Balearic Islands PAU History of Spain key terms

Construcció ciclòpia de pedra en forma de torre, pròpia de les cultures talaiòtiques de Mallorca i Menorca durant l'edat del bronze i del ferro, amb funcions defensives, d'habitatge o de prestigi.

Conjunt de societats prehistòriques de les Illes Balears (aproximadament 1500-123 aC) caracteritzades pels talaiots, la metal·lúrgia del bronze i del ferro i una organització social jerarquitzada.

Sepulcre megalític menorquí construït amb pedres grans, de planta allargada i forma de nau invertida, utilitzat per a enterraments col·lectius durant l'edat del bronze.

Fenomen cultural de la prehistòria consistent a erigir monuments amb pedres de grans dimensions, com dòlmens i menhirs, destinats sobretot a usos funeraris o rituals.

Procés d'assimilació de la llengua llatina, el dret, la religió i les formes de vida romanes per part de les poblacions indígenes, iniciat amb la conquesta romana d'Hispània i de les Balears.

Unitat administrativa local de l'Imperi romà amb un territori, una ciutat capçalera i institucions pròpies com els magistrats i el consell de decurions, que servia de base per a l'organització fiscal i jurídica.

Camí pavimentat construït pels romans per connectar ciutats i facilitar el moviment de tropes, mercaderies i correu, element clau de la integració econòmica del territori hispànic.

Nom que rep el territori peninsular i balear sota domini musulmà entre el 711 i el 1492, organitzat com a emirat i després califat de Còrdova i, més tard, en regnes de taifes.

Estat musulmà independent fundat per Abd al-Rahman I el 756 a la península Ibèrica, amb capital a Còrdova, que va donar estabilitat política a al-Àndalus fins a la proclamació del califat el 929.

Cada un dels petits regnes musulmans en què es va fragmentar al-Àndalus després de la desintegració del califat de Còrdova a partir del 1031, sovint enfrontats entre ells.

Terme historiogràfic que designa la coexistència de musulmans, jueus i cristians en territoris com al-Àndalus, amb intercanvis culturals però també amb jerarquies socials i episodis de conflicte.

Musulmà que vivia en territoris cristians conservant la religió i costums pròpies a canvi del pagament de tributs, especialment abundant a la Corona d'Aragó i al regne de València.

Procés militar i polític pel qual els regnes cristians peninsulars van conquerir territoris musulmans entre els segles VIII i XV, incloent-hi la conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229.

Rei de la Corona d'Aragó (1213-1276) que va conquerir Mallorca el 1229 i València el 1238, va crear el regne de Mallorca i va impulsar la repoblació i les institucions del nou territori.

Distribució de terres i cases entre els conqueridors cristians després de la conquesta de Mallorca, documentada al Llibre del Repartiment, que va configurar la nova propietat feudal de l'illa.

Regne creat per Jaume I el 1230 que incloïa Mallorca, Menorca, Eivissa i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, amb institucions pròpies i una etapa d'independència fins al 1349.

Assemblea representativa del regne de Mallorca formada per braços eclesiàstic, nobiliari i popular, que aprovava lleis i subsidis i va donar lloc a un dret propi, les Franqueses.

Conjunt de lleis i privilegis propis d'un regne o ciutat medievals, com els de Mallorca, que regulaven drets, obligacions i institucions i eren defensats com a garantia d'autonomia.

Principi polític de la Corona d'Aragó segons el qual el poder reial queda limitat per les lleis i pactes amb els estaments, que han de ser consultats i consentir els impostos.

Musulmà convertit forçosament al cristianisme després de 1502 a Castella i 1526 a la Corona d'Aragó, sovint acusat de practicar en secret la seva religió i expulsat el 1609.

Decret de Felip III el 1609 que va obligar a sortir d'Espanya els moriscos, amb un impacte demogràfic i econòmic especialment fort a Mallorca i al regne de València.

Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, que van unir les dues corones el 1479, van conquerir Granada el 1492 i van crear la Inquisició i les bases de l'estat modern hispànic.

Tribunal eclesiàstic creat el 1478 per perseguir heretges, amb jurisdicció sobre conversos i moriscos, que va reforçar el control religiós i la uniformitat catòlica de la monarquia hispànica.

Dinastia dels Habsburg que va regnar a Espanya entre 1516 i 1700, des de Carles I fins a Carles II, caracteritzada per la defensa de l'hegemonia europea i la confessionalitat catòlica.

Etapa de recessió demogràfica, econòmica i política a la monarquia hispànica, marcada per epidèmies, males collites, guerres, la pèrdua de Portugal i la revolta de Catalunya de 1640.

Norma de Felip V (1715-1716) que va suprimir les institucions forals de Mallorca, València, Aragó i Catalunya i va imposar un model administratiu castellà centralitzat.

Conjunt de reformes administratives, fiscals, militars i econòmiques impulsades pels Borbons al segle XVIII per centralitzar l'estat, augmentar els ingressos i modernitzar la monarquia.

Primer rei Borbó d'Espanya (1700-1746), nét de Lluís XIV, que va guanyar la Guerra de Successió i va implantar els Decrets de Nova Planta i el centralisme administratiu.

Moviment intel·lectual del segle XVIII que defensava la raó, l'educació i el progrés, amb figures com Jovellanos, i que va influir en les reformes econòmiques i en les societats d'amics del país.

Forma de govern de monarques absoluts que adoptaven part de les idees il·lustrades per reformar l'administració i l'economia sense renunciar al poder absolut, com Carles III.

Crisi política, social i econòmica de finals del segle XVIII i principis del XIX que va posar en qüestió la monarquia absoluta i la societat estamental, afavorida per la Revolució Francesa i la invasió napoleònica.

Conflicte (1808-1814) entre Espanya i l'Imperi napoleònic, amb aixecaments populars, juntes provincials i una guerra de guerrilles que va acabar amb la derrota francesa i el retorn de Ferran VII.

Assemblea constituent reunida a Cadis des del 1810 que va aprovar la Constitució de 1812, va suprimir els senyorius i la Inquisició i va establir la sobirania nacional.

Primera constitució espanyola, de caràcter liberal, que proclamava la sobirania nacional, la separació de poders, el sufragi masculí indirecte i la confessionalitat catòlica de l'estat.

Corrent polític que defensa les llibertats individuals, la propietat privada, la igualtat jurídica i la limitació del poder reial mitjançant constitucions i parlaments.

Política de venda de béns eclesiàstics i municipals, especialment amb Mendizábal el 1836 i Madoz el 1855, per reduir el deute públic i crear una classe de propietaris liberals.

Acció de l'estat de prendre béns privats, sobretot de l'Església, per vendre'ls i obtenir ingressos, mesura central de les desamortitzacions del segle XIX.

Període polític (1874-1931) iniciat amb el retorn dels Borbons, basat en la Constitució de 1876, el torn de partits entre conservadors i liberals i el caciquisme electoral.

Sistema de control electoral en què els cacics locals manipulen els resultats mitjançant favors, pressió i frau per assegurar la victòria del partit designat pel govern.

Mecanisme de la Restauració pel qual conservadors i liberals s'alternaven pacíficament al govern gràcies al control de les eleccions, evitant la intervenció de l'exèrcit.

Rei d'Espanya (1874-1885) que va encapçalar la Restauració borbònica després del pronunciament de Sagunt i va regnar sota la Constitució de 1876 fins a la seva mort prematura.

Conjunt d'organitzacions i mobilitzacions de treballadors sorgides amb la industrialització, amb corrents anarquista i socialista, que van lluitar per millors condicions laborals i drets socials.

Revolta popular a Barcelona el juliol de 1909 contra el reclutament per a la guerra del Marroc, que va provocar enfrontaments, crema d'esglésies i una forta repressió.

Règim democràtic espanyol entre el 14 d'abril de 1931 i el 1939, amb la Constitució de 1931, reformes socials i educatives, i una forta polarització que va acabar amb la Guerra Civil.

Text constitucional de la Segona República que establia un estat laic, el sufragi universal, inclòs el femení, la separació de poders i la possibilitat d'estatuts d'autonomia.

Conflicte armat (1936-1939) entre el bàndol republicà i el sublevat, iniciat amb el cop d'estat del 18 de juliol de 1936, amb intervenció internacional i milers de morts i exiliats.

Dictadura personal de Francisco Franco (1939-1975) de caràcter autoritari, nacionalcatòlic i anticomunista, que va suprimir les llibertats, va prohibir els partits i va imposar una economia autàrquica inicial.

Procés polític (1975-1982) pel qual Espanya va passar de la dictadura franquista a una democràcia, amb la legalització de partits, eleccions el 1977 i la Constitució de 1978.

Norma fonamental de la democràcia espanyola actual, que defineix un estat social i democràtic de dret, reconeix les autonomies i garanteix drets i llibertats fonamentals.

Model territorial establit per la Constitució de 1978 que reconeix el dret de les nacionalitats i regions a l'autogovern mitjançant estatuts, incloent-hi la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Llei orgànica que regula les institucions, competències i finançament d'una comunitat autònoma; el de les Illes Balears es va aprovar el 1983 i es va reformar el 2007.