Valencian Community PAU Latin II cheat sheet

Mètode de traducció: 1) localitzar el verb principal; 2) identificar el subjecte pel nominatiu i la concordança; 3) assignar cada cas a la seua funció; 4) resoldre subordinades pel nexe i el mode; 5) reordenar segons la sintaxi catalana.

ConcordançaSubjecteVerb: el verb concorda en persona i nombre amb el subjecte; amb subjecte col·lectiu singular (multitudo, exercitus) pot concordar amb el sentit (plural).

Casos i funcions bàsiques: nominatiu = subjecte/atribut; vocatiu = apel·lació; acusatiu = CD, direcció, extensió; genitiu = possessió, partitiu, qualitat; datiu = CI, interès, agent amb gerundiu; ablatiu = CC, instrument, agent amb passiva.

Per a la comprensió, buscar primers els elements de cohesió: connectors (tamen, igitur, enim, autem, nam) i pronoms anafòrics (is, hic, ille, qui) que reprenen el referent anterior.

Ordre de paraules llatí no és lliure: sol situar-se el verb al final; el contrast informatiu es marca per posició inicial o per partícules (quidem... autem, non solum... sed etiam).

En textos narratius (Cèsar, Livi, Sal·lusti) distingir oratio obliqua (infinitiu i subjuntiu sense nexe) de oratio recta; en oratio obliqua el subjecte es marca en acusatiu.

Els participis es tradueixen com a oracions de relatiu o gerundi: ablatiu absolut (his rebus confectis) = 'una vegada fetes aquestes coses'; participi concertat = 'que...'.

Comprovació final: verificar que cada cas té funció assignada, que no queden nominatius orfes i que la traducció catalana respecta el temps i el mode del verb llatí.

Les cinc declinacions es reconeixen pel genitiu singular: -ae, -i, -is, -us, -ei; la terminació del genitiu fixa el tema i la declinació.

Conjugacions per tema d'infinitiu: -āre (1a), -ēre (2a), -ĕre (3a), -īre (4a); la 3a mixta (-iō) té infinitiu en -ĕre però tema en -i-.

Temps de l'infectum (present, imperfect, futur) es formen sobre el tema de present; els del perfectum (perfecte, plusquamperfecte, futur anterior) sobre el tema de perfecte.

Veus: la passiva es forma amb desinències -r/-ris/-tur/-mur/-mini/-ntur en l'infectum i amb participi perfet + sum en el perfectum.

Verbs deponents (hortor, sequor, loquor) tenen forma passiva i significat actiu; verbs semideponents (audeo, gaudeo) només en perfecte.

Subjuntiu: present (vocal temàtica -e-/-a-), imperfecte (infinitiu + -m/-s/-t), perfecte (tema de perfecte + -eri-), plusquamperfecte (infinitiu perfet + -m/-s/-t).

Oracions subordinades: cum + subjuntiu = circumstancial (temporal, causal, concessiva); ut/ne + subjuntiu = final o completiva; quod/quia + indicatiu = causal; si + subjuntiu = condicional irreal.

Construccions no personals: acusatiu + infinitiu (oratio obliqua, verbs dicendi/sentiendi), nominatiu + infinitiu (verbs passius dicor, videtur), gerundiu (ad + acusatiu o datiu d'agent).

Perifràstiques: participi futur + sum = obligació activa (facturus sum); gerundiu + sum = obligació passiva (faciendum est).

Enunciat del verb: 1a persona present, 2a persona present, infinitiu, 1a persona perfecte, supí (ex. amo, amas, amare, amavi, amatum); cada forma dóna tema i conjugació.

Enunciat del nom: nominatiu i genitiu singular (ex. civis, civis; consul, consulis); el genitiu revela la declinació i el tema real.

Adjectius de tres terminacions (bonus, -a, -um), de dues (fortis, -e) i d'una (felix, felicis); graus: comparatiu -ior/-ius, superlatiu -issimus/-errimus/-illimus.

Famílies lèxiques per arrel: duco, ducere, duxi, ductum genera dux, ducis, ductus, ductio, deductio; aprendre per arrels rendeix més que per llistes alfabètiques.

Canvi semàntic freqüent: el llatí concret es fa abstracte en català (caput 'cap' > 'capítol'; ratio 'càlcul' > 'raó').

Preverbi i canvi de significat: in- (dins/negació), ad- (direcció), con- (companyia), de- (baixada/separació), ex- (eixida), per- (a través), re- (repetició).

Lèxic de freqüència alta en PAU: res publica, imperium, consul, senatus, populus, lex, bellum, victoria, civitas, provincia, socius, hostis, miles, exercitus.

Compostos cultes: identificar el llatí darrere del català (audire > oïda/audible; videre > visió/visible) ajuda a traduir i a etimologitzar.

Lleis fonètiques del llatí vulgar al català: sonorització de sordes intervocàliques (pater > pare, vita > vida, amica > amiga), excepte en cultismes.

Pèrdua de vocals finals àtones excepte -a: (lupum > llop, panem > pa, mare > mar); la -a final es manté (porta > porta, terra > terra).

Grups consonàntics: -ct- > -it- (factum > fet, noctem > nit); -lt- > -lt- (multum > molt); -x- > -ix- (taxum > teix); -cul- > -ll- (oculum > ull, speculum > mirall per via diferent).

Palatalització: -c- i -g- davant e, i > /s/, /ʒ/ (centum > cent, gelu > gel); -li- i -ni- > -ll-, -ny- (filium > fill, vineam > vinya).

Etimologia culta vs. popular: un mateix ètim pot donar doblets (puteum > pou popular / puteal cult; clavem > clau / clave culta; strictum > estret / estricte).

Prefixos llatins en català: ab-, ad-, circum-, inter-, ob-, post-, prae-, sub-, trans-; el significat del prefix modifica l'arrel (ferre > referir, transferir, inferir, preferir).

Sufixos llatins productius: -arius > -er (primarius > primer), -itatem > -itat (civitatem > ciutat), -tionem > -ció (nationem > nació), -bilis > -ble (amabilis > amable).

Identificar l'ètim: si la paraula catalana és patrimonial, buscar la forma acusativa llatina (sense -m final); si és culta, buscar la forma del llatí clàssic directament.

Èpica: Enni (Annales, primers hexàmetres llatins), Virgili (Eneida, Bucòliques, Geòrgiques), Lucà (Farsàlia, èpica històrica sense déus), Estaci (Tebaida, Aquil·leida).

Lírica: Catul (Carmina, neotèrics), Horaci (Odes, Epodes, Sàtires, Epístoles, Art poètica), Ovidi (Amores, Ars amatoria, Metamorfosis en hexàmetres, Tristia).

Teatre: Plaute (comèdia de caricatura: Aulularia, Miles gloriosus) i Terenci (comèdia de caràcters: Andria, Adelphoe); Sèneca (tragèdies retòriques: Medea, Fedra).

Historiografia: Cèsar (Commentarii de bello Gallico, De bello civili), Sal·lusti (Catilina, Iugurta, Històries), Livi (Ab urbe condita), Tàcit (Annals, Històries, Agrícola, Germània).

Oratòria i retòrica: Ciceró (In Catilinam, Pro Archia, De oratore, De republica, Epistulae ad Atticum); Quintilià (Institutio oratoria).

Filosofia i didàctica: Lucreci (De rerum natura, epicureisme en hexàmetres), Ciceró (Tusculanae, De officiis), Sèneca (Epistulae morales, tractats).

Sàtira i epigrama: Horaci (Sermones), Juvenal (Sàtires), Persi, Marcial (Epigrammata, poesia d'ocasió i crítica social).

Novel·la i prosa tècnica: Petroni (Satyricon, fragment), Apuleu (Metamorphoses o Asinus aureus), Plini el Vell (Naturalis historia), Vitruvi (De architectura).

Cronologia orientativa: república (Plauto, Terenci, Cató, Ciceró, Cèsar, Sal·lusti, Lucreci, Catul); August (Virgili, Horaci, Ovidi, Livi); imperi (Sèneca, Lucà, Petroni, Tàcit, Juvenal, Plini, Marcial, Apuleu).

Etapes polítiques: monarquia (753-509 aC), república (509-27 aC), principat (27 aC-284 dC), dominat (284-476 dC a Occident).

Institucions republicanes: dos cònsols anuals amb imperium, pretors, qüestors, censors, tribuns de la plebs (sagrats i amb veto), Senat (auctoritas) i comicis (centuriats, tributs, curiats).

Cursus honorum: qüestor > edil o tribú > pretor > cònsol > censor; les magistratures són anuals, col·legiades i gratuïtes (honor).

Guerres Púniques (264-146 aC): tres conflictes contra Cartago; la victòria de Zama (202 aC) i la destrucció de Cartago (146 aC) consoliden l'hegemonia mediterrània.

Crisi de la república: reformes dels Gracs, guerra social (91-88 aC), dictadura de Sul·la, triumvirats (60 i 43 aC), guerra civil entre Cèsar i Pompeu, assassinat de Cèsar (44 aC).

August i el principat: victòria d'Àccium (31 aC), títols d'August i princeps, reforma de l'exèrcit, cens, cura annonae; la Pax Romana afavoreix el mecenatge literari (Mecenàs).

Societat: ordre senatorial, eqüestre, plebs i esclaus; la clientela i el patronatge articulen les relacions socials; la familia està sota la potestas del paterfamilias.

Religió i cultura: religió pública amb collegia sacerdotals (pontífexs, augurs, vestals); culte imperial a partir d'August; adopció del cristianisme com a religió oficial amb Teodosi (380 dC).

Urbanisme i vida quotidiana: fòrum, basílica, termes, amfiteatre, circ; la via i l'aqüeducte com a infraestructura; el viure romà es documenta per Pompeia, Òstia i la correspondència de Plini.