Valencian Community PAU Latin II key terms

Sistema de flexió del verb llatí que agrupa els verbs en quatre grans models segons la vocal final del tema (amāre, monēre, mittere, audīre), determinant les desinències de present, futur i temps derivats.

Conjunt de models de flexió nominal que ordenen substantius, adjectius i pronoms en cinc grups segons la terminació del genitiu singular, i que fixa les desinències de cas i nombre.

Cadascuna de les formes funcionals que adopta un nom llatí (nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu, ablatiu) per indicar la seua funció sintàctica dins l'oració, sovint amb o sense preposició.

Cas que expressa principalment possessió, pertinença o dependència; també apareix en construccions partitives, de qualitat i objectives, i serveix per identificar la declinació d'un nom.

Cas que marca l'objecte directe del verb i el subjecte de les oracions d'infinitiu; amb preposicions expressa direcció, extensió o durada segons la preposició que l'acompanya.

Construcció formada per un nom o pronom en ablatiu i un participi concordant, sense connexió gramatical amb la resta de l'oració, que expressa circumstàncies com temps, causa, condició o concessió.

Oració subordinada substantiva amb verb en infinitiu i subjecte en acusatiu, que depén de verbs de dir, pensar, saber o percebre i equival a una completiva amb «que».

Oració dependent que s'integra en una altra i exerceix una funció (substantiva, adjectiva o adverbial), introduïda per conjuncions, pronoms relatius o formes no personals del verb.

Regla de correlació entre el temps del verb principal i el de la subordinada en subjuntiu, que distingeix entre contemporaneïtat, anterioritat i posterioritat respecte al moment de referència.

Mode verbal que expressa voluntat, dubte, possibilitat, irrealitat o finalitat, i que apareix en subordinades, oracions independents i estils indirectes; té quatre temps en veu activa i passiva.

Pronom (qui, quae, quod) que introdueix una oració adjectiva i remet a un antecedent; concorda amb aquest en gènere i nombre, però el seu cas depén de la funció dins la subordinada.

Base morfològica que s'obté del radical del perfet i que serveix per formar els temps de l'aspecte perfectiu (perfet, plusquamperfet, futur anterior) i els derivats com l'infinitiu de perfet.

Conjunt de temps verbals (present, imperfet, futur simple) que presenten l'acció en desenvolupament o sense indicar-ne la conclusió; es formen sobre el tema de present.

Conjunt de temps verbals (perfet, plusquamperfet, futur anterior) que presenten l'acció com a acabada; en llatí clàssic el perfet sovint equival a un pretèrit perfectiu narratiu.

Morfema final del verb que indica la persona i el nombre del subjecte, i que varia segons la veu activa o passiva i el temps (per exemple -o, -s, -t en present actiu).

Construcció en què el subjecte rep l'acció verbal; en llatí es forma amb desinències pròpies en els temps de l'infectum i amb el participi de perfet més el verb esse en el perfectum.

Forma verbal no personal acabada en -tus/-sus que expressa acció anterior i que s'usa en la veu passiva perifràstica, en l'ablatiu absolut i com a adjectiu verbal.

Substantiu verbal indeclinable en gènere, que es declina en els casos oblics (genitiu, datiu, acusatiu amb preposició, ablatiu) i expressa l'acció del verb com a circumstància o complement.

Adjectiu verbal en -ndus/-nda/-ndum que expressa obligació o necessitat (perifràstica passiva) o que funciona com a participi de futur passiu en construccions com «ad + acusatiu».

Construcció formada pel gerundiu i el verb esse que expressa obligació o necessitat; el subjecte rep l'acció i l'agent s'expressa en datiu, fet que la distingeix de la veu passiva pròpiament dita.

Forma verbal no personal en -um o -u que apareix després de verbs de moviment per indicar finalitat (acusatiu) o com a complement de determinats adjectius (ablatiu).

Estudi de l'origen i l'evolució de les paraules; en aquesta matèria permet explicar com una forma llatina ha donat una paraula patrimonial o un cultisme en valencià o castellà.

Paraula incorporada a una llengua romànica per via culta o escrita, sense passar per l'evolució fonètica popular, que conserva sovint la forma llatina amb canvis mínims (per exemple «fàbrica»).

Varietat col·loquial del llatí parlada per la majoria de la població, especialment en època imperial, que és la base de l'evolució de les llengües romàniques i difereix del llatí clàssic literari.

Parell de paraules d'una mateixa llengua que provenen del mateix ètimon llatí, una per via patrimonial i l'altra per via culta, amb significats sovint diferents (per exemple «causa» i «cosa»).

Conjunt de canvis regulars en els sons d'una paraula al llarg del temps, com la pèrdua de la quantitat vocàlica, la sonorització de consonants intervocàliques o la simplificació de grups consonàntics.

Paraula que una llengua adopta d'una altra per designar un concepte nou; en el cas del llatí, moltes llengües europees i científiques han incorporat termes llatins directament o a través del grec.

Forma originària d'una paraula, documentada o reconstruïda, de la qual deriven les formes posteriors; identificar-lo permet explicar canvis fonètics i semàntics.

Poema èpic de Virgili en dotze llibres que narra les aventures d'Enees des de Troia fins a Itàlia i legitima mitològicament la fundació de Roma i la dinastia julioclàudia.

Vers format per sis peus dàctils o espondeus, amb cesura habitual després del tercer peu; és el metre de l'epopeia llatina i de la sàtira, entre altres gèneres.

Gènere poètic narratiu de to elevat que relata gestes heroiques i sovint inclou intervencions divines; a Roma té com a models Homer i com a màxim exponent Virgili.

Poeta llatí del segle I aC, autor de les Bucòliques, les Geòrgiques i l'Eneida; la seua obra es va convertir en model escolar i en referent de la poesia èpica i didàctica.

Orador, polític i escriptor romà del segle I aC, autor de discursos com les Catilinàries i de tractats filosòfics; el seu estil és la base del llatí clàssic estudiat a les aules.

Gènere de la prosa llatina destinat al discurs públic, amb tres modalitats (judicial, deliberativa i demostrativa) i una estructura fixa que inclou exordi, narració i peroració.

Art del discurs eficaç que el món romà va sistematitzar en cinc parts (inventio, dispositio, elocutio, memoria, actio) i que influeix tant en la prosa com en la poesia.

Estil de la prosa llatina del segle I aC, caracteritzat per la subordinació complexa, l'ordre de paraules expressiu i la cura del ritme, representat sobretot per Ciceró i Cèsar.

Poeta elegíac romà autor de les Metamorfosis, els Amors i les Heroides; la seua obra és una font fonamental de la mitologia clàssica i de la literatura europea posterior.

Gènere poètic de to subjectiu i sovint amorós o luctuós, escrit en dístic elegíac (hexàmetre més pentàmetre); a Roma conrea'l Catul, Tibul, Properci i Ovidi.

Motiu literari de transformació d'un ésser en una altra forma; dona títol al poema d'Ovidi, que recull mites de transformació des de la creació del món fins a l'època d'August.

Conjunt de mites i relats sobre déus i herois que la literatura llatina recull i reelabora; conèixer-los és imprescindible per entendre l'Eneida i les Metamorfosis.

Primer emperador romà (27 aC - 14 dC), que després de la victòria sobre Antoni instaura el Principat i impulsa un programa cultural i religiós de restauració que afavoreix Virgili i Horaci.

Règim polític instaurat per August en què el poder es concentra en un sol home, que acumula magistratures i el comandament militar, tot mantenint formalment les institucions republicanes.

Etapa de la història de Roma entre la caiguda de la monarquia (509 aC) i l'inici del Principat, caracteritzada pel Senat, les magistratures electives i els conflictes socials i militars.

Assemblea de notables que a Roma exerceix funcions consultives, financeres i de política exterior; durant la República és el centre real del poder i conserva prestigi sota l'Imperi.

Càrrec públic romà electiu i anual (cònsol, pretor, qüestor, edil, tribú), amb funcions administratives, judicials o militars; el seu exercici és gratuït i honorífic.

Seqüència ordenada de les magistratures que un ciutadà romà havia de recórrer per ascendir en la carrera política, des de la qüestura fins al consolat i la censura.

Procés d'assimilació de la llengua, les institucions i les costums romanes pels pobles conquerits, especialment a Hispània, la Gàl·lia i Britànnia, amb efectes duradors en la cultura europea.