PAU Latin II (Balearic Islands / UIB) cheat sheet

Mètode d'anàlisi: localitza el verb principal (normalment al final de l'oració en llatí clàssic); identifica el subjecte pel cas nominatiu i la concordança de persona i nombre; després assigna cada complement al cas que li correspon.

Ordre de casos per funció: nominatiu = subjecte o predicatiu; acusatiu = objecte directe i règim de preposicions com ad, per, post, propter, trans, contra; genitiu = possessiu o complement del nom; datiu = objecte indirecte i règim de verbs com faveo, noceo, impero, credo; ablatiu = instrument, mitjà, companyia (cum), lloc (in + abl.), separació (ab, ex, de).

Construccions que cal reconèixer abans de traduir: ablatiu absolut (participi + nom en ablatiu, sense nexe sintàctic amb l'oració principal), acusatiu amb infinitiu (verbs de dir, pensar, saber: dico, puto, scio), oracions subordinades amb ut/ne, quod/quia, cum (narratiu o causal), si, postquam/ubi.

Temps i modes: l'indicatiu narra fets; el subjuntiu apareix en subordinades (ut, cum, si irreal), en estil indirecte i en oracions optatives o deliberatives. L'imperfet i el plusquamperfet de subjuntiu en cum narratiu indiquen anterioritat respecte al verb principal.

Veus: el passiu es forma amb desinències -r/-tur/-ntur o amb participi perfet + esse; en català sovint cal convertir-lo en activa amb subjecte impersonal (dicitur = es diu / se dice).

Partícules de connexió que cal no confondre: enim (causal, enclítica), autem (adversativa feble), tamen (concessiva), igitur/ergo (conclusiva), nam (causal), sed/at (adversativa forta), itaque (consecutiva).

Pronoms febles catalans: is/ea/id i hic/haec/hoc equivalen sovint a 'el/la/ho' o a 'això'; ille/illa/illud pot ser 'aquell' o pronom de tercera persona; ipse/ipsa/ipsum intensifica ('mateix'). Cal evitar calcs del castellà com 'el mismo' per ipse.

Trampes freqüents de traducció: confondre cum preposició (+ abl.) amb cum conjunció (+ subj.); confondre quod relatiu amb quod conjunció causal; confondre el genitiu partitiu (pars militum) amb possessiu; confondre ablatiu absolut amb participi concertat.

Criteris de correcció PAU: es valora la fidelitat al text llatí per sobre de la bellesa estilística; una traducció lliure que omet una oració subordinada perd punts; els noms propis es poden adaptar al català (Caesar = Cèsar) i cal mantenir la coherència dels temps verbals.

Les cinc declinacions: 1a (tema -a, gen. -ae), 2a (tema -o, gen. -i), 3a (tema consonant o -i, gen. -is), 4a (tema -u, gen. -us), 5a (tema -e, gen. -ei). Identificar la declinació pel genitiu singular és la clau per no confondre formes homògrafes.

Confusions crítiques de casos: datiu singular 1a (rosae) = genitiu singular 1a = nominatiu plural 1a; datiu/ablatiu plural 2a (servis) = datiu/ablatiu plural 1a (puellis); ablatiu singular 3a (consule) = datiu singular 3a. Cal mirar el context sintàctic.

Conjugacions: 1a (-are), 2a (-ere llarga, moneo), 3a (-ere breu, lego), 4a (-ire, audio), mixta (capio, -ere amb -i-). Les formes clau per distingir-les són l'infinitiu present i la 1a persona del present.

Temps del tema de present: present, imperfet (sufix -ba-), futur (1a/2a: -bo/-bi/-bu-; 3a/4a: -a-/-e-). Temps del tema de perfet: perfet (-i/-isti/-it), plusquamperfet (-eram), futur perfet (-ero).

Formes no personals: infinitius (present, perfet, futur), participis (present actiu -ns, perfet passiu -tus, futur actiu -turus), gerundi (-ndi/-ndo/-ndum, valor de mitjà o obligació amb ad), supí (-um, -u), gerundiu (-ndus, -a, -um, obligació passiva).

Sintaxi de l'ablatiu absolut: el participi i el nom en ablatiu no depenen del verb principal; el subjecte lògic és el nom en ablatiu. Exemple: urbe capta, milites redierunt = 'capturada la ciutat, els soldats tornaren'.

Concordança de l'adjectiu: concorda amb el nom en cas, nombre i gènere; els adjectius de tres terminacions (bonus, -a, -um), de dues (fortis, -e) i d'una (felix, -icis) es declinen segons el grup corresponent.

Pronoms i correlatius: relatiu qui/quae/quod; demostratius hic, iste, ille, is; correlacions tam...quam, tantus...quantus, talis...qualis, tot...quot. La correlació afecta la traducció: 'tan... com'.

Verbs irregulars d'ús freqüent a la PAU: sum (fui, esse), possum (potui, posse), eo (ii, ire), fero (tuli, ferre), volo/nolo/malo. Cal memoritzar-ne el perfet perquè no segueixen el patró regular.

Estructura del comentari: (1) localització de l'obra i l'autor; (2) tema i resum del fragment; (3) estructura interna en parts; (4) anàlisi estilística (figures, lèxic, sintaxi); (5) gènere i funció; (6) conclusió sobre el significat global.

Figures retòriques freqüents en prosa llatina: anàfora (repetició al començament), quiasme (ABBA), hipèrbaton (alteració de l'ordre), asímdeton (absència de conjuncions), polisíndeton (acumulació de conjuncions), metàfora, metonímia, antonomàsia, preterició.

Estil de Cèsar (Commentarii): tercera persona, narració objectiva aparent, frases curtes, ús abundant d'ablatiu absolut, discurs indirecte, lèxic militar i geogràfic. La 'objectivitat' és un recurs retòric per defensar la seva actuació.

Estil de Ciceró (oratòria): períodes llargs amb subordinació, interrogacions retòriques, apòstrofs, èmfasi en la indignatio i la miseratio; a les Catilinàries busca mobilitzar el Senat contra Catilina.

Estil de Sal·lusti (monografia històrica): arcaismes, infinitius històrics, asímdeton, brevetat abrupta, digressions, discursos i retrats de personatges (Catilina, Jugurta). Contrast amb Cèsar: més interpretatiu i moralitzant.

Estil de Livi (Ab Urbe Condita): narració èpica de la història de Roma, discursos posats en boca dels personatges, patetisme, exaltació de virtuts romanes (pietas, virtus, fides).

Gèneres literaris llatins: èpica (Virgili, Enni), lírica (Horaci, Catul), elegia (Properci, Tibul, Ovidi), tragèdia (Sèneca), comèdia (Plaut, Terenci), historiografia (Cèsar, Sal·lusti, Livi, Tàcit), oratòria (Ciceró), epistolografia (Ciceró, Plini el Jove), sàtira (Horaci, Juvenal, Persi), novel·la (Petroni, Apuleu).

Context de lectura: identificar el destinatari implícit (Senat, poble, mecenes, déu) i la funció del text (persuadir, informar, delectar, moralitzar). Això orienta la interpretació del to i del lèxic.

Criteris PAU de comentari: cal citar el text (paraules o expressions llatines) per donar suport a les afirmacions; no n'hi ha prou amb parafrasejar; es valora la identificació correcta del gènere i l'autor.

Períodes: arcaic (s. III-II aC: Plaute, Terenci, Enni, Cató), edat d'or o clàssica (s. I aC: Cèsar, Ciceró, Sal·lusti, Catul, Lucreci; i època d'August: Virgili, Horaci, Ovidi, Livi, Properci, Tibul), edat de plata (s. I-II dC: Sèneca, Lucà, Plini el Vell, Tàcit, Juvenal, Marcial, Plini el Jove, Quintilià), tardana (s. III-V: Apuleu, Ammià Marcel·lí, Agustí).

Virgili: Bucòliques (pastoral), Geòrgiques (poema didàctic sobre el camp), Eneida (èpica nacional que enllaça la fundació de Roma amb Troia). L'Eneida és el model de l'èpica llatina i la font d'identitat augustal.

Horaci: Odes (lírica), Sàtires, Epodes, Epístoles (entre elles l'Art poètica). Temes: aurea mediocritas, carpe diem, beatus ille, exegi monumentum. Model de la lírica i de la sàtira reflexiva.

Ovidi: Metamorfosis (poema mitològic en 15 llibres), Ars amatoria, Amores, Heroides, Tristia, Epistulae ex Ponto. Exiliat a Tomis per August; la seva obra és font de mites europeus.

Ciceró: oratòria (In Catilinam, Pro Archia, De officiis, De re publica, Tusculanae disputationes), epistolari (Epistulae ad Atticum, ad familiares). Model de la prosa llatina clàssica i de la retòrica.

Cèsar: De bello Gallico (7 llibres, narra la conquesta de la Gàl·lia 58-52 aC) i De bello civili (3 llibres, guerra contra Pompeu). Obra clau per a l'estudi de la història i de la prosa narrativa.

Sal·lusti: De coniuratione Catilinae, Bellum Iugurthinum, Historiae. Monografies amb digressions, retrats i discursos; el seu estil arcaïtzant contrasta amb el de Ciceró.

Tàcit: Annales, Historiae, Agricola, Germania, Dialogus de oratoribus. Historiografia crítica amb el poder imperial; estil dens i sentenciós.

Sèneca: tragèdies (Medea, Phaedra, Thyestes), tractats filosòfics (De brevitate vitae, Epistulae ad Lucilium) i Apocolocyntosis (sàtira menipea). Model de l'estoïcisme romà.

Institucions polítiques: monarquia (753-509 aC), república (509-27 aC) amb cònsols, senat i comicis; imperi (27 aC-476 dC). August inaugura el Principat el 27 aC amb el títol d'August i la concentració de poders (imperium, tribunicia potestas).

Càrrecs i magistratures: cònsol (2, anyal), pretor (justícia), qüestor (finances), edil (obres i jocs), tribú de la plebs (veto, sacrosant), censor (cens i moral), dictador (6 mesos, en emergència). Cursus honorum: qüestor → edil → pretor → cònsol.

Organització social: patricis i plebeus a l'inici; després senadors (ordo senatorius), cavallers (ordo equester), plebs, lliberts i esclaus. La clientela i el patronatge estructuren les relacions socials.

Religió: panteó romà sincretitzat amb el grec (Júpiter = Zeus, Juno = Hera, Minerva = Atena, Mart = Ares, Venus = Afrodita, Neptú = Posidó, Mercuri = Hermes, Diana = Àrtemis). Culte domèstic als lares i penates; culte imperial a partir d'August.

Vida quotidiana: domus (casa urbana amb atri i peristil), insulae (habitatges plurifamiliars), forum (centre comercial i polític), termes (banys públics), circ i amfiteatre (espectacles). La jornada començava amb la salutatio matinal.

Exèrcit: legions (5.000-6.000 homes) amb centúries i cohorts, auxilia (tropes aliades), flota. La disciplina i l'enginyeria (campaments, calçades, aqüeductes) expliquen l'expansió romana.

Províncies hispàniques: Hispània Citerior i Ulterior (197 aC), després Tarraconensis, Baetica i Lusitania sota l'Imperi. Les Balears formaven part de la Tarraconensis; Palma i Pollentia són colònies romanes importants.

Cronologia clau: 753 aC fundació de Roma (llegendària), 509 aC expulsió de Tarquini, 264-146 aC guerres púniques, 44 aC mort de Cèsar, 27 aC Principat d'August, 476 dC fi de l'Imperi d'Occident.

Fonts materials: epigrafia (inscripcions), numismàtica (monedes), arqueologia (vil·les, necròpolis, mosaics). A Mallorca, la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia) i la necròpolis de Son Real són referents per a la cultura material.

Canvis fonètics del llatí al català: pèrdua de vocals finals àtones (lupus > llop), sonorització de consonants intervocàliques (vita > vida, ripa > riba), palatalització de -ct- (factum > fet, noctem > nit), monoftongació (aurum > or).

Canvis del llatí al castellà: pèrdua de -f- inicial (fabulare > hablar), diptongació de ĕ/ŏ tòniques (terra > tierra, porta > puerta), ie/u para -e/-o breus, evolució de -ct- a -ch- (factum > hecho, noctem > noche).

Sufixos llatins productius: -arius (> -er/-ero: argentarius, carnicer), -atio/-ationis (> -ació/-ación: oratio, oración), -bilis (> -ble: amabilis, amable), -tas/-tatis (> -tat/-dad: civitas, ciudad), -osus (> -ós/-oso: formosus, hermoso).

Prefixos llatins: ad- (aproximació), ab- (separació), con-/cum- (companyia), de- (davallada), in- (negació o direcció), per- (traves), re- (repetició o retrocés), sub- (sota), trans- (a través). Cal distingir in- negatiu (in-felix) d'in- locatiu (in-ire).

Doblets lèxics: una mateixa arrel llatina dóna un mot patrimonial i un cultisme. Exemples: causa > cosa (patrimonial) i causa (culte); directus > dret i directe; strictus > estret i estricte; integrum > enter i íntegre.

Famílies semàntiques clau per a la PAU: bellum (guerra) / bella; pax / pacis; civis (ciutadà) / civitas; populus; lex / legis; consul / consulis; miles / militis; dux / ducis; hostis (enemic públic) davant inimicus (enemic personal).

Falsos amics i canvis de significat: persona (màscara teatral > persona), pecunia (de pecus, ramat > diners), testa (gerro > cap en llatí tardà > testa), fabula (conversa > faula), salus (salut), venenum (verí, però també 'metzina' i 'filtre').

Camps lèxics de la guerra i la política: imperium, potestas, auctoritas, dignitas, gloria, virtus, pietas, fides. Són termes polítics amb traducció fixa i valor ideològic a la literatura augustal.

Etimologia per a la traducció: reconèixer l'arrel llatina d'un mot català ajuda a traduir a la inversa. Exemple: 'hostil' ve de hostilis (hostis); 'militar' de militaris (miles); 'senador' de senator (senex); 'consular' de consularis (consul).