Valencian Community PAU Cultural and Artistic Movements key terms

Art parietal prehistòric de l'arc mediterrani peninsular, amb figures humanes i animals de traç fi i dinàmic; sovint forma escenes de caça o de guerra.

Conjunt de representacions pictòriques o gravades sobre parets de coves i abrics rocosos, característic del Paleolític superior i de l'art llevantí.

Objectes artístics portàtils del Paleolític, com figuretes femenines, bastons perforats o plaques gravades, treballats en os, vori o pedra.

Sistema de proporcions i de representació frontal i de perfil emprat en l'art egipci per dibuixar la figura humana segons un reticle de quadrícules fixes.

Convenció artística que ordena les figures segons la seua importància social o religiosa, de manera que les divinitats i els faraons són més grans que la resta.

Ordre arquitectònic grec de capitell senzill, amb columnes sense basa i tríglifs i mètopes al fris; és el més antic i massís dels ordres clàssics.

Ordre clàssic grecollatí de capitell decorat amb fulles d'acant, fust més esvelt i basa rica, emprat sovint en edificis romans monumentals.

Postura de la figura humana en què el pes del cos recau sobre una cama, fet que provoca una lleugera inclinació del maluc i de les espatles, pròpia de l'escultura grega clàssica.

Conjunt de proporcions ideals del cos humà, fixades per l'escultor grec Policlet, que buscava la simetria perfecta entre cap, tors i extremitats.

Tècnica escultòrica de relleu molt pla, característica de l'art egipci i assiri, en què les figures destaquen poc respecte del fons.

Tècnica decorativa que compon imatges amb petites peces de pedra, vidre o ceràmica, anomenades tessel·les, fixades sobre un morter; molt usada en l'art romà.

Tècnica pictòrica que aplica pigments diluïts en aigua sobre un revoc de calç encara fresc; el color queda fixat per la carbonatació de la calç.

Producció artística dels primers cristians, entre els segles II i V, caracteritzada per l'ús de catacumbes, basíliques i símbols com el peix o el bon pastor.

Edifici romà de planta rectangular amb naus separades per columnes, que el cristianisme adoptà com a model de temple, amb absis i altar a l'extrem.

Art de l'Imperi Bizantí, des del segle VI, amb mosaics daurats, figures frontals i hieràtiques, cúpules sobre petxines i gran riquesa cromàtica.

Conjunt de manifestacions artístiques anteriors al romànic, com el visigòtic, el carolingi, l'asturià o el mossàrab, amb tècniques i formes encara poc unificades.

Art dels cristians que visqueren sota domini musulmà o emigraren al nord peninsular, amb arcs de ferradura, modillons i influència islàmica.

Estil europeu dels segles XI i XII, amb voltes de canó, arcs de mig punt, murs gruixuts, escultura didàctica als capitells i pintura mural de colors plans.

Estil europeu dels segles XII al XV, caracteritzat per l'arc ogival, la volta de creueria, els vitralls i l'escultura més naturalista i expressiva.

Element constructiu exterior en forma d'arc que transmet els empents de la volta gòtica a un contrafort, permetent murs més prims i grans vitralls.

Coberta formada per l'encreuament de dos arcs diagonals ogivals, que concentra els empents en quatre punts i és típica de l'arquitectura gòtica.

Mètode de representació de l'espai que fa convergir les línies paral·leles en un o més punts de fuga, creant la il·lusió de profunditat.

Tècnica pictòrica de transicions suaus i difuminades entre llums i ombres, sense línies de contorn visibles, desenvolupada per Leonardo da Vinci.

Estil del segle XVI que allarga i deforma les figures, altera les proporcions i usa colors àcids, com a reacció a l'equilibri del Renaixement.

Contrast fort entre zones il·luminades i zones en ombra per modelar el volum i crear dramatisme, emprat sobretot en la pintura barroca.

Varietat extrema del clarobscur en què la llum il·lumina només una part de la figura sobre un fons quasi negre, característica de Caravaggio i els seus seguidors.

Estil europeu dels segles XVII i XVIII, amb composicions diagonals, moviment, teatralitat, efectes de llum i profusió decorativa en arquitectura, escultura i pintura.

Estil decoratiu del segle XVIII, més lleuger i íntim que el Barroc, amb colors pastel, formes corbes, rocalla i temes galants i cortesans.

Moviment de finals del segle XVIII i principis del XIX que recupera els models de l'antiguitat grecoromana, amb claredat, simetria i temes morals o cívics.

Moviment del segle XIX que prioritza el sentiment, la llibertat creativa, el paisatge sublim i els temes històrics o exòtics per damunt de la norma clàssica.

Corrent de mitjan segle XIX que representa la vida quotidiana, el treball i les classes populars amb versemblança, sense idealització ni dramatisme romàntic.

Moviment pictòric francès dels anys setanta del segle XIX que capta la llum i l'instant amb pinzellades soltes, colors purs i pintura a l'aire lliure.

Tècnica postimpressionista que construeix la imatge amb punts de color pur juxtaposats, de manera que la barreja es produeix a l'ull de l'espectador.

Conjunt de tendències de finals del segle XIX i inicis del XX que parteixen de l'Impressionisme però hi afegeixen estructura, expressivitat o simbolisme personal.

Moviment francès de principis del segle XX que fa servir colors purs i violents, aliens a la realitat, amb pinzellada lliure i formes simplificades.

Avantguarda iniciada per Picasso i Braque que descompon la realitat en plans geomètrics i mostra diversos punts de vista simultanis d'un mateix objecte.

Tendència artística que distorsiona formes i colors per expressar emocions intenses, sovint amb tints anguniosos, desenvolupada sobretot a Alemanya.

Moviment d'entre guerres que explora l'inconscient, el somni i l'atzar, amb imatges oníriques o automatisme psíquic, teoritzat per André Breton.

Moviment d'avantguarda nascut a Zuric el 1916 que rebutja la lògica, la bellesa i la institució artística, amb collage, objectes trobats i provocació.

Objecte industrial quotidià que l'artista tria i presenta com a obra d'art, qüestionant la idea d'autoria i de bellesa; concepte associat a Marcel Duchamp.

Pràctica contemporània en què la idea o el procés prevalen sobre l'objecte acabat, sovint amb textos, instruccions o documentació com a resultat.

Obra contemporània que ocupa un espai i el transforma amb objectes, llums, so o mitjans diversos, de manera que l'espectador hi ha d'entrar i recórrer-lo.

Pràctica artística que usa el vídeo com a mitjà d'expressió, sovint en forma de projecció o monitor, apareguda als anys seixanta amb Nam June Paik.

Itinerari patrimonial que recorre obres i espais de la Comunitat Valenciana vinculats al comerç i a l'art medieval, com la Llotja de València i el Micalet.

Edifici gòtic civil de València, obra de Pere Compte, amb sala de contractació columnària; declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Campanar gòtic de la catedral de València, de planta octogonal, construït entre els segles XIV i XV; és un dels símbols de la ciutat.

Pinacoteca valenciana amb una de les millors col·leccions de pintura gòtica, renaixentista i barroca, incloent obres de Ribera, Ribalta i Sorolla.

Pintor valencià (1863-1923) conegut per la llum mediterrània, les escenes de platja i el retrat, màxim exponent del luminisme valencià.

Mètode de comentari d'una obra que descriu els elements visuals i materials: composició, línia, color, llum, textura, proporció i tècnica emprada.

Estudi del significat dels temes, símbols i atributs representats en una obra d'art, sovint vinculats a textos religiosos o a la tradició mitològica.

Conjunt de circumstàncies socials, polítiques, religioses i econòmiques que expliquen la producció d'una obra i la seua funció en el moment de creació.