Valencian Community PAU Valencian Language and Literature II key terms

Idea central que un text expositiu o argumentatiu defensa i que sol aparéixer en la introducció o en la conclusió; la resta del text la justifica o la desenvolupa.

Conjunt de raons, dades i exemples amb què l'autor intenta convéncer el lector d'una tesi; pot ser inductiva o deductiva i sol usar connectors causals i concessius.

Organització de les idees d'un text en parts (introducció, desenvolupament i conclusió) i la relació lògica que les uneix, com ara causa-efecte, problema-solució o comparació.

Grau de formalitat i selecció lèxica que l'autor tria segons el destinatari i la situació comunicativa; pot ser culte, col·loquial o especialitzat.

Propietat del text que consistix a ajustar-se a la situació comunicativa, al destinatari i al propòsit de l'autor, triant el registre i el gènere convenients.

Propietat que fa que les idees d'un text es presenten ordenades i relacionades sense contradiccions, de manera que el lector puga reconstruir-ne el sentit global.

Conjunt de mecanismes lingüístics (connectors, pronoms, el·lipsi, repeticions lèxiques) que enllacen les oracions i els paràgrafs d'un text perquè es perceben com una unitat.

Paraula o locució (per tant, així i tot, en canvi, d'altra banda) que indica la relació lògica entre oracions o paràgrafs i guia la lectura del text.

Unitat mínima amb significat en què es pot segmentar un mot; pot ser lèxic (arrel) o gramatical (flexiu o derivatiu), com en 'cant-a-rem'.

Procediment de formació de mots nous afegint prefixos o sufixos a una base lèxica, com 'des-fer' o 'bonic-or'; canvia el significat o la categoria gramatical.

Formació de mots nous per unió de dos o més lexemes que poden mantindre el significat propi, com 'paracaigudes' o 'gira-sol'.

Variació d'un mot per expressar categories gramaticals com el gènere, el nombre, la persona, el temps o el mode, sense crear un mot nou.

Sèrie ordenada de les formes verbals segons persona, nombre, temps, mode i aspecte; en valencià es distribuïxen en tres conjugacions segons l'infinitiu (-ar, -er, -ir).

Mode verbal que expressa desig, dubte, hipòtesi o subordinació; en valencià presenta formes com 'que cante', 'que cantara' o 'que cantàs'.

Correspondència obligatòria de gènere i nombre entre determinant, adjectiu i nom, i de persona i nombre entre subjecte i verb.

Part de la gramàtica que estudia com s'combinen les paraules per formar sintagmes i oracions, i quines funcions hi exercixen.

Oració formada per dos o més verbs, units per coordinació o subordinació; la subordinada pot ser substantiva, adjectiva o adverbial.

Col·locació de l'accent gràfic segons les regles de les paraules agudes, planes i esdrúixoles, i la distinció entre accent diacrític i accentuació de diftongs i hiats.

Signe gràfic (¨) que indica que una vocal es pronuncia separada de la precedent, com en 'raïm' o 'qüestió', o que dona valor vocàlic a la u.

Pronúncia separada de dues vocals contigües que pertanyen a síl·labes distintes, com en 'po-eta' o 'ra-ó'; sovint requerix dièresi o accent.

Conjunt de regles fixades per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre l'escriptura de les paraules, l'ús de majúscules, els signes de puntuació i els manlleus.

Institució creada el 1998 per la Generalitat Valenciana que establix la normativa oficial del valencià i publica gramàtiques, diccionaris i obres de referència.

Conjunt de regles gramaticals, ortogràfiques i lèxiques que establixen l'ús correcte i oficial d'una llengua, en este cas el valencià.

Diversitat interna d'una llengua segons el territori (dialecte), el grup social (sociolecte) o la situació comunicativa (registre); el valencià presenta variants geogràfiques.

Varietat geogràfica d'una llengua amb trets propis de pronúncia, lèxic i morfosintaxi; en valencià es distingixen àrees com el septentrional, el central i el meridional.

Poeta medieval que componia i cantava versos en occità o en català; en la lírica valenciana destaquen autors com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March.

Període de màxima esplendor de la literatura catalana i valenciana entre els segles XV i XVI, amb autors com Ausiàs March, Joanot Martorell i Roís de Corella.

Novel·la cavalleresca de Joanot Martorell, publicada el 1490, que combina realisme i aventura i és una de les obres cabdals de la narrativa europea medieval.

Poeta valencià del segle XV, autor d'una lírica amorosa i moral de to intimista i reflexiu que trenca amb la poesia trobadoresca i influïx en la poesia castellana posterior.

Cavaller i escriptor valencià del segle XV, autor de 'Tirant lo Blanc', considerada la primera novel·la moderna europea per la seua versemblança i estructura.

Moviment literari i cultural del segle XIX que recupera l'ús literari del català i valencià després de segles de decadència; a València destaquen Teodor Llorente i Constantí Llombart.

Període dels segles XVI-XVIII en què l'ús literari del català i valencià disminuïx davant del castellà, amb poques obres i un fort procés de castellanització de la llengua.

Poeta valencià del segle XIX, màxim representant de la Renaixença a València, autor d'una poesia paisatgística i patriòtica de to culte i conservador.

Moviment literari de finals del segle XIX i principis del XX que busca la bellesa formal i la renovació del llenguatge; en valencià hi destaquen autors com Vicent Andrés Estellés en la seua etapa inicial.

Conjunt de moviments artístics i literaris de principis del segle XX que trenquen amb les convencions formals i exploren el surrealisme i l'experimentació; en valencià, Joan Fuster i Joan Brossa en són referents propers.

Assagista i poeta valencià del segle XX, autor de 'Nosaltres, els valencians' (1962), obra clau del valencianisme modern, i d'una extensa obra aforística.

Gènere expositiu-argumentatiu breu en què l'autor analitza un tema des d'una perspectiva personal, amb voluntat de convéncer i un estil cuidat.

Estratègia expressiva que l'autor usa per a produir un efecte en el lector, com la metàfora, l'anàfora, la ironia o l'antítesi.

Recurs retòric que consistix a identificar un element amb un altre a partir d'una semblança, sense usar 'com', com en 'els ulls són dos estels'.

Repetició d'una o més paraules al començament de versos o oracions successives per a reforçar el ritme i l'èmfasi del discurs.

Recurs que aproxima dos elements mitjançant un nexe explícit com 'com', 'semblant a' o 'tal com', sense identificar-los totalment.

Categoria que classifica les obres segons la seua forma i finalitat: narrativa, lírica, dramàtica i assaig, amb subgèneres com la novel·la o el sonet.

Conjunt de circumstàncies polítiques, socials i culturals d'una època que expliquen la producció d'una obra i el seu significat per als lectors contemporanis.