Valencian Community PAU Design key terms

Principi de percepció segons el qual la ment agrupa i simplifica els estímuls visuals en formes coherents; inclou proximitat, semblança, continuïtat, tancament i figura-fons.

Relació perceptiva per la qual un element es destaca com a objecte principal (figura) sobre un camp secundari (fons); pot ser reversible en il·lusions òptiques.

Diferència perceptible entre dos elements visuals pel que fa a valor, color, mida, textura o forma; genera èmfasi, llegibilitat i ritme en una composició.

Ordenació intencionada dels elements d'un disseny segons la seva importància, de manera que la mirada del receptor recorre el missatge en l'ordre previst pel dissenyador.

Repetició o alternança regular d'elements visuals (formes, colors, espais) que crea sensació de moviment i coherència dins d'una composició.

Correspondència equilibrada de formes i masses respecte d'un eix o centre; pot ser axial, radial o, en el cas de l'asimetria, equilibrada per pesos visuals diferents.

Relació quantitativa entre les parts d'una composició o entre aquestes i el tot; la secció àuria n'és un exemple clàssic aplicat al disseny.

Divisió d'un segment en què la part menor és a la major com la major al total, aproximadament 1:1,618; s'ha usat per justificar proporcions harmòniques en disseny i arquitectura.

Grau de claredat o foscor d'un color o d'una zona d'una imatge; la seva distribució determina el volum aparent, la profunditat i la llegibilitat del conjunt.

Tres dimensions bàsiques del color: to o matís (família cromàtica), saturació (puresa respecte del gris) i lluminositat (quantitat de llum reflectida o emesa).

Representació ordenada dels colors que permet construir combinacions com complementàries, anàlogues o triadiques, útils per decidir paletes coherents en un projecte.

Estructura invisible de línies i marges que organitza columnes, imatges i textos en una pàgina o pantalla, aportant coherència i facilitant la producció seriada.

Sistema de disseny basat en mòduls repetibles que es combinen per generar estructures, trames o elements gràfics coherents i escalables.

Ús reiterat d'un mateix element o patró visual per crear unitat, ritme i reconeixement dins d'una composició o d'un sistema gràfic.

Disciplina que estudia el disseny, la selecció i la composició de caràcters tipogràfics per fer llegible i expressiu un text imprès o digital.

Conjunt de caràcters amb un disseny comú que comparteixen trets formals i inclouen variants de pes, amplada i estil, com rodona, cursiva o negreta.

Classificació bàsica de tipus segons si els traços acaben amb remats (serif) o no (pal sec o sans serif); afecta la llegibilitat i el to comunicatiu del text.

La caixa és l'altura de les lletres majúscules o minúscules d'un tipus; l'interlineat és la distància entre línies de text, clau per a la llegibilitat d'un bloc.

El kerning ajusta l'espai entre parelles concretes de caràcters; el tracking modifica uniformement l'espai entre totes les lletres d'un mot o text.

El logotip és la representació gràfica d'un nom; la marca gràfica és el signe visual identificador d'una organització, sovint acompanyat d'un símbol i d'una tipografia.

Document que fixa les normes d'ús de la marca: versions, colors, tipografies, proporcions, aplicacions i usos prohibits, per garantir la coherència de la imatge.

Procés estratègic de construcció del significat i la personalitat d'una marca mitjançant decisions de nom, identitat visual, to de veu i experiència del client.

Pràctica del disseny de cartells, caracteritzada per la síntesi visual, la tipografia expressiva i la lectura ràpida a distància; gènere central en la història del disseny gràfic.

Escola alemanya fundada el 1919 per Walter Gropius que va integrar artesania, art i indústria, i va influir en la tipografia, el moble i el disseny modern.

Escola de disseny alemanya (1953-1968) hereva de la Bauhaus que va reforçar el mètode científic, la sistematització i la col·laboració amb la indústria.

Corrent gràfic dels anys cinquanta basat en la retícula, la tipografia de pal sec, l'asimetria i la claredat comunicativa; referents com Müller-Brockmann en són exponents.

Moviments decoratius del tombant de segle XX caracteritzats per l'ornament, la geometria i la integració d'arts aplicades; el modernisme català en destaca en arquitectura i disseny.

Moviment britànic liderat per William Morris que defensava l'artesania de qualitat enfront de la producció industrial, i va influir en el disseny gràfic i l'editorial.

Trajectòria del disseny valencià vinculada a la indústria del moble, la ceràmica, el joguet i el tèxtil, amb aportacions rellevants en gràfica, producte i il·lustració.

Disciplina que estudia l'adaptació dels objectes i entorns a les capacitats físiques i cognitives de les persones, per millorar confort, seguretat i eficiència d'ús.

Conjunt de mesures del cos humà (dimensions, abast, postures) que serveixen de base per dimensionar productes, mobles i espais d'ús quotidià.

Enfocament de projecte que parteix de les necessitats, hàbits i limitacions de les persones destinatàries, i les incorpora en la recerca, el disseny i l'avaluació.

Pràctica que redueix l'impacte ambiental del producte al llarg de tot el cicle de vida: selecció de materials, producció, distribució, ús i fi de vida útil.

Mètode per quantificar els impactes ambientals d'un producte des de l'obtenció de matèries primeres fins a la seva eliminació o reciclatge.

Integració de criteris ambientals en la concepció del producte: durabilitat, reparabilitat, reciclabilitat, minimització de materials i reducció d'energia i residus.

Document inicial que recull objectius, públic, pressupost, terminis i condicionants del projecte; és la referència per validar les propostes de disseny.

Tècnica d'ideació en grup que genera moltes propostes sense jutjar-les en la fase inicial, per explorar solucions diverses abans de seleccionar-ne les més viables.

Versió preliminar, física o digital, d'un producte o missatge que permet provar funcions, proporcions i usabilitat abans de la producció definitiva.

Conjunt ordenat de fases i eines (recerca, anàlisi, ideació, desenvolupament, avaluació) que estructura el procés de projecte i fa traçables les decisions preses.

Representació normalitzada d'un objecte mitjançant vistes, plantes, seccions, cotes i escales, que permet fabricar-lo o comunicar-ne les dimensions amb precisió.

L'escala és la relació entre la mida dibuixada i la real; les cotes són les mesures anotades al plànol que indiquen dimensions reals de l'objecte.

Tècnica de representació que simula la profunditat mitjançant línies convergents i punts de fuga, o bé mitjançant projeccions axonomètriques sense fuga.

Sistemes de color per a projectes: Pantone identifica tons concrets per a impressió; CMYK és el model subtractiu d'impressió i RGB l'additiu de pantalles digitals.

El vector descriu formes amb fórmules matemàtiques i s'escala sense pèrdua; el mapa de bits és una graella de píxels que perd qualitat en ampliar-se.

Composició de textos i imatges en pàgines o pantalles segons una retícula, amb atenció a jerarquia, marges, ritme de lectura i coherència del conjunt.

La usabilitat mesura la facilitat d'ús d'un producte o interfície; l'accessibilitat garanteix que persones amb diversitat funcional puguin percebre'l i utilitzar-lo.