Valencian Community PAU Performing Arts II key terms

Escrit destinat a la representació escènica, format per diàlegs, acotacions i indicacions de personatges. És la base literària de l'espectacle, però no es confon amb la posada en escena.

Indicació escènica del text dramàtic que descriu decorats, moviments, to o efectes sonors. No es pronuncia en escena i orienta la lectura i la producció de l'obra.

La trama és l'ordre en què es presenten els fets; l'argument, la seqüència lògica i cronològica d'aquests. Distingir-los permet analitzar alteracions temporals i estructures no lineals.

Enfrontament de forces o voluntats que genera tensió i impulsa l'acció. Pot ser intern, entre personatges o entre el protagonista i el seu entorn social o moral.

Canvi sobtat en la sort del protagonista que capgira l'acció cap a un desenllaç diferent de l'esperat. Concepte clàssic formulat per Aristòtil a la Poètica.

Reconeixement o presa de consciència sobtada per part d'un personatge, sovint sobre la seua identitat o la d'un altre. Sol combinar-se amb la peripècia per produir el gir tràgic.

Efecte de purificació emocional que, segons Aristòtil, produeix la tragèdia en l'espectador mitjançant la compassió i el temor. És un concepte central de la teoria dramàtica clàssica.

Regles clàssiques d'acció, temps i lloc: una sola trama, un dia aproximat i un espai únic. La seua flexibilització defineix bona part de l'evolució del teatre modern.

Retrocés temporal en el relat dramàtic, que mostra fets anteriors al moment present de l'acció. També anomenada flashback; pot aparéixer en forma de record o escena intercalada.

Temps intern de l'obra, que pot comprimir anys en hores o allargar minuts. Es distingix del temps de la representació i del temps de la lectura de l'espectador.

Construcció textual i escènica dotada de voluntat, paraula i cos. Es definix per allò que diu, allò que fa i allò que els altres diuen d'ell.

Conjunt de decisions que convertixen un text en espectacle: direcció, espai, llums, vestuari, so i moviment. És la lectura escènica concreta d'una obra.

Disseny i construcció de l'espai visual de l'espectacle, incloent decorats, volums i materials. Configura el món de l'obra i condiciona el moviment dels intèrprets.

Zona física on es desenvolupa l'acció, amb les seues dimensions, relació amb el públic i divisions internes. Pot ser a la italiana, circular, d'arena o de carrer.

Convenció que imagina una paret invisible entre l'escenari i el públic, de manera que l'actor viu l'escena com si ningú no el mirara. Base del teatre naturalista.

Ús controlat de la llum per crear atmosfera, delimitar espais, dirigir la mirada i marcar el temps. Inclou focus, filtres, intensitats i guions de llums.

Conjunt d'elements sonors i tecnològics de l'espectacle: microfonia, música, efectes, projeccions i maquinària. Recolzen la dramatúrgia i la coordinació de la funció.

Conjunt de peces que visten el personatge i l'actor. Informa sobre època, classe social, estat emocional i estil de la producció, i condiciona el moviment.

Transformació física de l'intèrpret mitjançant maquillatge, perruques, pròtesis o postures. Ajuda a construir edat, salut, gènere o espècie del personatge.

Procés pel qual l'intèrpret dóna cos, veu, objectius i biografia a un personatge. Combina anàlisi del text, improvisació, memòria emocional i assaig.

Significat implícit d'un diàleg, diferent del que diuen literalment les paraules. L'actor ha de fer-lo visible amb intenció, silencis i accions físiques.

Instruments fonamentals de l'intèrpret: presència física, respiració, articulació, ressonància i projecció. El seu entrenament sosté la resistència i la claredat en escena.

Capacitat de l'intèrpret de captar i mantindre l'atenció del públic amb la seua energia, concentració i decisió. Es percep fins i tot en silenci o immobilitat.

Coordinació col·lectiva dels intèrprets perquè l'espectacle funcione com un tot. Implica escolta, ritme compartit, solidaritat i renúncia al protagonisme individual.

Actor i pedagog rus creador del sistema d'interpretació basat en objectius, accions físiques i veritat escènica. La seua influència arriba al teatre psicològic contemporani.

Bertolt Brecht proposa un teatre èpic que evite la identificació emocional i convide a la reflexió crítica. Recursos: cartells, cançons, ruptura de la il·lusió i actor que mostra el personatge.

Model dramàtic de narració fragmentària i mirada crítica, amb escenes muntades més que encadenades. Busca l'efecte de distanciament i la consciència política de l'espectador.

Corrent de finals del XIX que imita la vida quotidiana amb versemblança, ambientació realista i diàlegs quotidians. Prioritza el determinisme social i el quart paret.

Estil que representa conflictes humans recognoscibles amb coherència psicològica i social. Domina bona part del teatre burgés del XIX i XX i servix de base a moltes dramatúrgies actuals.

Forma teatral italiana dels segles XVI-XVIII amb personatges fixos, màscares i improvisació sobre un canovaccio. Influí en Molière i en la comicidad europea.

Període daurat del teatre espanyol dels segles XVI-XVII, amb Lope de Vega, Calderón i Tirso. Barreja tragèdia i comèdia, trenca unitats i usa l'escenari com a espai flexible.

Espai teatral popular espanyol dels segles XVI-XVII, instal·lat en patis interiors. Tenia escenari, balcons, aposentos i pati per al públic dempeus.

Teatre de l'antiga Grècia i Roma, origen de la tragèdia i la comèdia. Es caracteritza per màscares, cor, amfiteatre a l'aire lliure i funció cívica i religiosa.

Tractat d'Aristòtil sobre la tragèdia i l'èpica, que definix mites, caràcters, pensament i elocució. És el text fundacional de la crítica dramàtica occidental.

Escriptura teatral actual que sovint renuncia a la linealitat, barreja gèneres i treballa el llenguatge, el cos o el document. Inclou autoria emergent i dramatúrgia de la imatge.

Pràctica artística en què l'acció del cos davant del públic és l'obra mateixa, sense text ni personatge tradicionals. Pot ser efímera, site-specific o participativa.

Corrent que posa el moviment, el gest i la composició corporal al centre de la creació, sovint amb poc text. Relaciona el teatre amb la dansa i el circ.

Ús integrat de vídeo, so digital, sensors o xarxes en l'espectacle en directe. Planteja noves relacions entre cos, imatge i presència del públic.

Disciplines d'acrobàcia, equilibri, malabars, pallassos i aeris, amb risc i habilitat com a nucli. El circ contemporani les combina amb dramatúrgia i teatre.

Forma híbrida que fusiona moviment, text i interpretació per a narrar o suggerir conflictes. Prioritza la composició corporal i l'expressivitat més que la tècnica acadèmica pura.

Conjunt de companyies, autors i espais de la Comunitat Valenciana que creen teatre actual, sovint en valencià i amb vocació de proximitat. Inclou sala, carrer i dramatúrgia emergent.

Adaptacions teatrals de la novel·la de Joanot Martorell, clàssic valencià del segle XV. La seua posada en escena ha sigut recurrent en companyies i institucions valencianes.

Mostra i circuit de difusió d'espectacles teatrals a la ciutat de València, que reunix companyies professionals i amateurs. Ajuda a visibilitzar la creació local.

Conjunt de decisions públiques sobre subvencions, programació, espais i formació en arts escèniques. Determina la viabilitat de companyies i la diversitat de l'oferta.

Tasca de coordinar i donar coherència artística a l'espectacle: lectura del text, repartiment, assajos, ritme i relació amb l'equip tècnic. Responsable de la posada en escena.

Objecte que cobrix o transforma el rostre de l'intèrpret i amplifica el gest. Té funció ritual, còmica o expressiva en tradicions com la Comèdia de l'Art.