Catalonia PAU Artistic Drawing II cheat sheet
Catalonia PAU Artistic Drawing II · Keep the key ideas within reach.
Dibuix del natural i representació de forma, espai i volum
La representació del volum es recolza en tres indicadors: contorn aparent, gradient de valor i oclusions (superposició) entre formes; cap d'ells és suficient per si sol.
La perspectiva cònica parteix de l'horitzó (línia d'ulls) i dels punts de fuga; en perspectiva d'un punt, les arestes de profunditat convergeixen a un sol punt situat sobre l'horitzó.
La proporció visual es verifica amb el llapis estès al braç, sense doblegar el colze: es compara la mida relativa de dues magnituds i s'expressa com a ràtio (per exemple, alçada = 2/3 de l'amplada).
L'el·lipse és la projecció d'un cercle vist en escorç; el seu eix menor és perpendicular al pla del paper del cercle i el major és paral·lel a l'horitzó en plans horitzontals.
L'angle de visió determina la distorsió: com més a prop és el punt de vista, més s'obre la perspectiva i més s'exagera la mida dels elements propers respecte dels llunyans.
La llum defineix tres zones en un cos: llum directa, ombra pròpia i ombra projectada; el terminador separa llum i ombra pròpia i la seva transició depèn de la curvatura de la superfície.
La llum reflectida i l'ombra de contacte (molt fosca, on el cos toca el pla) són els dos elements que més reforcen la sensació de pes i de suport.
El dibuix de mesura (encaire) fixa primer els eixos i els angles generals i després els detalls; invertir l'ordre produeix errors de proporció difícils de corregir.
Composició, enquadrament, proporció i organització espacial
L'enquadrament és una decisió prèvia al dibuix: format (vertical, horitzontal, quadrat), relació d'aspecte i marge o sangrat canvien el significat de la imatge.
La regla dels terços divideix el pla en nou zones; situar un focus en una intersecció genera tensió, mentre que al centre produeix estabilitat i simetria.
El pes visual d'un element depèn de mida, contrast de valor, saturació, posició i aïllament; un element petit i fosc sobre fons clar pot pesar més que una forma gran de poc contrast.
L'espai negatiu (buits) té funció estructural: equilibra les masses i dirigeix la lectura; un buit gran i homogeni pot dominar la composició tant com una forma.
Les línies de força (diagonals, corbes, direcció de les mirades) condueixen el recorregut de l'espectador; les diagonals ascendents de dreta a esquerra es llegeixen com a més inestables.
La proporció àuria (≈1,618) i la sèrie de Fibonacci apareixen com a criteris de repartiment de plans i de relacions de mida, no com a garantia automàtica d'equilibri.
L'equilibri pot ser simètric (axial), asimètric (masses diferents compensades) o dinàmic (tensió buscada); l'elecció afecta el to expressiu de tota la peça.
La jerarquia visual s'estableix amb tres nivells com a màxim en un dibuix acabat: focus principal, secundaris i fons; més nivells dilueixen la lectura.
Línia, valor, to, textura i ús expressiu dels mitjans
El valor és la qualitat de claror o foscor independent del color; l'escala de valors s'organitza habitualment en 5 a 10 graons entre blanc i negre.
El contrast de valor és el principal generador de profunditat en dibuix monocrom: els valors més contrastats avancen, els valors agrupats i propers retrocedeixen.
La línia pot ser de contorn (tanca la forma), de contorn perdut (s'insinua) o de traç gestual (registra el moviment); cada tipus comunica una intenció diferent.
La gradació tonal s'obté per pressió, per densitat de tramat o per difuminat; el tramat creuat amb direccions diferents crea valors més densos i textures direccionals.
La textura tàctil s'obté amb el fregament del grafit o del paper, el rascat, el reservat i la superposició de mitjans; la textura visual es percep sense contacte.
El grafit va de H (dur, traç clar i precís) a B (tou, fosc i greixós); el paper de gra fi afavoreix el detall i el gra gros afavoreix la textura.
El carbonet i el guix permeten grans contrasts i esborrats amplis; el seu traç és poc fix i requereix fixador per evitar el desgast.
La tinta i la ploma treballen per acumulació de traços: la densitat de línies regula el valor, i el reservat del paper blanc és l'únic blanc real.
Teoria del color i organització cromàtica
El cercle cromàtic tradicional ordena primaris (magenta, groc, cian en síntesi sostractiva), secundaris i terciaris; els complementaris se situen oposats.
Els colors complementaris col·locats junts augmenten la seva intensitat aparent (contrast simultani); mesclats en pigment tendeixen al gris o marró.
El model HSB descriu el color per to (angle 0-360°), saturació (0-100%) i brillantor (0-100%); el model RGB és additiu i el CMY/K sostractiu.
La temperatura de color és relativa: un vermell pot ser càlid respecte d'un blau i fred respecte d'un taronja; la comparació és el que la defineix.
La paleta pot ser monocroma (un to amb variacions de valor i saturació), anàloga (tons veïns) o complementària (tons oposats); cadascuna produeix un registre emocional diferent.
El color local és el to propi d'un objecte amb llum blanca; el color aparent inclou la influència de la llum ambient i de la llum reflectida pels objectes veïns.
La saturació disminueix amb la distància atmosfèrica: els plans llunyans es tornen més clars, menys saturats i més blavosos.
El pes i la temperatura dels colors afecten la composició: els càlids i saturats avancen visualment, els freds i dessaturats retrocedeixen.
Llenguatge visual, percepció i anàlisi d'imatges i obres
L'anàlisi formal descriu elements (punt, línia, pla, color, textura), relacions (ritme, proporció, contrast) i estructura (composició, enquadrament) abans d'interpretar.
Les lleis de la Gestalt expliquen l'agrupació perceptiva: proximitat, semblança, continuïtat, tancament, figura-fons i destí comú.
La lectura d'una imatge depèn del context: mida, suport, lloc d'exposició i text d'acompanyament modifiquen la interpretació de la mateixa obra.
La iconografia identifica temes i símbols; la iconologia interpreta el seu significat cultural; totes dues són eines d'anàlisi, no judicis de valor.
Els nivells d'anàlisi solen ordenar-se: descripció (què es veu), anàlisi (com està construït), interpretació (què significa) i valoració argumentada.
La percepció del moviment en una imatge fixa es produeix per diagonals, línies de contorn repetides, desenfocament i direcció de la mirada.
La il·lusió de profunditat combina indicadors gràfics: superposició, mida relativa, alçada al pla, gradient de textura, perspectiva lineal i contrast de valor.
Processos de dibuix, quaderns de camp, projectes i metodologia creativa
El quadern de camp registra observació directa amb data, lloc i condicions; la seva funció és acumular informació visual, no produir peces acabades.
El procés de projecte sol seguir: recerca i referents, esbossos exploratoris, selecció, proves de mitjà i format, desenvolupament i avaluació final.
Els esbossos exploratoris (thumbnail sketches) es fan petits i nombrosos per provar enquadraments i composicions abans de comprometre el format gran.
La iteració és el nucli del mètode: cada versió respon a un problema detectat en l'anterior; convé anotar la decisió presa per poder-la revisar.
La planificació del temps en una prova pràctica es reparteix habitualment entre encaix, desenvolupament i acabats, reservant temps final per a la revisió global.
La revisió final comprova proporcions, coherència de la llum, unitat de valors i netedat del suport; els errors de proporció es corregeixen abans que els de detall.
Els referents visuals es documenten amb fitxa: autor, títol, any, tècnica i què se n'extreu concretament per al projecte propi.
Referents prescriptius: artistes, moviments i obres clau del dibuix modern i contemporani
El dibuix modern s'afirma com a obra autònoma al tombant del segle XX: el traç deixa de ser preparatori i esdevé llenguatge propi.
El cubisme (Picasso, Braque) trenca la perspectiva d'un sol punt i descompon l'objecte en plans simultanis; el dibuix analític mostra arestes i facetes.
Els dibuixos de figures de Degas i Toulouse-Lautrec treballen el moviment i el gest amb traços ràpids i contorns oberts, sovint sobre paper de color.
L'expressionisme (Kirchner, Schiele) usa la deformació, la línia tensa i el color arbitrari com a vehicle emocional, no com a descripció.
Els quaderns de Paul Klee i les seves lliçons sobre la línia com a element actiu influeixen en la pedagogia del dibuix del segle XX.
El dibuix contemporani inclou pràctiques expandides: dibuix a l'espai, performance de dibuix, dibuix digital i instal·lació, on el suport pot ser el cos o l'entorn.
L'art conceptual (Kosuth, Weiner) desplaça l'interès de l'objecte al concepte; en dibuix, el projecte i la instrucció escrita esdevenen obra.