JQCV C1 (Superior) key terms

Camp de coneixement o assumpte sobre el qual tracta un text o una intervenció oral. En l'examen cal identificar-lo per triar el lèxic i el registre adequats.

Conjunt de paraules d'una llengua que comparteixen un nucli de significat comú, per exemple les que designen transports. Reconèixer-lo ajuda a deduir paraules desconegudes pel context.

Relació entre paraules de significat igual o molt semblant que sovint no són intercanviables en tots els contextos. És freqüent en preguntes de triar el mot equivalent més ajustat.

Paraules que expressen significats contraris, com ara pujar i baixar. Poden ser graduals o complementaris, i aquesta distinció afecta la manera com s'usen en un enunciat.

Fenomen pel qual una sola paraula té diversos significats relacionats entre si, com full (de paper, de planta). El context determina quin significat s'activa en cada cas.

Combinació habitual de paraules que sona natural als parlants, com fer una foto i no prendre una foto. No es dedueix de regles gramaticals sinó de l'ús repetit.

Conjunt d'expressions fixes d'una llengua el significat de les quals no resulta de la suma dels components, com tocar ferro. Cal conèixer-les perquè no es poden traduir literalment.

Element que enllaça oracions o paràgrafs i indica la relació lògica entre idees, com per tant, en canvi o a més. La seva tria depèn del tipus de relació que es vol expressar.

Propietat d'un text que fa que les seves idees formin una unitat de sentit amb una progressió lògica. Es detecta quan un fragment no encaixa amb la intenció global del text.

Conjunt de mecanismes lingüístics que lliguen les parts d'un text, com pronoms, el·lipsis i repeticions. Sense cohesió, les oracions poden ser correctes però no formar un text.

Ús d'un element, com un pronom o un demostratiu, per remetre a alguna cosa esmentada abans en el text. Identificar a què remet és clau per respondre preguntes de comprensió.

Habilitat de deduir el significat d'una paraula desconeguda a partir del context, la morfologia o el coneixement del món. És una estratègia central en les proves de comprensió lectora.

Conjunt d'elements lingüístics i situacionals que envolten un mot o un enunciat i n'aclareixen el sentit. Pot ser verbal, quan depèn del text, o extralingüístic, quan depèn de la situació.

Grau de formalitat i adequació d'una varietat lingüística a la situació comunicativa. Un text administratiu i una conversa entre amics difereixen en lèxic, sintaxi i tractament.

Modalitat d'una llengua pròpia d'un territori, amb trets propis de pronúncia, lèxic i morfosintaxi. En els exàmens cal reconèixer-la sense confondre-la amb errors de correcció.

Conjunt de regles oficials que fixen l'ortografia, la gramàtica i el lèxic correctes d'una llengua. És la referència per jutjar si una forma és acceptable en un text formal.

Mot o construcció que no segueix la normativa de la llengua, sovint per influència d'una altra, com un calc mal adaptat. Cal distingir-lo del manlleu ja acceptat.

Paraula presa d'una altra llengua i incorporada al lèxic propi, com xarxa o futbol. Pot estar plenament adaptada o conservar trets de la llengua d'origen.

Paraula o significat nou creat per designar una realitat recent, sovint per derivació, composició o manlleu. En textos actuals és habitual trobar-ne i cal valorar-ne l'adequació.

Procediment de formació de paraules afegint prefixos o sufixos a una arrel, com des-fer o feliç-ment. Reconèixer afixos ajuda a deduir el significat i la categoria gramatical.

Missatge central que un text o un discurs vol transmetre, per sobre de detalls i exemples. Saber-la distingir de les idees secundàries és essencial en comprensió lectora i auditiva.

Informació que dona suport, explica o exemplifica la idea principal d'un text. Pot ser rellevant per respondre preguntes de detall sense confondre's amb el missatge central.

Reformulació d'un enunciat amb paraules diferents que en manté el significat essencial. En els exàmens, les opcions correctes sovint són paràfrasis i no còpies literals del text.

Text breu que recull les idees essencials d'un altre text o discurs, sense opinions ni detalls irrellevants. Requereix seleccionar, generalitzar i reformular la informació.

Raó o prova que s'aporta per defensar una tesi o una opinió. En un text argumentatiu cal distingir els arguments de les afirmacions sense justificació.

Afirmació central que un autor defensa en un text argumentatiu i que els arguments han de sostenir. Identificar-la permet valorar si el raonament és coherent.

Objecció o raonament que s'oposa a una tesi o a un argument determinat. Reconèixer'l ajuda a entendre l'estructura dialèctica d'un text o debat.

Tipus de text que defensa una opinió mitjançant raons, dades i exemples per convèncer el lector. Sol combinar exposició d'idees amb valoracions i connectors de causa i conseqüència.

Text que presenta i explica informació sobre un tema d'una manera ordenada i objectiva, sense defensar una opinió. Predomina en articles divulgatius, manuals i informes.

Document propi de l'Administració, com una instància, una notificació o un certificat, amb fórmules fixes i un registre formal. Cal conèixer-ne l'estructura i el lèxic habitual.

Propòsit amb què un emissor produeix un missatge, com informar, convèncer, sol·licitar o advertir. Detectar-la permet interpretar correctament el to i l'abast d'un text oral o escrit.

Variació del to de la veu al llarg d'un enunciat que pot distingir una afirmació d'una pregunta o expressar emoció. És un recurs fonamental de la comprensió i la producció orals.

Distribució de les durades i els accents en la parla que dona fluïdesa i naturalitat al discurs. Un ritme adequat facilita la comprensió de l'oient i evita la monotonia.

Interrupció breu de la parla que separa grups de sentit i ajuda l'oient a processar la informació. Pot ser plena, amb sons com ehh, o buida, amb silenci.

Capacitat de parlar amb continuïtat, sense aturades excessives ni reformulacions constants, mantenint la comunicació. No exigeix absència d'errors sinó eficàcia comunicativa.

Manera d'articular els sons d'una llengua, incloent-hi vocals obertes i tancades, consonants i accentuació. Una pronúncia intel·ligible és un criteri habitual d'avaluació oral.

Moment en què un participant d'una conversa o debat intervé mentre els altres escolten. Respectar-lo i saber demanar-lo és una habilitat clau en la interacció oral.

Intercanvi comunicatiu entre dos o més parlants que construeixen conjuntament el discurs, negociant significats i respostes. Inclou converses, debats, entrevistes i situacions similars.

Expressió convencional que regula la relació social en la comunicació, com si us plau, gràcies o disculpeu. La seva tria depèn del grau de formalitat i del context.

Presentació davant d'un públic amb una estructura prèviament planificada, com introducció, desenvolupament i conclusió. Requereix control del temps, del to i del suport visual.

Esquema escrit que organitza les idees d'una exposició oral o d'un text abans de produir-lo. Serveix de suport sense substituir la parla espontània ni la coherència del discurs.