PAU Catalan Language and Literature (Catalonia) cheat sheet

Tipologia textual: narratiu, descriptiu, expositiu, argumentatiu, instructiu i predictiu; cada tipus té una funció comunicativa i una estructura prototípica (plantejament, desenvolupament, conclusió en l'expositiu-argumentatiu).

Tema i tesi: el tema és l'assumpte general expressat en una sintagma nominal; la tesi és la idea defensada per l'autor, habitualment explícita en textos argumentatius i implícita en literaris.

Estructura interna: distingir parts del text per canvis de tòpic, connectors i paràgrafs; l'estructura pot ser analitzant (de la tesi als arguments) o sintetitzant (dels arguments a la conclusió).

Coherència: progressió temàtica (tema constant, lineal, derivada o trencada), unitat de sentit i absència de contradiccions; la incoherència es detecta per salts temàtics o informació redundant.

Cohesió: mecanismes de repetició (anàfora, catàfora, el·lipsi, sinonímia, hiperonímia) i de connexió (connectors additius, adversatius, causals, consecutius, ordinals, reformuladors).

Registre i modalització: valorar el grau de formalitat (culte, col·loquial), la presència de modalitzadors (epistèmics, deòntics, avaluatius) i la funció expressiva o apel·lativa del text.

Marcadors discursius per a l'anàlisi: 'en primer lloc', 'd'altra banda', 'per tant', 'en definitiva', 'és a dir', 'nogensmenys'; identificar la relació lògica que introdueixen, no només la seva presència.

Text periodístic: gèneres informatius (notícia, reportatge) i d'opinió (editorial, article, columna); distingir fets de valoracions i reconèixer la jerarquia piramidal de la notícia.

Adequació: ajustar el registre al destinatari i a la finalitat (exposició acadèmica, carta formal, article d'opinió); evitar col·loquialismes, sigles no desplegades i marques d'oralitat com 'doncs bé' o 'és clar'.

Planificació en tres fases: planificació (esquema i idees), textualització (redacció per paràgrafs) i revisió (coherència, cohesió, correcció); la revisió ha de ser una fase explícita, no opcional.

Paràgraf: una idea principal per paràgraf, amb oració temàtica inicial i oracions de suport; la longitud mitjana eficaç se situa entre tres i sis oracions.

Connectors per a l'escrit argumentatiu: 'en primer lloc', 'a més', 'tanmateix', 'en canvi', 'per consegüent', 'en conclusió'; evitar la repetició del mateix connector en paràgrafs consecutius.

Puntuació: la coma no separa subjecte i predicat ni oracions independents; el punt i coma separa membres d'una enumeració complexa; els dos punts introdueixen enumeració, citació o conseqüència.

Concordança i règim: revisar la concordança de subjecte i verb en subjectes col·lectius i llargs, i el règim preposicional dels verbs (obeir algú, dependre de, consistir a).

Errors freqüents a evitar: 'degut a' amb valor causal (usar 'a causa de'), 'el mateix' com a anafòric buit, 'a nivell de' comodí, 'tot i que' seguit de subjuntiu quan cal indicatiu.

Criteris de correcció en la rúbrica: presentació, estructura, riquesa lèxica, varietat sintàctica, correcció ortogràfica i gramatical, i pertinença al tema proposat.

Accentuació: normes generals (agudes, planes, esdrúixoles), dièresi per a hiatus (raïm, veïna) i per a la pronúncia de la u en 'qü'/'gü'; l'accent diacrític distingeix parelles com 'sóc/soc', 'dóna/dona', 'més/mes'.

Apòstrof: s'apostrofa davant vocal o h muda (l'home, d'acord), però no davant 'i/u' consonàntiques (la universitat, el iogurt) ni davant s + consonant (la seva).

Pronoms febles: formes plenes i reduïdes (em/m', et/t', es/s', li/l', ens, us, els); combinacions binàries (l'hi, els en, se'ns) i ordre CD-CI; el 'hi' pot ser locatiu o datiu.

Verbs: distingir indicatiu i subjuntiu en subordinades (quan + indicatiu per a temps, 'si' condicional amb indicatiu o imperfet de subjuntiu); imperfet i passat simple; participis irregulars (obert, mort, escrit, dit).

Perífrasis verbals: d'obligació (haver de + infinitiu, caldre), de probabilitat (deure + infinitiu), d'imminència (estar a punt de); no confondre 'deure' (obligació/probabilitat) amb 'deure's' (obligació moral).

Lèxic: derivació per prefixos i sufixos, composició, famílies lèxiques; sinònims i antònims; evitar barbarismes freqüents (adonar-se, doncs, però, tardar, enganxar) i castellanismes lèxics.

Ortografia: essa sonora/sorda (casa/caça), 'tj' i 'tg' (platja, metge), 'x' i 'ix' (caixa, mateix), 'b/v', 'g/j', 'l·l' (col·legi, novel·la).

Sintaxi: oració simple (subjecte, predicat, complements: CD, CI, CC, atribut, predicatiu, complement de règim); oració composta per coordinació, juxtaposició i subordinació (substantiva, adjectiva, adverbial).

Edat Mitjana: Ramon Llull (prosa doctrinal, 'Blanquerna'), les 'Cròniques' (Jaume I, Desclot, Muntaner) i la poesia trobadoresca; Ausiàs March consolida la poesia culta amb el vers decasíl·lab.

Segle d'Or i Decadència: el 'Tirant lo Blanc' de Joanot Martorell (1480-1490) com a novel·la cavalleresca realista; la poesia de Francesc Fontanella i el barroc; la Decadència dels segles XVI-XVIII.

Renaixença (1833-1880): moviment de recuperació de la llengua i la literatura; Bonaventura Carles Aribau ('La pàtria', 1833), Jacint Verdaguer ('L'Atlàntida', 'Canigó') i Àngel Guimerà (teatre, 'Terra baixa').

Modernisme (1890-1911): estètica del simbolisme i el decadentisme; Joan Maragall ('La fageda d'en Jordà'), Santiago Rusiñol, Víctor Català ('Solitud', 1905) i el teatre de Rusinol.

Noucentisme (1911-1930): classicisme, mesura i mediterraneïtat; Eugeni d'Ors (glosses, 'La ben plantada'), Josep Carner ('Els fruits saborosos'), Carles Riba i la novel·la de Josep Pla.

Avantguarda i postguerra: Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix (avantguarda); després de 1939, realisme històric amb Pere Calders, Mercè Rodoreda ('La plaça del Diamant', 1962) i Manuel de Pedrolo.

Poesia contemporània: Salvador Espriu ('Cementiri de Sinera'), Miquel Martí i Pol ('Estimada Marta'), Gabriel Ferrater i Joan Brossa (poesia visual); la generació dels setanta i la poesia experimental.

Gèneres i figures retòriques: èpica, lírica i dramàtica; metàfora, metonímia, sinècdoque, anàfora, hipèrbaton, al·literació, hipèrbole; identificar-les en el comentari de text literari.

Fases del comentari: localització (autor, obra, època, gènere), anàlisi del contingut (tema, estructura, argument), anàlisi formal (mètrica, figures, lèxic) i interpretació global.

Mètrica: comptar síl·labes amb sinalefa, sinèresi i dièresi; identificar rima consonant/assonant, versos alexandrins, decasíl·labs i octosíl·labs; estrofes com el quartet, el tercet i el sonet.

Figures retòriques de pensament: comparació, metàfora, al·legoria, personificació, antítesi, paradoxa, ironia; de dicció: anàfora, epífora, paral·lelisme, hipèrbaton, el·lipsi.

Veus del text: distingir autor, narrador i personatge; el narrador pot ser intern (protagonista/testimoni) o extern (omniscient/objectiu); el punt de vista condiciona la interpretació.

Temps i espai: anàlisi de la seqüència temporal (lineal, retrospectiva, simultània), el·lipsis i anacronies (flashback, anticipació); l'espai com a símbol o marc realista.

Interpretació: relacionar forma i contingut, contextualitzar en el moviment literari i evitar paràfrasi; cada afirmació interpretativa ha d'anar recolzada en un element textual citat o parafrasejat.

Estructura del comentari escrit: introducció (presentació i tesi), desenvolupament (anàlisi per blocs) i conclusió (síntesi valorativa); longitud i registre adequats a l'exercici acadèmic.