PAU Catalonia Performing Arts II cheat sheet

Estructura aristotèlica: protasi, epítasi (nus), catàstrofe i desenllaç; la tragèdia clàssica exigeix unitat d'acció, i les unitats de temps i lloc són convencions, no lleis absolutes.

Piràmide de Freytag: exposició, incident incitador, acció ascendent, clímax, acció descendent, resolució; útil per descriure drames ben fets del segle XIX.

Conflicte dramàtic: oposició entre voluntats o entre voluntat i entorn; sense obstacle actiu no hi ha acció, només narració escènica.

Personatge: distingir entre funció actancial (subjecte, objecte, oponent, ajudant, destinador, destinatari) i caracterització psicològica o social.

Gèneres: tragèdia, comèdia, drama burgès, tragicomèdia, farsa, melodrama; el gènere es reconeix pel to, el desenllaç i l'estatus social dels personatges.

Espai dramàtic: espai escènic (el que es veu), espai dramàtic (el que la ficció pressuposa) i espai off (relatat o suggerit); sovint no coincideixen.

Text dramàtic vs. text espectacular: les didascàlies i els diàlegs generen un món possible que la posada en escena actualitza o contradiu.

Diàleg: torn de paraula, rèplica, apart, monòleg i soliloqui; l'apart trenca la quarta paret i crea complicitat amb el públic.

Grècia clàssica: tragèdia amb Èsquil, Sòfocles i Eurípides; comèdia amb Aristòfanes; teatre a l'aire lliure, màscares, cor i orchestra.

Roma: Plaute i Terenci per a la comèdia, Sèneca per a la tragèdia; la influència de Sèneca marca el teatre renaixentista europeu.

Edat mitjana: drama litúrgic, misteris i moralitats; escenaris simultanis, carros i confraries d'actors aficionats.

Segle d'Or espanyol: Lope de Vega i la comèdia nova (tres actes, barreja de tràgic i còmic); Calderón de la Barca i l'auto sacramental.

Teatre isabelí: Shakespeare i Marlborough; escenari nu, públic dempeus al pati, companyies amb accionistes i nois actors.

Classicisme francès: Corneille, Racine i Molière; regla de les tres unitats, vers alexandrí i mecenatge reial.

Segle XIX: romanticisme (Victor Hugo), melodrama i vodevil; el drama realista de Ibsen i Txékhov introdueix la quarta paret i el subtext.

Segle XX: simbolisme, expressionisme, teatre èpic de Brecht (distanciament), teatre de l'absurd (Beckett, Ionesco) i teatre pobre de Grotowski.

Àngel Guimerà: transició del romanticisme al realisme; 'Terra baixa' combina conflicte social i passió, amb versió operística de Puccini.

Santiago Rusiñol i el modernisme: 'L'alegria que passa' i 'Els jocs florals de Canprosa' satiritzen la burgesia i l'artista bohemi.

Postguerra catalana: teatre de text realista i teatre independent; companyies com Els Joglars, La Fura dels Baus i Comediants renoven el llenguatge escènic des dels anys seixanta.

Josep Maria Benet i Jornet: dramatúrgia de text contemporani; 'E.R.' i 'L'habitació del nen' tracten memòria, família i identitat.

Sergi Belbel: escriptura i direcció; 'Carícies' i 'Morir' exploren la violència quotidiana i l'estructura fragmentària.

La Fura dels Baus: teatre de carrer i 'llenguatge furero'; espais no convencionals, participació del públic i ús intensiu de so i imatge.

Tendències actuals: dramatúrgia de la memòria, autoficció, teatre documental, nous formats digitals i creació col·lectiva.

Institucions clau: TNC (Teatre Nacional de Catalunya), Teatre Lliure, Tantarantana, Sala Beckett i festivals com Temporada Alta.

Direcció: defineix el concepte de posada en escena, el ritme global, la relació amb el text i la jerarquia de signes escènics.

Interpretació: distingir tècniques (Stanislavski, Meyerhold, Brecht, Grotowski, Barba); la interpretació és cos, veu i presència, no només text.

Escenografia: espai, volum, materials i il·luminació integrada; el decorat pot ser realista, simbòlic o funcional.

Il·luminació: funcions de visibilitat, atmosfera, focalització i ritme; la temperatura de color i la intensitat modifiquen la lectura emocional.

Vestuari i maquillatge: caracteritzen època, classe, gènere i estat del personatge; poden ser realistes o estilitzats.

So i música: ambient, efectes, veu amplificada o no; el disseny sonor crea espai off i marca transicions.

Anàlisi de l'espectacle: descriure, interpretar i valorar; distingir el que es veu del que se suposa i evitar confondre intenció amb resultat.

Registre de l'espectador: identificar el gènere, l'estil i el pacte teatral (realista, èpic, absurd, performance).

Públic: segmentació per edat, hàbits i motivació; l'experiència teatral inclou expectatives, protocol i conversa posterior.

Crítica teatral: descripció, contextualització i judici argumentat; distingir ressenya informativa de crítica valorativa.

Institucions: teatres públics, sales privades, companyies independents, festivals i xarxes de difusió; cada model té un públic i una política cultural.

Polítiques culturals: subvenció, programació, accessibilitat i descentralització; el debat sobre la funció social del teatre.

Professions: dramatúrgia, direcció, interpretació, escenografia, il·luminació, so, vestuari, producció, distribució, gestió i mediació.

Producció: pressupost, coproducció, gira, drets d'autor i contractació; la viabilitat econòmica condiciona el risc artístic.

Mediació i formació de públics: tallers, col·loquis, teatre escolar i accessibilitat; el teatre com a eina educativa i comunitària.

Recepció: el significat es completa en l'espectador; l'horitzó d'expectatives i el context cultural condicionen la valoració.

Seqüència d'anàlisi: gènere, estructura, conflicte, personatges, espai, temps, llenguatge i tema; aplicar en aquest ordre per no saltar-se nivells.

Temps dramàtic: temps de la ficció, temps de la representació i temps de l'espectador; el desajust entre ells és un recurs expressiu.

Tema vs. argument: el tema és la idea abstracta; l'argument és la seqüència concreta d'accions; no confondre'ls en un comentari.

Personatge rodó vs. pla: el rodó evoluciona i té contradiccions; el pla és estable i serveix la funció còmica o satírica.

Acotacions: indiquen acció, to o escenografia; la seva absència no significa absència d'espai dramàtic.

Ironia dramàtica: l'espectador sap més que el personatge; genera tensió i pot ser tràgica o còmica.

Desenllaç: pot ser tancat (resolució), obert (ambigüitat) o circular (retorn); el tipus de final defineix el pacte de gènere.

Anàlisi de la recepció: comparar el text amb la posada en escena; la direcció pot actualitzar, traslladar o contradir el text.

Èsquil: 'L'Orestea'; Sòfocles: 'Èdip rei' i 'Antígona'; Eurípides: 'Medea' i 'Les troianes'.

Aristòfanes: 'Els núvols' i 'Lisístrata'; comèdia antiga amb atac personal i fantasia política.

Shakespeare: tragèdies ('Hamlet', 'Macbeth', 'El rei Lear') i comèdies ('El somni d'una nit d'estiu'); vers i prosa barrejats.

Molière: 'Tartuf' i 'El misantrop'; sàtira de costums i personatges obsessius.

Ibsen: 'Casa de nines' i 'Hedda Gabler'; realisme i debat social.

Txékhov: 'La gavina' i 'L'oncle Vània'; acció difusa, subtext i temps quotidià.

Brecht: 'La mare coratge' i 'L'òpera de tres rals'; efecte de distanciament i cançons.

Beckett: 'Tot esperant Godot'; absurdi, diàleg circular i absència d'esdeveniment.

Vocabulari: posada en escena, dramatúrgia, escenografia, il·luminació, so, vestuari, caracterització, moviment escènic.

Ritme: successió de durades i pauses; el ritme no és velocitat sinó relació entre temps forts i febles.

Composició escènica: equilibri, focus, diagonals, nivells i plans; la mirada de l'espectador es dirigeix amb llum i moviment.

Actuació: veu (projecció, dicció, to), cos (gest, postura, presència) i relació amb l'altre; valorar coherència i veritat escènica.

Escenografia: llegir l'espai com a discurs; un espai buit pot ser tan significatiu com un decorat ple.

Il·luminació: identificar fonts, colors, intensitat i canvis; relacionar-los amb estats emocionals i transicions.

So: distingir música diegètica (dins la ficció) de no diegètica; efectes i silenci com a recursos dramàtics.

Valoració: separar descripció, interpretació i judici; argumentar amb exemples concrets de l'espectacle.

Models de teatre: públic, privat, independent, comunitari i de carrer; cada model té una funció i un finançament diferents.

Festivals: Temporada Alta (Girona/Salt), Grec (Barcelona), FiraTàrrega (teatre de carrer); programen i dinamitzen la creació.

Crítica: funcions d'informar, orientar i legitimar; la ressenya pot influir en la taquilla i en la recepció.

Públics: fidelització, captació de joves i envelliment del públic; els estudis de públic orienten la programació.

Accessibilitat: subtitulació, audiodescripció, sessions relaxades i preus; el teatre com a dret cultural.

Professions tècniques: regidor, tècnic de so, il·luminador, maquinista, sastre; la coordinació és essencial en l'espectacle en viu.

Producció i distribució: coproducció, gira, residències i xarxes; el circuit català i l'exportació a l'Estat i a Europa.

Mediació: col·loquis, tallers i materials didàctics; el teatre com a eina de cohesió i pensament crític.

Tragèdia: heroi amb dignitat, error o hamartia, reconeixement i catarsi; el patiment no és gratuït sinó necessari.

Comèdia: inversió d'expectatives, ridícul, màscara i ritme; pot ser d'intriga, de caràcters o de costums.

Drama burgès: classe mitjana, conflicte moral i quotidianitat; sorgeix al segle XVIII amb Diderot i Lessing.

Tragicomèdia: barreja de tons i desenllaços ambigus; el risc és la incoherència si no hi ha unitat de mirada.

Melodrama: oposició clara de bo i dolent, música i efecte emocional; el personatge és tipus, no individu.

Farsa: acceleració, embolics i cos; el ritme és el motor principal.

Teatre èpic: narració, cançons i rètols; el públic és convidat a jutjar, no a identificar-se.

Teatre de l'absurd: llenguatge que falla, acció mínima i espera; el sentit no es restaura.

Antiguitat: teatre lligat a ritual i festa; el cor és col·lectiu i comenta l'acció.

Edat mitjana: teatre religiós i profà; els misteris podien durar dies i mobilitzar tota la ciutat.

Renaixement: recuperació dels clàssics, perspectiva escènica i teatre de cort; Itàlia desenvolupa la commedia dell'arte.

Barroc: espectacle total, maquinària i efectes; el teatre es converteix en instrument de poder.

Il·lustració: teatre com a escola de virtut; aparició del drama burgès i del periodisme teatral.

Romanticisme: llibertat formal, barreja de gèneres i heroi rebel; fi de les unitats clàssiques.

Realisme i naturalisme: versemblança, quarta paret i estudi del medi social; Zola i Antoine.

Segle XX: avantguardes, teatre polític, teatre de l'absurd i performance; pluralitat d'estètiques.

Dramatúrgia: selecció, ordenació i interpretació del material; pot ser d'autor, d'actor o de director.

Direcció: concepte, repartiment, assaig, ritme i relació amb l'equip; el director és intèrpret del text i dels actors.

Adaptació: trasllat d'època, tall o reescriptura; valorar si el canvi il·lumina o traeix el text.

Espai: escenari a la italiana, frontal, circular, site-specific; cada disposició defineix la relació amb el públic.

Vestuari: època, color, textura i funció simbòlica; pot ser realista o estilitzat.

Il·luminació: plans, focus i canvis; la foscor també és un recurs expressiu.

So: veu, música i efectes; el silenci pot ser més eloqüent que la banda sonora.

Valoració global: coherència entre text, direcció, interpretació i disseny; argumentar amb exemples.

Crítica: estructura (context, descripció, valoració); evitar l'adjectiu buit i el resum d'argument.

Ressenya vs. crítica: la ressenya informa; la crítica interpreta i jutja amb criteris.

Institucions: ministeri, conselleries, ajuntaments i fundacions; programació i subvenció.

Companyies: estable, independent, de carrer; models de producció i gira.

Professions: autor, director, actor, escenògraf, figurinista, il·luminador, sonor, productor, distribuïdor, gestor.

Contractació: conveni, nòmina, drets d'autor i coproducció; la precarietat és un debat central.

Públic: hàbits, fidelitat i barreres (preu, horari, accessibilitat); els estudis de públic són eines de gestió.

Mediació: formació de públics, teatre educatiu i projectes comunitaris; el teatre com a servei públic.

Text i espectacle: el text és un guió, no l'obra; la posada en escena el completa o el transforma.

Signes escènics: paraula, gest, so, llum, espai, objecte; la seva combinació crea el sentit.

Personatge: funció, objectiu, obstacle i evolució; l'actor construeix la biografia interna.

Conflicte: extern (entre personatges) i intern (dins del personatge); el monòleg pot ser conflicte pur.

Espai: escenari, off i imaginat; la paraula pot crear espais que no es veuen.

Temps: lineal, fragmentat, circular o simultani; el muntatge pot alterar l'ordre del text.

Gènere: senyals en el to, el desenllaç i el públic previst; no sempre coincideixen amb l'etiqueta comercial.

Recepció: el públic completa el sentit; la mateixa obra pot llegir-se de maneres diferents segons el context.

Stanislavski: sistema d'interpretació basat en objectius, accions físiques i memòria emotiva.

Meyerhold: biomecànica i constructivisme; l'actor com a màquina expressiva.

Brecht: distanciament, cançons i rètols; el teatre com a eina política.

Grotowski: teatre pobre; eliminar tot el que no és essencial i centrar-se en l'actor.

Barba: antropologia teatral; el cos extraquotidià i la presència de l'actor.

Beckett i Ionesco: absurd; llenguatge que falla i acció mínima.

Pinter: pauses i subtext; el no-dit és el conflicte.

Teatre català contemporani: Benet i Jornet, Belbel, Cunillé, Sirera; text, memòria i experimentació.

Descripció: què es veu i què se sent; separar el que es veu del que se suposa.

Interpretació: què vol dir; relacionar amb el text, el context i la intenció.

Judici: què funciona i què no; argumentar amb exemples concrets.

Coherència: text, direcció, interpretació i disseny; detectar contradiccions.

Ritme: durades, pauses i transicions; valorar si el muntatge manté l'atenció.

Espai: relació escenari-públic; la disposició condiciona la recepció.

Il·luminació i so: funcions i efectes; valorar si donen suport o protagonisme.

Vocabulari: evitar adjectius buits; usar termes tècnics precisos.

Públic: edat, hàbits, motivació i barreres; el teatre competeix amb altres ofertes culturals.

Fidelització: abonaments, col·loquis i programes de mà; el boca-orella és clau.

Joves: teatre escolar, xarxes i llenguatge contemporani; el repte és la connexió.

Accessibilitat: preus, horaris, subtitulació i audiodescripció; el dret a la cultura.

Mediació: tallers, col·loquis i materials didàctics; el teatre com a eina educativa.

Crítica: informar, orientar i legitimar; la seva influència en la taquilla.

Institucions: teatres públics, sales privades i festivals; cada model té un públic i una política.

Professions: tècniques, artístiques i de gestió; la coordinació és essencial.

Estructura: protasi, epítasi, catàstrofe i desenllaç; la tragèdia clàssica exigeix unitat d'acció.

Freytag: exposició, incident incitador, acció ascendent, clímax, acció descendent i resolució.

Conflicte: oposició entre voluntats o entre voluntat i entorn; sense obstacle no hi ha acció.

Personatge: funció actancial i caracterització; el rodó evoluciona, el pla és estable.

Gèneres: tragèdia, comèdia, drama burgès, tragicomèdia, farsa i melodrama; el to i el desenllaç els defineixen.

Espai: escènic, dramàtic i off; sovint no coincideixen.

Diàleg: torn, rèplica, apart, monòleg i soliloqui; l'apart trenca la quarta paret.

Ironia dramàtica: l'espectador sap més que el personatge; genera tensió.

Grècia: Èsquil, Sòfocles i Eurípides; comèdia amb Aristòfanes; màscares i cor.

Roma: Plaute i Terenci; Sèneca influeix en el renaixement.

Edat mitjana: drama litúrgic, misteris i moralitats; escenaris simultanis.

Renaixement: recuperació dels clàssics, perspectiva i commedia dell'arte.

Segle d'Or: Lope de Vega i la comèdia nova; Calderón i l'auto sacramental.

Isabelí: Shakespeare i Marlowe; escenari nu i públic dempeus.

Classicisme francès: Corneille, Racine i Molière; tres unitats i alexandrí.

Barroc: espectacle total, maquinària i poder.

Interpretació: veu, cos i presència; coherència i veritat escènica.

Tècniques: Stanislavski, Meyerhold, Brecht, Grotowski i Barba; cada una proposa un cos diferent.

Escenografia: espai, volum i materials; el decorat pot ser realista, simbòlic o funcional.

Il·luminació: visibilitat, atmosfera, focus i ritme; la temperatura de color modifica l'emoció.

Vestuari: època, classe i estat; pot ser realista o estilitzat.

So: ambient, efectes i música; distingir diegètic de no diegètic.

Composició: equilibri, focus, diagonals i nivells; la mirada es dirigeix amb llum i moviment.

Valoració: descriure, interpretar i jutjar amb exemples.

Models: públic, privat, independent, comunitari i de carrer; finançament i funció diferents.

Festivals: Temporada Alta, Grec i FiraTàrrega; programen i dinamitzen la creació.

Crítica: informar, orientar i legitimar; la ressenya pot influir en la taquilla.

Públics: fidelització, captació de joves i envelliment; els estudis de públic orienten la programació.

Accessibilitat: subtitulació, audiodescripció, sessions relaxades i preus.

Professions tècniques: regidor, so, llum, maquinària i sastre; coordinació essencial.

Producció: coproducció, gira, residències i xarxes; circuit català i exportació.

Mediació: col·loquis, tallers i materials didàctics; cohesió i pensament crític.

Seqüència: gènere, estructura, conflicte, personatges, espai, temps, llenguatge i tema.

Temps: ficció, representació i espectador; el desajust és expressiu.

Tema vs. argument: idea abstracta vs. seqüència concreta d'accions.

Personatge: rodó vs. pla; evolució i contradicció.

Acotacions: acció, to o escenografia; la seva absència no elimina l'espai dramàtic.

Ironia dramàtica: l'espectador sap més; tensió tràgica o còmica.

Desenllaç: tancat, obert o circular; defineix el pacte de gènere.

Recepció: comparar text i posada en escena; actualitzar, traslladar o contradir.

Èsquil: 'L'Orestea'; Sòfocles: 'Èdip rei' i 'Antígona'; Eurípides: 'Medea'.

Aristòfanes: 'Lisístrata'; comèdia antiga amb atac personal.

Shakespeare: 'Hamlet', 'Macbeth' i 'El rei Lear'; vers i prosa.

Molière: 'Tartuf' i 'El misantrop'; sàtira de costums.

Ibsen: 'Casa de nines' i 'Hedda Gabler'; realisme i debat social.

Txékhov: 'La gavina' i 'L'oncle Vània'; subtext i quotidianitat.

Brecht: 'La mare coratge' i 'L'òpera de tres rals'; distanciament.

Beckett: 'Tot esperant Godot'; absurd i diàleg circular.

Vocabulari: posada en escena, dramatúrgia, escenografia, il·luminació, so, vestuari i moviment escènic.

Ritme: relació entre temps forts i febles; no és velocitat.

Composició: equilibri, focus, diagonals, nivells i plans.

Actuació: veu, cos i relació; valorar coherència i veritat.

Escenografia: l'espai com a discurs; el buit pot ser significatiu.

Il·luminació: fonts, colors, intensitat i canvis; relació amb emocions.

So: diegètic vs. no diegètic; efectes i silenci.

Valoració: descripció, interpretació i judici amb exemples.

Models: públic, privat, independent, comunitari i de carrer.

Festivals: Temporada Alta, Grec i FiraTàrrega.

Crítica: informar, orientar i legitimar.

Públics: fidelització, joves i envelliment.

Accessibilitat: subtitulació, audiodescripció i preus.

Professions tècniques: regidor, so, llum i maquinària.

Producció: coproducció, gira i residències.

Mediació: col·loquis, tallers i materials didàctics.

Tragèdia: hamartia, reconeixement i catarsi.

Comèdia: inversió, ridícul i ritme.

Drama burgès: classe mitjana i conflicte moral.

Tragicomèdia: barreja de tons i final ambigu.

Melodrama: bo i dolent, música i emoció.

Farsa: acceleració, embolics i cos.

Teatre èpic: narració, cançons i rètols.

Absurd: llenguatge que falla i espera.

Antiguitat: ritual i festa; cor col·lectiu.

Edat mitjana: teatre religiós i profà; misteris de dies.

Renaixement: clàssics, perspectiva i commedia dell'arte.

Barroc: espectacle total i maquinària.

Il·lustració: teatre com a escola de virtut; drama burgès.

Romanticisme: llibertat formal i heroi rebel.

Realisme: versemblança i quarta paret.

Segle XX: avantguardes, teatre polític i performance.

Dramatúrgia: selecció, ordenació i interpretació del material.

Direcció: concepte, repartiment, assaig i ritme.

Adaptació: trasllat d'època, tall o reescriptura.

Espai: italiana, frontal, circular o site-specific.

Vestuari: època, color i símbol.

Il·luminació: plans, focus i foscor expressiva.

So: veu, música i silenci.

Valoració: coherència entre text, direcció, interpretació i disseny.

Crítica: context, descripció i valoració; evitar adjectius buits.

Ressenya vs. crítica: informar vs. interpretar i jutjar.

Institucions: ministeri, conselleries i ajuntaments.

Companyies: estable, independent i de carrer.

Professions: autor, director, actor, escenògraf i productor.

Contractació: conveni, drets d'autor i coproducció.

Públic: hàbits, fidelitat i barreres.

Mediació: formació de públics i teatre educatiu.

Text i espectacle: el text és guió; la posada en escena el completa.

Signes: paraula, gest, so, llum, espai i objecte.

Personatge: funció, objectiu, obstacle i evolució.

Conflicte: extern i intern; el monòleg pot ser conflicte pur.

Espai: escenari, off i imaginat.

Temps: lineal, fragmentat, circular o simultani.

Gènere: to, desenllaç i públic previst.

Recepció: el públic completa el sentit.

Stanislavski: objectius, accions físiques i memòria emotiva.

Meyerhold: biomecànica i constructivisme.

Brecht: distanciament i teatre polític.

Grotowski: teatre pobre i actor essencial.

Barba: antropologia teatral i cos extraquotidià.

Beckett i Ionesco: absurd.

Pinter: pauses i subtext.

Teatre català: Benet i Jornet, Belbel, Cunillé i Sirera.

Descripció: què es veu i què se sent.

Interpretació: què vol dir; text, context i intenció.

Judici: què funciona; exemples concrets.

Coherència: text, direcció, interpretació i disseny.

Ritme: durades, pauses i transicions.

Espai: relació escenari-públic.

Il·luminació i so: suport o protagonisme.

Vocabulari: termes tècnics precisos.