Balearic Islands PAU Dramatic Literature cheat sheet

El tema s'extrau del conflicte central, no de l'anècdota: formuleu-lo com una oposició abstracta (llibertat vs. honor, desig vs. norma) i justifiqueu-lo amb dues rèpliques textuals.

Estructura externa: dividiu l'obra en actes, quadres i escenes segons els canvis d'espai o d'entrades i sortides de personatges; indiqueu si hi ha pròleg, epíleg o apartats.

Estructura interna: localitzeu plantejament, nus i desenllaç, i el punt de gir (peripècia) que capgira la fortuna del protagonista; situeu-lo amb l'acte i l'escena.

Conflicte dramàtic: distingiu conflicte extern (personatge contra personatge, societat o destí) i conflicte intern (dubte, culpa, desig reprimit); la majoria d'obres barregen tots dos.

Personatges: classifiqueu-los per funció (protagonista, antagonista, confident, personatge col·lectiu, figura del graciós) i per grau de complexitat (rodó vs. pla).

Tècnica d'anàlisi del personatge: reuniu allò que diu, allò que fa, allò que altres diuen d'ell i allò que el dramaturg indica a les acotacions; el desajust entre aquestes quatre fonts és matèria interpretativa.

El confident i el monòleg són els dos dispositius clàssics per fer aflorar la interioritat; si no hi ha confident, l'obra sol recórrer a l'apart o al soliloqui.

Regla de citació: cada afirmació interpretativa necessita una citació breu (màxim una línia) amb acte, escena i número de vers si n'hi ha.

Diàleg: alternança de torns que fa avançar l'acció; analitzeu la longitud de les rèpliques (esticomítia = rèpliques d'un vers o molt breus, senyal d'enfrontament o tensió).

Monòleg i soliloqui: el monòleg s'adreça a un oient present; el soliloqui, a un mateix o al públic, i convencionalment no és escoltat per cap altre personatge.

Apart: rèplica breu que el públic sent i els altres personatges no; marca complicitat amb la sala i sol tenir funció còmica o irònica.

Acotacions (didascàlies): indiquen espai, temps, gest, to i escenografia; distingiu les acotacions inicials de quadre de les acotacions implícites inserides dins el diàleg.

Versificació: compteu síl·labes amb sinalefa i tingueu en compte l'accent final (agut +1, pla 0, esdrúixol -1); identifiqueu art major (8+) i art menor (≤8).

Estrofes clau del teatre clàssic castellà: redondilla (8a, consonant, rima abba), quintilla (5 versos octosíl·labs), romance (octosíl·labs assonants en els parells), silva (heptasíl·labs i hendecasíl·labs alterns).

Correspondència mètrica-funció: la polimetria del teatre barroc associa romance a narració, sonet a monòleg reflexiu i redondilla a diàleg ràpid; el canvi de metre sol coincidir amb un canvi d'escena o de to.

Figures retòriques rendibles en el comentari: antítesi (conflicte), oxímoron (contradicció interna), apòstrofe (invocació), hipèrbaton (èmfasi o artifici culte), al·legoria (personificació de valors).

Teatre barroc espanyol (Lope de Vega, Calderón, Tirso): ruptura de les tres unitats, barreja de tràgic i còmic, decòrum del personatge i tema de l'honor; Lope formula aquest programa a l'Arte nuevo de hacer comedias (1609).

Teatre europeu de fi del XIX: el naturalisme (Zola com a teòric) i l'obra ben feta (Scribe, Sardou) conviuen amb el drama burgès d'Ibsen, que trasllada el conflicte al present i a l'interior de la llar.

Giravolt modernista i Generació del 98: el teatre comercial de Jacinto Benavente conviu amb el teatre innovador de Valle-Inclán (esperpent) i el teatre de cambra de Jacint Grau i d'altres autors catalans.

Segle XX europeu: expressionisme alemany (1910-1925), teatre èpic brechtià (distanciament, cartells, cançons) i teatre de l'absurd (Beckett, Ionesco, després de 1950), que renuncia a la causalitat.

Tragèdia grega: concurs dionisíac, trilogia i sàtir, cor i corifeu; Aristòtil fixa a la Poètica els conceptes de catarsi, hamartia i reconeixement (anagnòrisi).

Teatre català: Terra baixa (1896) d'Àngel Guimerà com a drama rural de conflicte entre natura i societat; el teatre de postguerra i la represa dels anys seixanta amb autors com Pedrolo o Benet i Jornet.

Marc institucional de la PAU: les lectures obligatòries canvien cada curs; verifiqueu sempre el llistat oficial de la convocatòria abans de fixar autors, obres i dates.

Cronologia útil de referència: 1609 (Arte nuevo), 1635 (La vida es sueño), 1896 (Terra baixa), 1920 (Luces de bohemia), 1953 (Esperant Godot, estrena).

Tragèdia: protagonista de rang elevat, destí inevitable, desenllaç funest, to greu i llenguatge elevat; la catarsi n'és l'efecte final segons Aristòtil.

Comèdia: personatges de condició mitjana o baixa, conflicte superable, final feliç o reconciliació; predomini de l'enginy verbal i del tema amorós.

Tragicomèdia: barreja de personatges i tons elevats i baixos, i desenllaç que no és ni totalment feliç ni totalment funest; la Celestina i el teatre barroc en són models.

Drama (en sentit modern): conflicte seriós amb personatges quotidians, sense desllorigador providencial; el drama burgès i el drama romàntic en són variants.

Farsa: acció simple i ràpida, personatges tipificats, recursos físics (lapidació, disfresses, cops), joc escènic per damunt de la versemblança psicològica.

Sainet i entremès: peces breu, còmiques, de costums populars; l'entremès s'intercala entre jornades del drama barroc i el sainet és gènere breu del XVIII-XIX.

Auto sacramental: peça en un acte, d'argument al·legòric i tema eucarístic, amb personatges abstractes; gènere específic del barroc hispànic.

Regla de classificació: decidiu el gènere pel desenllaç, la condició dels personatges i el registre dominant, no pel títol ni per l'etiqueta editorial.

Espai dramàtic: distingiu espai escènic (el que es veu), espai dramàtic (el que l'acció implica) i espai off (allò narrat però no mostrat, com morts o batalles).

Unitat de temps: el teatre clàssic tendeix a fer coincidir la durada de la ficció amb la de la representació; el teatre modern trenca aquesta coincidència amb el·lipsis i flashbacks.

Temps intern de la ficció (dies, hores) vs. temps extern de la representació (durada real de l'espectacle); anoteu-ne la relació al comentari.

Escenografia: escenari a la italiana (frontal, teló, caixa escènica) vs. escenari circular o d'arena; el teatre isabelí i el corral de comèdies barroc tenen espai obert i llum de dia.

Il·luminació i so com a signes: la foscor pot indicar interior o mort; el so fora d'escena (veus, trets) amplia l'espai dramàtic sense decorat.

Quarta paret: convenció de l'escenari a la italiana; el teatre èpic i l'absurd la trenquen amb apartaments, cartells, narrador o personatges que s'adrecen al públic.

Vestuari i maquillatge com a codi: indiquen època, classe social i estat del personatge; el canvi de vestuari pot marcar el gir de l'acció.

Direcció d'escena: bloqueig i moviment (entrades, sortides, creuaments) donen sentit a la paraula; una rèplica pot canviar de significat segons la posició dels actors a l'escenari.

El llistat de lectures obligatòries es publica anualment a la convocatòria oficial de la PAU de les Illes Balears; el nombre d'obres i els autors poden variar respecte del curs anterior.

Per a cada obra prescrita, fixeu una fitxa mínima: autor i dates, any d'estrena, gènere i subgènere, tema en una frase, conflicte central i desenllaç.

Seleccioneu per a cada obra tres escenes clau (plantejament, gir, desenllaç) i memoritzeu-ne una citació breu de cadascuna amb acte i escena.

Prepareu per a cada lectura un paràgraf de context (moviment, any, circumstàncies d'estrena) i un de caracterització dels dos personatges principals amb trets contrastats.

Anticipeu les preguntes típiques: relació entre títol i tema, funció del personatge secundari, sentit del desenllaç i correspondència entre forma mètrica i contingut.

No citeu de memòria fragments llargs: una citació mal transcrita invalida l'argumentació; preferiu paràfrasi precisa amb referència d'acte i escena.

Si la lectura és en vers, compteu almenys un fragment al comentari; si és en prosa, assenyaleu el registre i la llargada de les rèpliques com a trets formals.

Verifiqueu el títol exacte i l'ortografia dels noms propis de personatges: els errors de títol resten punts en la part de coneixement literari.

Estructura recomanada del comentari: introducció (obra, autor, gènere, tesi), anàlisi (tema, estructura, personatges, conflicte, forma), conclusió valorativa breu.

Cada paràgraf ha de defensar una idea amb una citació o un exemple textual; eviteu paràgrafs de resum argumental sense interpretació.

Terminologia precisa: feu servir 'peripècia', 'anagnòrisi', 'catarsi', 'apart', 'acotació', 'esticomítia', 'polimetria'; eviteu sinònims imprecisos com 'canvi' o 'parlament'.

Connectors argumentatius per al comentari: 'en primer lloc', 'd'altra banda', 'en conseqüència', 'tanmateix', 'cal subratllar que', 'això explica que'.

Registre: tercera persona i present de l'indicatiu per a l'anàlisi de l'obra ('el protagonista dubta'), passat per al context històric ('s'estrenà el 1635').

Errors que resten punts: confondre autor i narrador, atribuir a un personatge idees de l'autor, usar el condicional de rumor i abusar de la primera persona.

Extensió i temps: distribuïu el temps de l'examen per blocs (lectura del text, esquema, redacció, revisió) i reserveu els darrers minuts per revisar accents, concordança i cites.

En la part teòrica, definiu el concepte i il·lustreu-lo amb un exemple d'una obra coneguda: definició + exemple és el format que més punts obté per paraula.