Teatre contemporani i teatre català: tendències, companyies, dramaturgs i posada en escena
Aquest bloc demana situar el teatre que es fa avui -i el que s'ha fet en català les darreres dècades- en tendències, companyies, dramatúrgies i maneres de produir. Sovint la pregunta no és «qui va escriure això», sinó «quin tipus de teatre és i per què».
Tendències contemporànies
- Teatre postdramàtic (Lehmann): el text deixa de ser l'eix i prevalen imatge, cos, espai i so. Inclou teatre de la imatge, creació col·lectiva, site-specific, teatre immersiu, teatre documental (Rimini Protokoll, Milo Rau) i autoficció.
- Conviuen amb la dramatúrgia de text, que continua sent majoritària a les sales catalanes, i amb l'escriptura escènica entesa com a procés d'assaig.
Companyies, sales i festivals
- Teatre Lliure: fundat el 1976 a Gràcia per Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Pere Planella i Guillem-Jordi Graells; projecte de «teatre d'art» en català, traslladat a Montjuïc el 2001.
- Els Joglars (1961, Albert Boadella), Els Comediants (1971), La Fura dels Baus (1979; Suz/o/suz, 1985; macroespectacles), Dagoll Dagom (1974; Mar i cel, 1988), Tricicle (1979, teatre gestual), La Cubana (1980, Jordi Milán).
- Fira Tàrrega (setembre, teatre al carrer), Temporada Alta (Girona i Salt, tardor), Grec (Barcelona, juliol), Sala Beckett (dramatúrgia contemporània), TNC (inaugurat el 1996).
Dramaturgs i directors
Josep Maria Benet i Jornet (Fugaç, Desig, E.R.), Sergi Belbel (Mòbil, Fora de joc), Lluïsa Cunillé (Barcelona, mapa d'ombres), Jordi Galceran (El mètode Grönholm, 2003), Guillem Clua (Smiley, La pell en flames), Pau Miró, Clàudia Cedó, Marta Buchaca, Cristina Clemente, Victòria Szpunberg. Directors: Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Àlex Rigola, Oriol Broggi (La Perla 29), Julio Manrique.
Exemple treballat
Sinopsi: cinc candidats tancats en una sala, joc de rol, humor negre, llengua col·loquial, final ambigu. Raonament: cambra única + personatges tipificats + mecanisme de joc = thriller de cambra amb crítica al món laboral, característic de la dramatúrgia catalana dels 2000 (Galceran). No és teatre èpic (no hi ha narrador ni gestus) ni postdramàtic (la paraula continua sent el motor de l'acció).
Errors que costen punts
Confondre el Teatre Lliure amb el TNC o datar-lo als anys noranta; assignar La Fura dels Baus al teatre de text; barrejar la feina de dramaturg amb la de director; inventar obres o atribucions (si no n'estàs segur, descriu el tret formal); fer servir «postdramàtic» per a qualsevol muntatge actual.