Història del teatre: de l'antiguitat clàssica al segle XX
La història del teatre és, a la PAU, una prova de reconeixement de períodes, formes escèniques i obres: cal saber datar i atribuir, però sobretot justificar la identificació amb trets formals del text o de l'escena.
De l'antiguitat al Barroc
- Grècia: el teatre neix de les Grans Dionísies. Espai: theatron, orchestra, skene; màquines com l'ekkyklema i la mecane. Estructura tràgica: pròleg, párodos, episodis, estàsims, èxode. Èsquil (Orestíada, introdueix el segon actor), Sòfocles (Èdip Rei, tercer actor i més psicologia), Eurípides (Medea). Comèdia antiga: Aristòfanes; comèdia nova: Menandre.
- Roma: Plaute i Terenci (enredos i caràcters), Sèneca (tragèdia retòrica que influirà en el Renaixement).
- Edat mitjana: drama litúrgic, misteris i moralitats, escena simultània de mansions; a la Corona d'Aragó, el Misteri d'Elx (segles XV-XVI).
- Renaixement: recuperació dels clàssics, Teatre Olímpic de Vicenza (Palladio, anys 1580) i escena a la italiana amb perspectiva; commedia dell'arte (màscares, tipus, canovaccio). Segle d'Or: Lope de Vega (Arte nuevo de hacer comedias, 1609: trenca les unitats i barreja tràgic i còmic), Calderón (La vida es sueño), Shakespeare al Globe.
- França: Académie Française (1635), tres unitats i bienséance; Corneille, Racine, Molière.
Il·lustració i romanticisme
Diderot (Paradoxe sur le comédien), Goldoni i Lessing reformulen l'escena i la interpretació; el neoclassicisme dona Moratín (El sí de las niñas). El romanticisme s'anuncia al prefaci de Cromwell de Hugo (1827): llibertat d'unitats i barreja de gèneres; a Espanya, Don Álvaro o la fuerza del sino i Don Juan Tenorio (Zorrilla); a Catalunya, Frederic Soler «Pitarra». El naturalisme arriba amb Zola, el Théâtre Libre d'Antoine (1887) i la quarta paret; Ibsen (Casa de nines, 1879), Strindberg i Txèkhov.
Segle XX
Stanislavski i el Teatre d'Art de Moscou (1898); Meyerhold i la biomecànica; Artaud i el teatre de la crueltat; Brecht i l'efecte de distanciament (gestus, teatre èpic); Grotowski i el teatre pobre; teatre de l'absurd (Ionesco, Beckett, En attendant Godot, 1953). A Espanya, Valle-Inclán (esperpent) i Lorca (La Barraca, 1932).
Exemple treballat
Un text presenta un sol lloc, acció en vint-i-quatre hores, un confident que només escolta, vers regular i cap mort en escena. Raonament: unitat de lloc i de temps + bienséance + vers regular = classicisme francès del segle XVII. No pot ser romanticisme, que trencaria les unitats i mostraria la mort a l'escena.
Errors que costen punts
Desplaçar el Barroc francès al segle XVI; atribuir les tres unitats a Aristòtil com a norma (les descriu, i la de lloc i temps són interpretacions italianes posteriors); reduir la commedia dell'arte a improvisació sense canovaccio; confondre expressionisme i surrealisme; oblidar el teatre català.