PAU Llengua i Cultura Gregues II (Catalunya) flashcards

33 cards. Read the term and the definition here. The deck at the top of this page is optional.

Participi atributiu

Participi amb article que equival a una oració de relatiu: ὁ λέγων ἀνήρ = 'l'home que parla'. Sense article és predicatiu i es tradueix per gerundi o oració circumstancial.

Infinitiu concertat

Construcció amb subjecte en acusatiu i verb en infinitiu, dependent de verbs de dir, pensar o percebre. Es tradueix per 'que' + verb personal: φησὶ τοὺς ἄνδρας ἀπιέναι = 'diu que els homes se'n van'.

Genitiu absolut

Participi i nom en genitiu sense relació sintàctica amb la resta de l'oració; equival a una subordinada circumstancial: τούτων λεχθέντων = 'dites aquestes coses' o 'després que es digueren aquestes coses'.

Partícules μέν... δέ

Marcadors de correlació o contrast. μέν sovint no es tradueix o equival a 'd'una banda'; δέ pot ser 'però', 'i', 'en canvi'. No són conjuncions subordinants.

ἄν + subjuntiu

Estructura d'eventualitat en oracions condicionals o temporals: ἐὰν τοῦτο ποιῇς = 'si fas això'. Amb optatiu indica potencialitat: λέγοιμ' ἄν = 'diria'.

Negació οὐ i μή

οὐ nega fets reals (indicatiu, infinitiu); μή nega voluntat o eventualitat (subjuntiu, optatiu, imperatiu, oracions finals). La diferència és modal, no de persona.

Règim preposicional verbal

Cada verb regeix un cas: ἀκούω + genitiu 'escoltar algú'; χράομαι + datiu 'servir-se d'alguna cosa'; τυγχάνω + genitiu 'aconseguir'. Cal respectar-lo en traduir.

Tercera declinació

Temes consonàntics o vocàlics amb genitiu singular en -ος. Inclou temes en -μα (gen. -ματος), en -ι (πόλις, πόλεως), en -ευ (βασιλεύς, βασιλέως) i en -ντ (γέρων, γέροντος).

Aorist sigmàtic

Aorist amb sufix -σ- i augment: ἔλυσα de λύω. Expressa acció puntual. El tema d'aorist serveix de base per al futur i per a l'aspecte perfectiu.

Perfet grec

Temps amb reduplicació (λέλυκα) que indica estat resultant d'una acció prèvia. El plusquamperfet (ἐλελύκη) expressa anterioritat respecte a un passat.

Funcions del participi

Pot ser atributiu (amb article), predicatiu (sense article), absolut (genitiu o acusatiu) o complement de verbs de percepció i coneixement. Cada funció té una traducció diferent.

Oracions finals

Subordinades introduïdes per ἵνα, ὅπως o ὡς amb subjuntiu (o optatiu en estil indirecte). Indiquen finalitat: 'perquè', 'a fi que'. No es confonen amb les causals ὅτι/ὡς.

Concordança del neutre plural

Un subjecte neutre plural pot portar el verb en singular en grec àtic: τὰ ζῷα τρέχει = 'els animals corren'. És una regla de concordança, no una excepció estilística.

Optatiu potencial

Optatiu amb ἄν expressa possibilitat: λέγοιμ' ἄν = 'diria'. Sense ἄν pot ser optatiu de desig o de precaució en oracions subordinades.

Estil de Tucídides

Prosa densa amb antitèsis, participis encadenats i discursos en estil directe. Distingeix la causa profunda (πρόφασις) del pretext (αἰτία).

Heròdot i el θαῦμα

Heròdot narra amb digressions i èmfasi en allò admirable (θαῦμα). Usa λέγεται i fonts orals; la seva obra és la primera historiografia extensa.

Èthos en Lísias

L'orador construeix el caràcter del parlant amb períodes curts i apel·lacions als jutges (ὦ ἄνδρες δικασταί). L'èthos fa versemblant la defensa.

Elènchos socràtic

Mètode de refutació en els diàlegs de Plató: preguntes i respostes que mostren contradiccions en l'interlocutor. No és una doctrina sinó un procediment dialèctic.

Institucions ateneses

ἐκκλησία (Assemblea), βουλή dels 500, arcontes, estrategs, heliaia (tribunals populars) i ostracisme. Només els ciutadans mascles adults hi participaven.

Festes i religió cívica

Panatenees, Dionísies, Eleusínies i sacrificis (θυσία) articulen la vida religiosa de la polis. L'oracle de Delfos i els herois locals també hi tenen paper.

Èpica homèrica

Ilíada i Odissea en hexàmetre dactílic, amb fórmules i invocació a la Musa. Hesíode continua el gènere amb Teogonia i Treballs i dies.

Tragèdia àtica

Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Estructura: pròleg, parodos, episodis, estàsims i èxode. Temes de destí, hubris i càstig diví.

Comèdia antiga

Aristòfanes conrea la comèdia antiga amb atac personal, paràbasi i fantasia còmica (Els núvols, Els ocells, Lisístrata). Menandre representa la comèdia nova.

Historiografia grega

Heròdot (Històries), Tucídides (Guerra del Peloponnès) i Xenòfon (Anàbasi, Hel·lèniques). Polibi ja pertany a l'època hel·lenística.

Gèneres oratoris

Judicial o forense (Lísias), deliberatiu o polític (Demòstenes) i epidíctic o panegíric (Isòcrates). Cada gènere té un auditori i una finalitat propis.

Filosofia grega clàssica

Presocràtics, Plató (diàlegs) i Aristòtil (tractats, Poètica, Retòrica). En època hel·lenística destaquen epicuris i estoics.

Poesia hel·lenística

Cal·límac, Teòcrit (idil·li) i Apol·loni de Rodes (Argonàutiques). Alexandria esdevé el centre cultural i filològic del món grec.

Democràcia atenesa

Consolidada amb Clístenes (508/7 aC) i Efialtes (462 aC). L'Assemblea i els tribunals populars són els òrgans de decisió; el dret de ciutadania és restrictiu.

Ciutadania i exclusió

Només els fills de pare i mare atenesa són ciutadans. Metecs, esclaus i dones en queden exclosos de la política, tot i participar en l'economia i la religió.

Guerres Mèdiques

Marató (490 aC), Salamina (480 aC) i Platea (479 aC) enfronten grecs i perses. La victòria grega afavoreix l'hegemonia atenesa i la Lliga de Delos (478 aC).

Guerra del Peloponnès

Conflicte entre Atenes i Esparta (431-404 aC), narrat per Tucídides. Acaba amb la derrota atenesa i l'hegemonia espartana.

Vida quotidiana grega

L'οἶκος (casa i família), l'àgora, el simposi, el gimnàs i el teatre articulen la vida social. L'alimentació bàsica és pa, vi, oli i cereals.

Alexandre i hel·lenisme

Alexandre Magne (336-323 aC) obre l'època hel·lenística. Els regnes hel·lenístics i la koine com a llengua comuna transformen la cultura grega.