Valencian Community PAU History of Philosophy cheat sheet

Plató: teoria de les Idees - les Idees són realitats eternes, immutables i intel·ligibles, separades del món sensible; el sensible només participa (methexi) de les Idees.

Plató: mite de la caverna (República VII) - graus de coneixement: eikasia (ombres), pistis (objectes), dianoia (matemàtiques), noesi (Idees); l'educació és conversió de l'ànima.

Plató: l'ànima tripartida (racional, irascible, concupiscible) correspon a les virtuts saviesa, valor i temprança; la justícia és l'harmonia entre les parts.

Aristòtil: crítica a la separació platònica - les formes són immanents als individus; l'ésser es diu de moltes maneres, però la substància (ousia) és la categoria primera.

Aristòtil: hilemorfisme - tot ésser natural és síntesi de matèria (hyle) i forma (eidos); el canvi s'explica per acte/potència i per les quatre causes (material, formal, eficient, final).

Aristòtil: l'ésser humà és animal racional i polític; la virtut ètica és un hàbit (hexis) que consisteix en el terme mitjà entre excessos, guiat per la prudència (phronesis).

Aristòtil: sil·logisme i ciència demostrativa als Analítics; la deducció parteix de premisses necessàries i arriba a conclusions necessàries.

Agustí d'Hipona: il·luminació divina i interioritat («in interiore homine habitat veritas»); fe i raó col·laboren, la raó no contradiu la fe.

Tomàs d'Aquino: síntesi aristotèlicocristiana - distinció essència/existència, les cinc vies per demostrar l'existència de Déu i la llei natural com a participació de la llei eterna.

Descartes: dubte metòdic - dubta de les senses, del món i del cos, però no pot dubtar que dubta; «cogito, ergo sum» és la primera veritat indubtable.

Descartes: criteri de veritat = claredat i distinció; Déu garanteix que les idees clares i distintes siguin vertaderes i que el món extern existeixi.

Descartes: dualisme substancial - res cogitans (pensament) i res extensa (extensió) són substàncies independents; el cos és una màquina regida per lleis mecàniques.

Hume: tot coneixement deriva de la impressió; les idees són còpies febles de les impressions; rebutja les idees innates i la metafísica com a discurs sense impressió corresponent.

Hume: relacions d'idees (necessàries, a priori, com les matemàtiques) vs. qüestions de fet (contingents, probables, basades en l'experiència).

Hume: causalitat - no percebem la connexió necessària, sinó conjunció constant i hàbit; la creença causal és un sentiment, no una veritat racional.

Hume: el jo no és una substància sinó un feix de percepcions en flux; la identitat personal és una ficció explicable per la memòria i la imaginació.

Kant: gir copernicà - no és el coneixement el que s'ha de regir pels objectes, sinó els objectes pels nostres modes de conèixer; el subjecte constitueix el fenomen.

Kant: judicis sintètics a priori (com la causalitat i l'espai-temps) són possibles gràcies a les formes a priori de la sensibilitat i de l'enteniment; el noümen és impensable com a objecte de coneixement.

Nietzsche: crítica a la metafísica, la moral i la religió com a «platonisme per al poble»; la mort de Déu obre el nihilisme i la necessitat de crear valors nous.

Nietzsche: moral d'amos vs. moral d'esclaus; la genealogia mostra el ressentiment com a origen dels valors del feble; la voluntat de poder és el principi de tota valoració.

Nietzsche: etern retorn i amor fati; l'home superior (Übermensch) afirma la vida sense consol metafísic i assumeix el caràcter finit de l'existència.

Marx: materialisme històric - les condicions materials de producció determinen la consciència social; la infraestructura econòmica condiciona la superestructura jurídica i ideològica.

Marx: alienació del treball - el treballador no posseeix el producte ni el procés; la propietat privada dels mitjans de producció és la causa de l'explotació de la plusvàlua.

Marx: la lluita de classes és el motor de la història; el comunisme és la superació de l'alienació i l'apropiació col·lectiva dels mitjans de producció.

Ortega y Gasset: raó vital - la vida és la realitat radical; el jo és jo i la seua circumstància; el pensament ha de donar compte de la vida concreta, no d'un ésser abstracte.

Ortega y Gasset: perspectiva - cada època i individu té una perspectiva legítima de la veritat; la veritat és la suma de perspectives, no una veritat única i absoluta.

Ortega y Gasset: la rebel·lió de les masses i la societat de consum; la massa és l'home sense projecte ni exigència, que es creu amb dret a tot sense esforç.

Estructura del comentari: 1) contextualització (autor, obra, època, problema); 2) anàlisi del text (idees, termes, arguments); 3) explicació de la tesi i dels conceptes; 4) valoració crítica i connexió amb altres autors o problemes.

Identificació del tema: distingir el problema o pregunta filosòfica (què és la justícia?, com coneguem?) de la tesi o resposta que l'autor defensa al text.

Vocabulari del text: assenyalar els termes tècnics (Idees, substància, cogito, impressió, a priori, alienació, raó vital) i definir-los segons l'ús de l'autor, no segons el diccionari comú.

Arguments: reconstruir la línia argumental del text - premisses, inferències i conclusió - i distingir els arguments principals dels exemples o il·lustracions.

Context: relacionar el text amb la producció global de l'autor i amb el corrent (platonisme, aristotelisme, racionalisme, empirisme, idealisme transcendental, vitalisme).

Valoració crítica: formular objeccions o límits de la tesi del text i contrastar-la amb un autor o corrent alternatiu, sense caure en el resum ni en l'opinió buida.

Cites: quan es cita el text, ha de ser breu, entre cometes i acompanyada d'explicació; no s'ha de substituir l'anàlisi per la paràfrasi literal.

Errors freqüents: confondre autor i personatge, atribuir idees d'un corrent a un autor concret, o fer una valoració personal sense fonament textual.

Estructura de la dissertació: introducció (plantejament del problema i tesi pròpia), desenvolupament (arguments a favor i en contra, amb autors), conclusió (síntesi i presa de posició raonada).

La tesi ha de ser clara i defensable: una afirmació que es pugui argumentar, no una pregunta ni una descripció; ha d'aparèixer a la introducció i tancar-se a la conclusió.

Arguments: cada argument ha de tenir una premissa justificada i una conclusió que se'n segueixi; cal anticipar objeccions i respondre-hi (contraargumentació).

Ús d'autors: citar Plató, Aristòtil, Descartes, Hume, Kant, Nietzsche, Marx o Ortega com a suport o com a objecte de crítica, no com a simple llistat de noms.

Problemes típics de la PAU: llibertat vs. determinisme, ésser humà i naturalesa, coneixement i veritat, moral i felicitat, ciència i tècnica, poder i societat, sentit de la vida.

Criteris d'avaluació: coherència entre tesi i arguments, claredat expositiva, correcció conceptual, originalitat raonada i capacitat de síntesi; la longitud no substitueix la qualitat argumental.

Connectors i progressió: usar marcadors (en primer lloc, d'altra banda, per tant, en canvi, en conclusió) per fer visible l'estructura lògica del text.

Errors a evitar: tesi canviant al llarg del text, arguments circulars, apel·lació a l'autoritat sense justificació i conclusions que no responen al problema plantejat.

Metafísica: ontologia (estudi de l'ésser), substància (allò que existeix per si mateix), accident (allò que existeix en un altre), essència vs. existència.

Epistemologia: a priori (independent de l'experiència) vs. a posteriori (derivat de l'experiència); analític (el predicat és contingut en el subjecte) vs. sintètic (afegeix informació).

Coneixement: doxa (opinió) vs. episteme (ciència); veritat per correspondència, coherència o consens; escepticisme, dogmatisme i relativisme com a posicions davant la veritat.

Ètica: heteronomia (normes externes) vs. autonomia (normes que la raó es dona a si mateixa); imperatiu categòric (Kant) vs. imperatiu hipotètic; eudaimonia (felicitat) i virtut.

Llibertat: lliure albir (capacitat d'elecció) vs. determinisme (tot succés té causa); compatibilisme i incompatibilisme; llibertat negativa (absència d'impediment) i positiva (autodeterminació).

Política: legitimitat vs. legalitat; contracte social (Hobbes, Locke, Rousseau); estat de naturalesa; justícia distributiva i igualtat formal vs. material.

Antropologia filosòfica: naturalesa humana, dualisme cos-ment, animal racional, ésser cultural; distinció entre explicació causal (ciències naturals) i comprensió (ciències humanes).

Lògica i argumentació: validesa (l'estructura preserva la veritat) vs. veritat (contingut); fal·làcia (ad hominem, falsa dicotomia, generalització precipitada, apel·lació a l'emoció).

Estètica i filosofia de la cultura: bellesa, sublim, gust; indústria cultural i alienació; la tècnica com a mediació entre l'ésser humà i el món.

Coneixement: Plató (Idees innates, reminiscència) → Descartes (idees innates, cogito) → Hume (empirisme, impressions) → Kant (síntesi d'experiència i categories a priori).

Realitat: Parmènides (ésser immòbil) vs. Heràclit (devenir) → Plató (dos móns) → Aristòtil (substància i canvi) → Kant (fenomen vs. noümen).

Ésser humà: Aristòtil (animal racional i polític) → Descartes (dualisme) → Hume (feix de percepcions) → Nietzsche (voluntat de poder) → Marx (ésser social) → Ortega (jo i circumstància).

Moral: Sòcrates-Plató (virtut i bé) → Aristòtil (virtut i terme mitjà) → Kant (deure i imperatiu categòric) → Nietzsche (genealogia i transvaloració) → Marx (moral com a ideologia de classe).

Societat i poder: Plató (polis ideal i rei filòsof) → Aristòtil (polis natural) → Marx (lluita de classes i alienació) → Ortega (masses i minories) → Nietzsche (jerarquia i noblesa espiritual).

Religió: Agustí i Tomàs (fe i raó, síntesi cristiana) → Descartes (Déu garant del coneixement) → Kant (Déu com a postulat de la raó pràctica) → Nietzsche (mort de Déu i nihilisme) → Marx (religió com a opi del poble).

Ciència: Aristòtil (sil·logisme i causes) → Hume (crítica de la causalitat) → Kant (condicions a priori de la ciència) → Marx (ciència de la història) → Ortega (raó vital i perspectiva).

Llibertat: Plató (ànima racional) → Aristòtil (elecció deliberada) → Descartes (voluntat infinita) → Kant (autonomia i llibertat transcendental) → Marx (llibertat com a superació de l'alienació) → Ortega (llibertat en la circumstància).