PAU Llengua i Cultura Gregues II (Catalunya) cheat sheet

El participi atributiu es tradueix per una oració de relatiu: ὁ λέγων ἀνήρ = 'l'home que parla'; el predicatiu, per gerundi o oració circumstancial: λέγων ταῦτα ἀπῆλθεν = 'dient això, se'n va anar'.

L'infinitiu concertat (subjecte en acusatiu) es tradueix per 'que' + verb personal: φησὶ τοὺς ἄνδρας ἀπιέναι = 'diu que els homes se'n van'.

El genitiu absolut es tradueix per 'mentre', 'després que', 'com que', 'tot i que' segons el context: τούτων λεχθέντων = 'dites aquestes coses'.

L'acusatiu absolut (rar) també equival a una oració circumstancial: ἔχοντα τὰ ὅπλα ἀπῆλθον = 'se'n van anar amb les armes'.

Les partícules μέν... δέ marquen correlació i sovint no es tradueixen literalment; μέν pot quedar sense traducció i δέ = 'però', 'i', 'en canvi'.

ἄν + subjuntiu en oracions condicionals o temporals = eventualitat: ἐὰν τοῦτο ποιῇς = 'si fas això'; ἄν + optatiu = potencial: λέγοιμ' ἄν = 'diria'.

La negació οὐ amb indicatiu i infinitiu (fets reals); μή amb subjuntiu, optatiu, imperatiu i oracions finals (voluntat o eventualitat).

Tradueix els verbs compostos respectant el règim preposicional: ἀκούω + genitiu 'escoltar algú', χράομαι + datiu 'servir-se d'alguna cosa', τυγχάνω + genitiu 'aconseguir'.

Ordena la traducció segons la sintaxi catalana: el grec tendeix a col·locar el verb al final i a intercalar elements; en català cal avançar el verb i redistribuir complements.

Declinacions: 1a (temat en -ᾱ/-η, genitiu -ᾱς/-ης), 2a (temat en -ο, genitiu -ου), 3a (tema consonàntic o vocàlic, genitiu -ος).

Casos: nominatiu (subjecte, atribut), vocatiu (apel·lació), acusatiu (CD, direcció, extensió), genitiu (possessió, partitiu, origen, agent amb ὑπό), datiu (CI, instrument, lloc, companyia).

Article definit ὁ, ἡ, τό funciona com a pronom relatiu en Homer i com a demostratiu en certs contextos; en prosa àtica és article.

Conjugació: present, futur, aorist, perfet, plusquamperfet; veu activa, mitjana i passiva; modes: indicatiu, subjuntiu, optatiu, imperatiu, infinitiu, participi.

Aorist sigmàtic (ἔλυσα), aorist temàtic (ἔλιπον), aorist radical (ἔστην); el tema d'aorist és la base per al futur i per a l'aspecte puntual.

Perfet: reduplicació (λέλυκα), valor d'estat resultant; plusquamperfet (ἐλελύκη) indica anterioritat respecte a un passat.

Concordança: el subjecte neutre plural pot portar el verb en singular; el dual concorda amb dual.

Funcions del participi: atributiu (amb article), predicatiu (sense article), absolut (genitiu/acusatiu), complement de verbs de percepció i coneixement.

Oracions subordinades: finals (ἵνα, ὅπως, ὡς + subjuntiu/optatiu), causals (ὅτι, ὡς, διότι), consecutives (ὥστε + infinitiu o indicatiu), condicionals (εἰ + indicatiu/optatiu).

Identifica el gènere: historiography (Heròdot, Tucídides), oratòria (Lísias, Demòstenes), filosofia (Plató, Xenofont), tragèdia o comèdia si el text és dramàtic.

Tucídides: estil dens, antitèsis, participis encadenats, discursos en estil directe; cerca la causa profunda (πρόφασις) i el pretext (αἰτία).

Heròdot: narració en digressions, èmfasi en el θαῦμα i en les costums dels pobles; ús de λέγεται i de fonts orals.

Lísias: períodes curts, èthos del parlant, apel·lació als jutges (ὦ ἄνδρες δικασταί); Demòstenes: períodes llargs, retòrica de la indignació.

Plató: diàleg socràtic, elenchos (refutació), ironia; Xenòfon: prosa simple, biografia i historiografia didàctica.

Context cultural: la polis, l'àgora, l'Assemblea (ἐκκλησία), el Consell (βουλή), els tribunals populars (ἡλιαία), la religió cívica i les festes (Panatenees, Dionísies).

La traducció ha de respectar el registre: no modernitzis institucions antigues; mantén termes com 'àgora', 'strategos', 'heliastes' o tradueix-los amb nota.

Comentari de valors: hospitalitat (ξενία), honor (τιμή), destí (μοῖρα), hubris i càstig diví (νέμεσις) són claus interpretatives freqüents.

Èpica: Homer (Ilíada, Odissea), Hesíode (Teogonia, Treballs i dies); hexàmetre dactílic, fórmules, invocació a la Musa.

Lírica: Safo (monodia), Píndar (epinici), Alceu, Anacreont; metres eòlics i jònics; context de simposi i culte.

Tragèdia: Èsquil (Orestea, Perses), Sòfocles (Èdip rei, Antígona), Eurípides (Medea, Bacants); estructura: pròleg, parodos, episodis, estàsims, èxode.

Comèdia: Aristòfanes (Els núvols, Els ocells, Lisístrata); comèdia antiga amb atac personal i paràbasi; Menandre representa la comèdia nova.

Historiografia: Heròdot (Històries), Tucídides (Guerra del Peloponnès), Xenòfon (Anàbasi, Hel·lèniques); Polibi ja és hel·lenístic.

Oratòria: Lísias, Isòcrates, Demòstenes, Èsquines; gèneres: judicial (forense), deliberatiu (polític), epidíctic (panegíric).

Filosofia: presocràtics, Plató (diàlegs), Aristòtil (tractats, Poètica, Retòrica); escola epicúria i estoica en època hel·lenística.

Poesia hel·lenística: Cal·límac, Teòcrit (idil·li), Apol·loni de Rodes (Argonàutiques); Alexandria com a centre cultural.

Períodes: arcaic (VIII-VI aC), clàssic (V-IV aC), hel·lenístic (323-31 aC); la democràcia atenesa es consolida amb Clístenes (508/7 aC) i Efialtes (462 aC).

Institucions ateneses: ἐκκλησία (Assemblea, ciutadans mascles adults), βουλή dels 500, arcontes, estrategs (10 electes), heliaia (tribunals populars), ostracisme.

Ciutadania: només fills de pare i mare atenesa; metecs (estrangers residents) i esclaus exclosos de la política; les dones no votaven.

Guerres Mèdiques (490 Marató, 480 Salamina, 479 Platea); Lliga de Delos (478) i imperialisme atenès; Guerra del Peloponnès (431-404).

Religió: politeisme olímpic, sacrificis (θυσία), oracles (Delfos), festivals (Panatenees, Eleusínies, Dionísies); culte domèstic i herois.

Vida quotidiana: οἶκος (casa i família), àgora com a centre comercial i polític, simposi, gimnàs, teatre; alimentació basada en pa, vi, oli i cereals.

Economia: agricultura (olivera, vinya, cereals), artesania, comerç marítim; moneda (dracma, òbol); metecs i esclaus en tallers i mines.

Alexandre Magne (336-323 aC) i els regnes hel·lenístics; koine com a llengua comuna; Alexandria, Pèrgam i Antioquia com a centres.