Valencian Community PAU Valencian Language and Literature II cheat sheet

Tesi: enunciat que el text defensa i que la resta de continguts justifiquen; sol aparéixer en el primer paràgraf (exposició) o en l'últim (conclusió), i pot ser explícita o implícita.

Estructura externa: parts visuals del text (títol, paràgrafs, apartats, cites). Estructura interna: organització del contingut (introducció–desenvolupament–conclusió o analitzant–sintetitzant).

Text expositiu: funció referencial, verbs en present, tercera persona, objectiu de transmetre informació ordenada; pot ser divulgatiu (destinatari no expert) o especialitzat.

Text argumentatiu: funció apel·lativa, presència de tesi, arguments (d'autoritat, d'exemple, de causa-efecte, d'analogia) i contraarguments amb refutació.

Registre: formal o culte (lèxic precís, subordinació, absència de col·loquialismes) davant col·loquial (frases curtes, marcadors informals, el·lisions); es detecta per lèxic, sintaxi i tractament.

Marcadors discursius: ordenadors (en primer lloc), additius (a més), contrastius (en canvi, tanmateix), causals (per tant) i conclusius (en definitiva); la seua densitat indica el grau de planificació.

Modalització: adhesió o distància de l'autor mitjançant adjectius valoratius, verbs modals (caldria, sembla), adverbis (evidentment) i persones verbals (nosaltres inclusiu).

Coherència temàtica: cada paràgraf ha de desenvolupar una idea principal recolzada per idees secundàries; un canvi de tema sense connector de transició indica ruptura.

Adequació: tria de registre, grau de formalitat i canal segons destinatari i propòsit; inclou el respecte per l'esquema textual exigit (carta, article, assaig, ressenya).

Coherència: unitat temàtica, progressió de la informació (no repetir ni contradir-se) i estructura clara amb introducció, cos i conclusió.

Cohesió lèxica: sinonímia, hiperonímia, repetició controlada i camps semàntics; evitar la repetició excessiva i els buits lèxics (coses, fer).

Cohesió gramatical: concordança subjecte-predicat, correlació de temps verbals, pronoms amb antecedent clar i ús correcte dels relatius (que, el qual, qui).

Connectors: causals (perquè, ja que), consecutius (per tant, així que), concessius (tot i que, malgrat), condicionals (si, sempre que) i finals (per tal de, a fi que).

Puntuació: la coma separa incisos i enumeracions, no uneix oracions independents; el punt i coma separa membres complexos; els dos punts introdueixen enumeració, cita o conseqüència.

Planificació: esquema previ amb idees ordenades per rellevància, selecció d'arguments i previsió de l'extensió abans de redactar.

Revisió: comprovar adequació al tema i a l'esquema, coherència entre paràgrafs, concordança, accents diacrítics i dièresi; llegir el text en veu alta detecta errors de sintaxi.

Morfemes: arrel (lexema) + afixos; prefix (in-, des-, re-) modifica el significat, sufix (-ció, -ment, -dor) canvia categoria o matís, i infix (-iss-) és intensiu o valoratiu.

Derivació: creació de mots nous amb afixos (feliç → infeliç, felicitat). Composició: unió de dos lexemes (paracaigudes, cellobert). Parasíntesi: prefix i sufix simultanis (envernissar, aclarir).

Semàntica: sinonímia (significat equivalent), antonímia (oposició: bo/dolent), polisèmia (un significant, diversos significats) i homonímia (mots distints que coinciden: son 'somn' / son 'so').

Hiponímia i hiperonímia: relació de inclusió (rosa és hipònim de flor); útil per a la cohesió lèxica i per a evitar repeticions.

Categories gramaticals: determinant, nom, adjectiu, verb, adverbi, pronom, preposició i conjunció; l'adjectiu concorda en gènere i nombre amb el nom.

Pronoms febles: formes plenes (em, et, es, ens, us, li, ho, la, els) i combinacions (l'hi, els en, se'n); la posició depén de l'infinitiu, gerundi, imperatiu i formes personals.

Verbs: tres conjugacions (-ar, -re/-er, -ir); irregularitats en present (faig, dic, tinc), perfet simple (fiu, diguí) i participis (fet, dit, escrit, obert).

Oracions compostes: coordinades (copulatives, adversatives, disjuntives) i subordinades (substantives amb que, adjectives amb relatiu, adverbials amb connector o sense).

Accent: aguts acabats en vocal, -s o -n (camí, cançons, germà); plans no acabats en aquests sons (arbre, cotxe); esdrúixols sempre (música).

Dièresi: marca la pronúncia de la u en güe/güi (aigües, pingüí) i evita confusions (raïm, veïna, agraïment); no s'usa en -que/-qui/-gue/-gui.

Accent diacrític: distingeix monosíl·labs (déu/deu, sé/se, més/mes, sí/si, té/te, bé/be, però/pero); l'AVL en limita la llista i cal no crear-ne de nous.

Consonants: s sonora s'escriu s entre vocals (casa) i ss en certs mots (passar); s sorda pot ser s, ss, c, ç o z segons el mot (caça, braç, peces).

B/V: s'escriu b en mots com beure, deure, haver, saber i en els pretèrits acabats en -ava (cantava); v en viure, servir, avió.

L·l: només en mots amb ela geminada etimològica (col·legi, novel·la, il·lusió); mai en mots com *paralel o *solucio.

Ús de per/per a: per indica causa, mitjà o agent (per telèfon, fet per mi); per a indica destinació o finalitat (per a tu, per a estudiar).

Concordança partitiva i existencial: 'hi ha' invariable (hi ha molts llibres); 'n'hi ha' concordat amb el complement (n'hi ha molts).

Edat Mitjana: Ramon Llull (segle XIII) funda la prosa catalana amb 'Blanquerna'; les 'Cròniques' de Jaume I, Desclot i Muntaner fixen la narrativa històrica.

Segle XV, Segle d'Or valencià: Ausiàs March trenca la poesia trobadoresca amb 'Cants de mort' i poemes morals; Joan Roís de Corella conrea la prosa sentimental i la tragèdia.

Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell (acabada per Martí Joan de Galba), és la novel·la cavalleresca realista que Cervantes elogia al 'Quixot'.

Decadència (segles XVI–XVIII): retrocés de l'ús literari del valencià, amb figures aïllades com el poeta barroc Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona) i la producció popular.

Renaixença (segle XIX): recuperació romàntica de la llengua i la història; Teodor Llorente i Constantí Llombart conreen la poesia patriòtica i els Jocs Florals.

Segle XX: Vicent Andrés Estellés renova la poesia amb 'Llibre de meravelles'; Enric Valor conrea la narrativa i la rondalla; Joan Fuster domina l'assaig amb 'Nosaltres, els valencians' (1962).

Postguerra i contemporaneïtat: Isabel-Clara Simó, Ferran Torrent, Carme Miquel i Josep Piera amplien la narrativa; la literatura s'articula amb el debat sobre la identitat.

Moviments europeus: romanticisme (exaltació del passat), realisme (retrat social), modernisme (esteticisme) i avantguardes (ruptura formal) influeixen en la periodització valenciana.

Gèneres: líric (expressió del jo, vers), narratiu (narrador i personatges, prosa), dramàtic (diàleg i acció escènica) i assagístic (reflexió argumentada).

Estructura del poema: mètrica (compte sil·làbic amb sinalefa), rima (consonant, assonant, blanca) i estrofes (quartets, tercets, sonet); el vers lliure trenca la rima regular.

Figures de dicció: al·literació (repetició de sons), anàfora (repetició al principi), polisíndeton i asíndeton.

Figures de pensament: metàfora (identificació), comparació (amb 'com'), personificació, hipèrbole, antítesi i ironia.

Figures de construcció: hipèrbaton (alteració de l'ordre), el·lipsi (omissió), quiasme i paral·lelisme.

Tema i motiu: el tema és la idea central (amor, mort, temps, paisatge); el motiu és l'element recurrent que la concreta (la rosa, el mar, la nit).

Narrador: intern (protagonista o testimoni), extern (omniscient o objectiu); el punt de vista condiciona la informació i la interpretació del lector.

Context: relacionar l'obra amb el moment històric, el moviment literari i la biografia de l'autor sense reduir el text a la seua circumstància.

La literatura valenciana s'expressa en català; la consciència d'una llengua compartida amb Catalunya i Balears és central en la tradició culta.

El Segle d'Or valencià (segle XV) coincidix amb l'esplendor econòmica i cortesana de València, centre editorial i humanístic de la Corona d'Aragó.

La impremta valenciana (segle XV, amb incunables com el 'Tirant') convertix València en un focus de difusió europea de la literatura cavalleresca.

La Decadència coincidix amb la centralització borbònica (Decret de Nova Planta, 1707) i la pèrdua d'institucions i d'ús oficial del valencià.

La Renaixença recupera els Jocs Florals i el romanticisme historicista; l'ús literari conviu amb el debat sobre la normativa i la unitat de la llengua.

El segle XX articula la literatura amb el valencianisme polític i cultural; l'assaig de Fuster obri el debat sobre la identitat valenciana.

La censura franquista i la represa editorial dels anys seixanta condicionen la difusió d'autors i la normalització del lèxic literari.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001) i el 'Diccionari normatiu valencià' fixen la referència normativa que sosté l'ensenyament i la creació actuals.

Estructura habitual de la prova: comprensió d'un text (tesi, estructura, propòsit), reflexió lingüística, comentari literari i producció escrita.

En comprensió, respondre amb cites breus del text per a justificar la tesi o el registre detectat; evitar parafrasis sense anàlisi.

En el comentari literari, ordenar: localització (autor, època, obra), tema, estructura, mètrica o narració, figures i conclusió valorativa.

En la producció escrita, ajustar l'extensió i el format sol·licitats (article d'opinió, carta, assaig breu) i mantindre un registre homogeni.

Criteris de correcció típics: adequació, coherència, cohesió, correcció normativa i riquesa lèxica; els errors greus d'ortografia penalitzen.

Temps de prova: reservar minuts per a planificar i revisar; la revisió detecta errors de concordança, accents diacrítics i pronoms febles.

Vocabulari tècnic imprescindible: tesi, argument, connector, registre, hipèrbaton, polisèmia, derivació, Renaixença, Decadència.

Citar l'AVL com a referència normativa i distingir entre ús culte i col·loquial en l'anàlisi del text.