extensa com si fossin independents de Déu; no veure que el paper de Déu és epistèmic, no només religiós; confondre la moral provisional amb l'ètica definitiva.