Classificar un fragment anònim per gènere i època
En l’examen de literatura es presenta aquest fragment sense títol ni autor: «Nemo nostrum sine vitio est; sed alius avaritia, alius ambitione, alius libidine laborat. Ridere ergo debemus, non flere, cum homines, qui se sapientes putant, tam pueriliter errant. Verumtamen sic rideamus ut mores emendemus, non ut homines nominatim laceremus.» La pregunta no demana memoritzar autors, sinó argumentar a quin gènere s’adscriu i quins trets del text ho sostenen. A més, has de decidir si el fragment podria pertànyer a un sermó cristià o a una sàtira romana, i justificar-ho amb el lèxic i la finalitat declarada. Disposes de 15 minuts i has de citar el text. No es valorarà cap resposta que només diga «és sàtira» sense analitzar els procediments.
1. Identifica el gènere més probable i assenyala tres trets formals o lèxics que ho demostren.
Read the worked answer
El gènere més probable és la sàtira moral romana, en la línia de la diatriba i de la sàtira horaciana o persiana. Tres trets ho sostenen: primer, el tema és la correcció de costums (mores emendemus), no la narració d’uns fets ni l’exaltació d’un personatge; segon, el procediment és el ridícul moral (ridere... non flere) aplicat a vicis genèrics (avaritia, ambitio, libido), no a persones concretes; tercer, el text declara explícitament que no vol atacar ningú pel nom (non ut homines nominatim laceremus), que és un tòpic programàtic de la sàtira. El to generalitzador (nemo nostrum) i la primera persona plural també encaixen amb el sermo satíric, que vol fer sentir el lector interpel·lat. No és epigrama, perquè no hi ha un destinatari individual ni una punxa final, i no és historiografia, perquè no hi ha voluntat de narrar el passat.
2. El fragment diu «non ut homines nominatim laceremus». Compara aquesta declaració amb la pràctica d’un sàtiric com Juvenal i explica si hi ha contradicció.
Read the worked answer
No hi ha una contradicció simple, sinó una tensió programàtica. La sàtira romana sovint afirma que ataca vicis i no persones, però alhora necessita noms i figures recognoscibles per fer riure i per donar concreció. Juvenal, per exemple, construeix escenes amb noms propis i retrats molt agressius; això no vol dir que tots els noms siguen persones reals, perquè poden funcionar com a màscares o tipus. El fragment que comentem se situa en la tradició més moderada, propera a Horaci, que prefereix el ridícul urbà i la correcció de costums a la invectiva personal. La frase nominatim laceremus és, per tant, una declaració de poètica: estableix un límit entre la sàtira que ridiculitza vicis i la que destrossa individus. Que després el text complica aquest límit és precisament un dels senyals que som davant d’un gènere literari, no d’un simple sermó moral.
3. Si el text fóra un sermó cristià, quins dos canvis de vocabulari o d’argument hauria de fer? I si fóra un epigrama? Justifica.
Read the worked answer
Si fóra un sermó cristià, el vocabulari hauria de desplaçar-se del ridícul cap a la penitència: apareixerien termes com peccatum, gratia, paenitentia, salus o misericordia, i l’argument no acabaria en ‘riguem per corregir costums’, sinó en la necessitat de conversió i de perdó. També seria esperable una autoritat externa (Escriptura, Pare de l’Església) i una comunitat destinatària, no un nemo nostrum tan literari. Si fóra un epigrama, el text hauria de ser molt més breu, amb un destinatari individual i una punxa final; el to generalitzador i la conclusió moral serien substituïts per un retrat concret i una sorpresa enginyosa, sovint obscena o mordac. La comparació mostra que el gènere no es decideix només pel tema ‘vicis’, sinó per la forma, la longitud, el destinatari i la finalitat declarada.