Un text de 1905 amb paraules de mesura
Un alumne llegeix un fragment anònim de començaments del segle XX: «La ciutat s'havia fet de marbre i de pressa; els homes parlaven de mesures i de límits, però les seves veus tremolaven. Ell buscava el desig absolut en els cafès i en les dones que passaven, i tornava a casa amb la paraula cisellada i el cor buit». El professor li demana que el situï entre Modernisme, Decadentisme i Noucentisme. L'alumne dubta perquè hi apareixen «mesures» i «límits», dos mots que associa al Noucentisme, i proposa aquest període. El fragment és de 1905 i barreja ironia, sensualitat i vocabulari de l'absolut. La data no és un detall: el Noucentisme encara no s'havia consolidat com a programa estètic. El professor vol que l'alumne miri la funció dels mots, no només la seva presència.
1. Situa el fragment en el període més probable i defensa la tria amb dos trets textuals, tenint en compte la data de 1905.
Read the worked answer
El fragment encaixa millor en el Decadentisme o en un Modernisme de to decadentista que en el Noucentisme. Primer tret: el lèxic de l'absolut i del buit -«desig absolut», «cor buit», «paraula cisellada»- remet a una sensibilitat finisecular, no a l'ideal clàssic de serenitat i ordre. Segon tret: la ironia sobre la mesura. Els «homes» parlen de mesures i límits, però «les seves veus tremolaven»: la mesura no és un valor positiu, sinó una màscara que amaga la fragilitat. El Noucentisme, en canvi, afirma la mesura com a programa. La data de 1905 també hi ajuda: és abans de la consolidació noucentista dels anys 1910. Per tant, la presència de «mesures» no és un senyal del període, sinó un material que el text posa en crisi.
2. Explica per què la presència del lèxic de la mesura no és suficient per classificar el text com a noucentista.
Read the worked answer
Perquè els mots no tenen període per si mateixos: depenen de la funció i de l'axiologia que el text els dona. Aquí «mesures» i «límits» apareixen en boca d'uns «homes» la veu dels quals tremola; el narrador no els presenta com un ideal, sinó com una aparença. El Noucentisme fa de la mesura un valor positiu -classicisme, ordre, civilitat-, mentre que aquest fragment la sotmet a sospita. A més, el camp semàntic dominant és el del desig i el buit, no el de la construcció col·lectiva. Classificar per paraules aïllades seria com datar un quadre per un sol color: cal mirar la composició. La prova contrària és que el mateix mot «mesura» pot aparèixer en un text romàntic per ser criticat.
3. Proposa una obra o un autor del mateix període que podria servir de comparació, i justifica la comparació amb un tret comú.
Read the worked answer
Una comparació raonable és Solitud (1905), de Víctor Català. Comparteix amb el fragment la data i l'exploració d'un desig que no es resol, així com una atmosfera opressiva on el cos i el paisatge pesen més que les idees abstractes. La comparació no s'ha de basar només en el year: cal assenyalar un tret formal o temàtic. Aquí seria la tensió entre el que es desitja i el que el medi permet, i l'ús d'un lèxic intens -«absolut», «buit»- que desborda la mesura. Una comparació amb el Noucentisme de Josep Carner hauria de mostrar el contrast: en Carner la mesura és ideal positiu; en el fragment és una màscara que tremola.