Valencian Community PAU Latin II flashcards

32 cards. Read the term and the definition here. The deck at the top of this page is optional.

Ablatiu absolut

Construcció amb un participi en ablatiu i un substantiu en ablatiu que no depén del verb principal. Es tradueix per 'una vegada...', 'després de...' o una oració causal o temporal.

Oratio obliqua

Discurs indirecte: les oracions declaratives passen a acusatiu amb infinitiu i les subordinades a subjuntiu, sense nexe introductori en les principals. Depén de verbs com dico, puto o sentio.

Connectors llatins de cohesió

Partícules que marquen la relació entre oracions: enim i nam (causal), autem i tamen (contrast), igitur i ergo (conclusió), sed (adversativa), itaque (conseqüència). Guien la comprensió del text.

Genitiu com a cas clau

El genitiu singular identifica la declinació i el tema del nom. A més, expressa possessió, partitiu, qualitat i pot dependre de verbs com memini o oblivescor.

Acusatiu amb infinitiu

Construcció completiva on el subjecte de l'infinitiu va en acusatiu. Apareix amb verbs de dir, pensar, sentir i percebre (dico, puto, video) i en oratio obliqua.

Cum circumstancial

Cum amb subjuntiu introdueix oracions temporals, causals o concessives; el temps del subjuntiu indica la relació temporal. Cum amb indicatiu és merament temporal.

Gerundiu i perifràstica passiva

El gerundiu expressa obligació o acció a fer; amb el verb sum forma la perifràstica passiva (faciendum est = 'cal fer'). El datiu indica la persona que ha de fer l'acció.

Verbs deponents

Verbs amb forma passiva però significat actiu, com hortor, sequor, loquor o morior. El participi perfet sol tenir valor actiu i el futur participi valor actiu.

Enunciat del verb llatí

Cinc formes: 1a i 2a persona del present, infinitiu, 1a persona del perfecte i supí. Permeten obtenir el tema de present, el de perfecte i el de supí per a tots els temps.

Adjectius de tres terminacions

Com bonus, -a, -um: tenen formes diferents per a masculí, femení i neutre. Es declinen com la primera i segona declinació i formen comparatiu i superlatiu regulars.

Família lèxica de duco

De l'arrel duc- deriven dux (guia), ductus (conducta), ductio (acció de conduir), deductio i els compostos adducere, deducere, producere. Aprendre per arrels facilita el lèxic.

Preverbi i significat verbal

Prefixos com ad-, con-, de-, ex-, in-, per-, re- modifiquen el significat del verb base. Ex- indica eixida, re- repetició, in- pot indicar negació o interioritat.

Sonorització intervocàlica

Les consonants sordes llatines entre vocals es tornen sonores en català patrimonial: pater > pare, vita > vida, amica > amiga, ripam > riba. Els cultismes no pateixen el canvi.

Pèrdua de vocals finals

En català patrimonial cauen les vocals finals llatines excepte -a: lupum > llop, panem > pa, mare > mar, florem > flor. La -a final es conserva: porta, terra, rosa.

Grup -ct- > -it-

El grup consonàntic llatí -ct- evoluciona a -it- en català: factum > fet, noctem > nit, lactem > llet, octo > vuit. És una de les lleis fonètiques més productives.

Palatalització de c i g

Davant e o i, les velars llatines c i g es palatalitzen: centum > cent, gelu > gel, vicinum > veí. També -li- i -ni- donen -ll- i -ny-.

Cultisme i mot patrimonial

Un mateix ètim llatí pot donar un mot popular evolucionat i un cultisme pres directament del llatí: clavem > clau i clave; strictum > estret i estricte.

Sufix llatí -tionem

El sufix -tionem del llatí tardà dóna -ció en català: nationem > nació, rationem > raó, orationem > oració. Forma substantius abstractes d'acció a partir de verbs.

Virgili i l'Eneida

Virgili (70-19 aC) escrigué les Bucòliques, les Geòrgiques i l'Eneida, èpica en dotze llibres que connecta la fundació de Roma amb la llegenda troiana i legitima August.

Comèdia de Plaute

Plaute (c. 254-184 aC) conreà la palliata amb personatges tipus, embolics i llengua viva: Aulularia, Miles gloriosus, Amphitruo. Influí en el teatre europeu posterior.

Historiografia de Tàcit

Tàcit (c. 55-120 dC) escrigué Annals, Històries, Agrícola i Germània. Analitza críticament el poder imperial amb estil concís i dens, ple d'antítesis i sentències.

Oratòria de Ciceró

Ciceró (106-43 aC) conreà el discurs judicial i polític (In Catilinam, Pro Archia), la retòrica (De oratore) i la filosofia. És el model de la prosa llatina clàssica.

Sàtira llatina

Gènere romà d'origen propi que critica costums i vicis. Conreadors: Horaci (to irònic), Persi (estoic), Juvenal (indignació). Usa hexàmetre dactílic i to conversacional.

Lucà i la Farsàlia

Lucà (39-65 dC) escrigué la Farsàlia, èpica sobre la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Elimina la intervenció divina i adopta un to retòric i estoic.

Novel·la de Petroni

El Satyricon de Petroni (s. I dC), conservat fragmentàriament, narra les aventures d'Encolpi amb realisme i paròdia. Inclou el famós episodi del banquet de Trimalció.

Magistratures republicanes

Càrrecs anuals, col·legiats i gratuïts: qüestor, edil, pretor, cònsol i censor. El cursus honorum ordena la carrera política i el Senat dirigeix la política exterior.

Tribú de la plebs

Magistratura creada el 494 aC per defensar la plebs. El tribú és sagrat, pot vetar decisions dels magistrats i del Senat i convoca els comicis tributs.

Guerres Púniques

Tres conflictes entre Roma i Cartago (264-146 aC). La victòria de Zama (202 aC) i la destrucció de Cartago (146 aC) asseguraren l'hegemonia romana al Mediterrani occidental.

Àccium i el principat

La victòria d'Octavià sobre Antoni i Cleòpatra a Àccium (31 aC) posà fi a la guerra civil. El 27 aC el Senat li concedí el títol d'August i inaugurà el principat.

Mecenàs i mecenatge

Mecenàs, conseller d'August, protegí Virgili i Horaci. El mecenatge imperial finançà obres que exaltaven Roma i el nou règim, fet que condicionà la literatura augustal.

Paterfamilias i clientela

El paterfamilias exerceix la potestas sobre la família i els esclaus. La clientela uneix patrons i clients per deures mutus i articula la vida social i política romana.

Religió pública romana

Cult oficial dirigit per col·legis sacerdotals: pontífexs, augurs i vestals. El culte imperial s'inicià amb August i la religió pública es concebia com a assumpte d'estat.