Valencian Community PAU History of Philosophy common mistakes
Valencian Community PAU History of Philosophy · Understand the traps and how to avoid them.
En la dissertació, l'alumne es limita a resumir el que recorda del tema (per exemple, exposar la teoria de Plató) sense construir una tesi pròpia ni argumentar a favor i en contra, i acaba el text amb una frase buida del tipus «com hem vist, és un tema molt important».
El format de la PAU combina una part de comentari de text amb una dissertació, i molts candidats traslladen a la dissertació l'hàbit memorístic del temari: creuen que demostrar que saben molt de teoria puntua, quan el que es demana és reflexió crítica argumentada amb una postura identificable. La manca de pràctica en escriptura argumentativa fa que no sàpiguen distingir exposició de justificació.
What to do instead
Abans d'escriure, redacta en tres línies un esquema amb: tesi clara (una sola frase que respongui la pregunta), dos arguments propis a favor, una objecció raonada i una rèplica. Reserva com a mínim un paràgraf per a l'objecció i un altre per a la conclusió, on has de reformular la tesi incorporant el que has après de l'objecció. Comprova que cada paràgraf tingui un connector argumentatiu (per tant, en canvi, atès que) i no un simple «a més».
En el comentari de text, l'alumne parafraseja el fragment línia per línia («l'autor diu que... després diu que...») sense identificar la tesi de l'autor, la seua estructura argumental ni el context historicoflosòfic, i no relaciona mai el text amb el problema filosòfic que tracta.
La por a no entendre el text porta a refugiar-se en la paràfrasi, que és l'única cosa que sembla segura. A més, sovint no s'ha entrenat la lectura filosòfica: es llegeix com un text informatiu i no com una argumentació amb pretensió de veritat, de manera que no es detecten premisses, conclusions ni termes clau.
What to do instead
Treballa sempre amb el mateix protocol de quatre passos: (1) subratlla i defineix els 3-4 termes tècnics del fragment; (2) escriu en una frase la tesi de l'autor; (3) numera les premisses i la conclusió; (4) situa el text en una controvèrsia (a qui respon l'autor, quina posició rebutja). Redacta el comentari seguint aquest ordre i evita repetir literalment les paraules del text sense explicar-les.
L'alumne explica Plató o Aristòtil amb terminologia pròpia i imprecisa, canviant o confonent conceptes centrals: diu «idees» per «formes», barreja la reminiscència amb la dialèctica, confon la causa final amb la formal, o atribueix a Plató tesis aristotèliques com la de l'ésser en acte i en potència.
Els conceptes s'han après de memòria en llistes, sense mapa conceptual, i en castellà o català col·loquial. Quan l'enunciat demana relacionar conceptes, la manca de xarxa fa que s'omplin buits amb el que sona bé. La proximitat cronològica i temàtica entre tots dos autors afavoreix la contaminació mútua.
What to do instead
Construeix per a cada autor una fitxa de 8-10 conceptes amb definició breu, el terme grec original (eidos, entelèquia, hylé, morphé) i la relació amb els altres conceptes de la fitxa. Fes exercicis de «traducció»: agafa una afirmació i digues si és platònica o aristotèlica i per què. En l'examen, defineix el terme la primera vegada que l'uses.
En comentar Descartes, l'alumne presenta el dubte metòdic com si fos escepticisme, o afirma que el cogito demostra l'existència del món exterior, o no distingeix les tres proves de l'existència de Déu ni la funció que fan dins del sistema per garantir la veracitat de les idees clares i distintes.
El dubte cartesià és un procediment, no una conclusió, i això només s'entén si es veu la seqüència completa meditació per meditació. Qui estudia per resums perd la funció arquitectònica de cada pas i converteix el mètode en una doctrina. La pressió de l'examen afavoreix frases ràpides i incorrectes.
What to do instead
Reconstrueix el recorregut en cinc etapes encadenades: dubte → cogito → idea de Déu → garantia divina → món. Per a cada etapa, escriu què queda en dubte i què es recupera. Redacta una resposta de deu línies explicant per què Descartes necessita Déu per sortir del solipsisme; si no ho pots fer sense mirar els apunts, no ho has entès encara.
L'alumne identifica Hume amb un scepticisme total o, al contrari, llegeix la seua crítica de la causalitat com si negués que les coses tinguen causes, i no explica que la causalitat és una connexió necessària que la ment afegeix per costum i hàbit davant de conjuncions constants.
La paraula «escepticisme» s'usa com a etiqueta còmoda i s'aplica sense matisar. A més, la distinció entre impressió i idea, i entre relacions d'idees i qüestions de fet, no s'ha treballat amb exemples, de manera que la crítica humeana es queda en una frase memoritzada sense contingut operatiu.
What to do instead
Prepara un exemple propi (el sol que escalfa la pedra, la bola de billar) i explica'l amb la seqüència impressió → conjunció constant → costum → creença → expectativa. Assaja la formulació precisa: Hume no diu que no hi haja causes, diu que la necessitat causal no es percep ni es demostra, sinó que es creu per hàbit. Contrasta explícitament amb Descartes i amb Kant.
En Kant, l'alumne enumera els termes (a priori, analític, sintètic, imperatiu categòric) com una llista de definicions, però no explica el problema que articula el sistema: com són possibles els judicis sintètics a priori, i per què la revolució copernicana resol aquest problema. En ètica, redueix l'imperatiu categòric a una regla d'or o a «no faces als altres el que no vols per a tu».
El vocabulari kantalià és dens i s'aprèn com a glossari aïllat. Sense el fil conductor del problema crític, les distincions es converteixen en taxonomia. La formulació de l'imperatiu categòric sona semblant a màximes morals populars i es confon amb elles.
What to do instead
Escriu en mitja pàgina la pregunta «com són possibles els judicis sintètics a priori?» i respon-la amb les tres crítiques com a tres respostes parcials. Per a l'ètica, redacta l'imperatiu categòric en les seues dues fórmules (universalització i humanitat com a fi) i aplica'l a un cas concret, assenyalant què el distingeix de la regla d'or (universalitat i deure, no reciprocitat ni empatia).
L'alumne tracta Nietzsche, Marx o Ortega com a autors aïllats i els atribueix consignes («Déu ha mort», «la religió és l'opi del poble», «jo sóc jo i la meua circumstància») sense explicar el problema que cadascú afronta, el significat tècnic dels termes (voluntat de poder, transvaloració, alienació, ideologia, perspectiva, raó vital) ni el diàleg amb els autors anteriors.
Són autors amb fort impacte cultural i frases famoses que circulen fora de context; el candidat les reconeix i creu que les entén. Els resums de batxillerat sovint donen el titular sense l'argument. A més, la contemporània s'estudia sovint amb menys temps que la història antiga i moderna.
What to do instead
Per a cada autor, fixa tres coses: el problema central, la tesi i els conceptes tècnics amb definició. Redacta una resposta de quinze línies que expliqui la consigna com a conclusió d'un argument (per exemple: què implica afirmar que Déu ha mort i quines conseqüències té per a la moral i la veritat). Assaja preguntes de comparació explícita amb Plató, Descartes o Kant.
L'alumne respon les preguntes de vocabulari amb definicions circulars o buides («la llibertat és la capacitat de ser lliure», «l'absolut és allò que és absolut») i no distingeix parells de conceptes que l'examen sol enfrontar: potència/acte, a priori/a posteriori, ètica/moral, alienació/objectivació, doxa/episteme.
S'ha memoritzat la paraula sense construir-la a partir d'exemples ni d'oposicions. La definició circular és el senyal que no hi ha comprensió operativa: el concepte no serveix per classificar casos. La pressa fa que no es revise la definició abans de passar a la següent pregunta.
What to do instead
Per a cada parell de conceptes, prepara una taula de tres columnes: criteri de distinció, exemple que pertany a un terme i contraexemple que pertany a l'altre. Redacta definicions que no repetisquen la paraula definida i que incloguen el gènere pròxim i la diferència específica. En l'examen, comprova que la definició permetria a un company classificar un cas nou.
En la part de dissertació, l'alumne no respon la pregunta formulada: si es demana «és possible una moral universal?», escriu un tema general sobre la moral, o bé respon una altra pregunta que li resulta més còmoda. També ignora les indicacions de l'enunciat sobre extensió i estructura.
La inseguretat davant d'una pregunta oberta porta a abocar el que es domina en lloc d'afrontar el que es pregunta. A més, la lectura ràpida de l'enunciat fa perdre matisos (comparar, avaluar, justificar) que determinen el tipus de text esperat.
What to do instead
Dedica els primers tres minuts a subratllar el verb de la tasca i a reescriure la pregunta amb les teues paraules. Comença el text responent literalment la pregunta en una frase i comprova al final que aquesta frase apareix reformulada a la conclusió. Si la pregunta té dos termes (per exemple, «llibertat i determinisme»), assegura't que tots dos apareixen desenvolupats.
L'alumne no gestiona el temps ni l'espai: deixa la dissertació per als últims deu minuts, no revisa el comentari de text i lliura amb faltes greus de coherència o amb paràgrafs sense puntuació que fan impossible seguir l'argumentació.
La prova combina tasques de naturalesa molt diferent (anàlisi, definició, escriptura argumentativa) i el candidat tendeix a invertir massa temps en la primera part, que li sembla més segura, o a escriure sense planificar per ansietat. La manca de revisió fa que errors corregibles resten punts.
What to do instead
Assaja la prova cronometrada amb un repartiment fix: lectura i esquema (10 min), comentari de text (35 min), vocabulari (15 min), dissertació (45 min), revisió (15 min). En la revisió, comprova tres coses: que cada paràgraf té una idea principal, que els termes tècnics estan definits i que la conclusió respon la pregunta. Entrena l'escriptura a mà perquè la cal·ligrafia i la puntuació no enfosqueixin el contingut.