Balearic Islands PAU Catalan Language and Literature II cheat sheet

Tesi = idea que l'autor defensa; es localitza al primer o darrer paràgraf i es formula en una oració, no en un tema genèric.

Estructura externa (paràgrafs, parts numerades) i interna (introducció-desenvolupament-conclusió o causa-conseqüència) s'analitzen per separat.

Tipologia textual: narratiu, descriptiu, expositiu, argumentatiu, dialogat i instructiu; un text pot ser híbrid (expositiu-argumentatiu és el més freqüent en PAU).

Funció del llenguatge dominant: referencial (exposició), conativa (persuasió), poètica (literari), metalingüística (parla del codi).

Registre i adequació: valorar si el lèxic i la sintaxi s'ajusten al destinatari, al canal i a la intenció comunicativa.

Cohesió: connectors (additius, adversatius, causals, consecutius, ordenadors) i mecanismes de repetició, sinonímia, el·lipsi i camps semàntics.

En una pregunta de «resumeix», no s'hi poden incloure opinions pròpies ni citacions literals extenses: paràfrasi objectiva de 4-6 línies.

Per valorar el text cal citar fragments concrets entre cometes i relacionar-los amb el recurs o la idea que il·lustren.

Un text argumentatiu PAU necessita: plantejament de la qüestió, tesi clara, 2-3 arguments amb exemples i conclusió que reafirmi la tesi.

Extensió habitual de la redacció: 200-250 paraules; superar molt el límit penalitza per manca de concisió.

Marcadors textuals bàsics: «en primer lloc», «d'altra banda», «en conseqüència», «en definitiva», «pel que fa a».

Varietat lèxica: evitar repeticions amb sinonímia i hiperònims; no abusar de «molt», «cosa», «fer» com a comodins.

Sintaxi madura: combinar oracions simples i compostes; les subordinades adjectives i les completives donen precisió.

Registre estàndard: evitar col·loquialismes («una mica», «doncs»), castellanismes i abreviatures pròpies de xat.

Revisió en tres passos: concordança subjecte-verb, accents i dièresi, coherència entre tesi inicial i conclusió.

La carta formal i el correu electrònic formal inclouen encapçalament, cos estructurat en paràgrafs i comiat amb fórmula («Atentament»).

Accents diacrítics vigents: «sé» (verb), «són» (verb ésser), «dóna/dónes» (verb donar), «més» (quantitatiu) davant «mes» (conjunció).

«Perquè» (causal/final, àton) vs «per què» (interrogatiu, tònic); «sinó» (contraposició) vs «si no» (condició negativa).

Pronoms febles: «li» (CI singular), «els» (CI plural), «el/la/els/les» (CD determinat), «en» (partitiu o de lloc), «hi» (locatiu o complement amb preposició).

Concordança del participi amb el CD quan el pronom és «el/la/els/les»: «Les he vistes», «Els he llegits».

Perifrasis verbals: «vaig cantar» (passat perifràstic), «he cantat» (perfet), «havia cantat» (plusquamperfet).

Subjuntiu present: «que jo canti, que tu cantis, que ell canti»; imperfet: «que jo cantés, que tu cantessis».

Errors típics a evitar: «*hi han» per «hi ha», «*degut a» per «a causa de», «*tinc que» per «he de».

Derivació i composició: prefixos («re-», «des-», «in-»), sufixos («-ment», «-ció», «-dor»), compostos cultes llatins i grecs.

Edat Mitjana: Ramon Llull (prosa doctrinal, «Llibre d'Evast e Blaquerna»), Ausiàs March (poesia amorosa i moral, «Cants de mort»).

Segle d'Or / Renaixement: «Tirant lo Blanc» (Joanot Martorell, novel·la cavalleresca realista) i «La Celestina» en l'òrbita castellana.

Barroc: Francesc Fontanella i la poesia culterana; decadència de la llengua com a llengua de cultura fins a la Renaixença.

Renaixença (s. XIX): retorn literari amb Jacint Verdaguer («L'Atlàntida», «Canigó») i Àngel Guimerà (teatre, «Terra baixa»).

Modernisme: Santiago Rusiñol i Joan Maragall; el «Modernisme» català coincideix amb el simbolisme europeu.

Noucentisme: Eugeni d'Ors («Glosari»), Josep Carner («Els fruits saborosos»), prosa de Josep Pla.

Avantguarda i postguerra: Salvat-Papasseit, Foix, Espriu («Cementiri de Sinera»), Pere Calders, Mercè Rodoreda («La plaça del Diamant»).

Anys 70-80: realisme històric i experimentalisme; Quim Monzó i Sergi Pàmies renoven la narrativa curta.

Estructura del comentari: contextualització (autor, època, gènere), anàlisi del contingut (temes, personatges), anàlisi formal (mètrica, figures, estructura) i valoració raonada.

Cal identificar el gènere (poesia, narrativa, teatre, assaig) abans d'analitzar-ne els recursos específics.

En poesia: comptar síl·labes amb sinalefa, identificar rima (consonant/assonant) i esquema mètric (sonet: 11 síl·labes, ABBA ABBA CDC DCD).

En narrativa: analitzar narrador (intern/extern, homodiegètic/heterodiegètic), focalització, temps (ordre, durada) i espai.

En teatre: distingir text principal (diàlegs) i text secundari (acotacions); analitzar el conflicte i l'evolució dels personatges.

Temes recurrents a la literatura catalana: amor i mort (March), paisatge i identitat (Espriu), guerra i exili (Rodoreda, Calders).

Cal citar fragments breus i comentar-los: una citació sense anàlisi no puntua com a anàlisi.

Valoració personal: ha de ser argumentada amb referències al text, no una opinió buida.

Gèneres majors: lírica (subjectivitat), èpica/narrativa (relat), dramàtica (acció representada); assaig com a gènere argumentatiu.

Figures de semblança: símil (amb «com»), metàfora (identificació), metonímia (contigüitat: «beure un got»), sinècdoque (part pel tot).

Figures de repetició: anàfora (inici repetit), epífora (final repetit), paral·lelisme, polisíndeton i asíndeton.

Figures d'oposició: antítesi (contraris en una oració), oxímoron (contraris en un sintagma: «silenci eloqüent»).

Figures d'intensificació: hipèrbole (exageració), gradació (progressió), exclamació i apòstrofe.

Figures de supressió: el·lipsi (omissió), zeugma (omissió de verb compartit), reticència (interrupció).

Altres: personificació (atribuir qualitats humanes), al·legoria (símbol continuat), ironia (dir el contrari del que es pensa).

Rima: consonant (coincideixen vocals i consonants), assonant (només vocals); vers lliure sense rima ni mètrica fixa.