Valencian Community PAU History of Philosophy key terms

Model etern, immaterial i perfecte que existeix en un món intel·ligible separat; les coses sensibles són còpies imperfectes seues i el coneixement vertader versa sobre elles, no sobre l'experiència canviant.

Relat al·legòric de la República on uns presoners confonen ombres amb la realitat; descriu el pas de la ignorància sensible al coneixement de les idees i el deure de tornar a ajudar els altres.

Tesi platònica segons la qual aprendre és recordar: l'ànima ja ha contemplat les idees abans de néixer i el coneixement s'activa per l'experiència i la pregunta ben dirigida, no per pura transmissió.

Mètode de coneixement que ascendeix per preguntes i respostes des de les aparences sensibles fins als principis intel·ligibles; en Plató és el saber suprem i en Hegel el motor de la contradicció superada.

Concepció aristotèlica segons la qual tot ésser natural consta de matèria (allò de què està fet) i forma (allò que el fa ser tal); cap dels dos components existeix separat en els cossos.

Parell aristotèlic per explicar el canvi: la potència és la capacitat de ser d'una altra manera i l'acte la seua realització. El moviment és el pas de potència a acte.

En Aristòtil, la finalitat o bé cap al qual tendeix un procés natural; explica per què una cosa és com és. Juntament amb les causes material, formal i eficient completa el coneixement d'un ésser.

Argument deductiu format per dues premisses i una conclusió que es segueix necessàriament d'elles; Aristòtil n'analitza les figures i les regles de validesa en els Analítics.

Felicitat o floriment humà entès com a fi últim de la vida; per a Aristòtil consisteix en l'exercici de la virtut racional al llarg d'una vida completa, no en el plaer momentani.

Fi o finalitat interna d'una cosa o acció; explica l'orientació natural dels éssers i, en ètica, el bé cap al qual ha de tendir la conducta humana.

Doctrina de Descartes segons la qual ment i cos són substàncies distintes: la ment pensa i no té extensió, el cos és extens i no pensa; la seua comunicació es resol per la glàndula pineal.

Primera veritat indubtable de Descartes: fins i tot quan dubte de tot, el fet de dubtar mostra que existisc com a ésser que pensa. És el punt de partida del seu sistema.

Procediment de Descartes que suspèn provisionalment tot judici sobre allò que admet la menor possibilitat d'error, per tal de trobar un fonament absolutament cert sobre el qual reconstruir el saber.

Criteri cartesià de veritat: allò que es presenta a la ment amb claredat i distinció, de manera que no pot ser posat en dubte. És la primera regla del mètode.

Substància material definida per l'extensió en longitud, amplària i profunditat; en Descartes explica el món físic com a màquina regida per lleis, sense finalitat interna.

Percepció viva i immediata, com una sensació o una emoció present; per a Hume és l'origen de tot contingut mental i el criteri per jutjar si una idea té sentit.

Còpia o imatge feble d'una impressió en el pensament; segons Hume, tota idea legítima ha de poder remetre's a alguna impressió prèvia, cosa que permet criticar nocions sense base experimental.

Hàbit mental que ens fa esperar un efecte després d'haver observat una concurrència constant; no és una connexió necessària percebuda en les coses, sinó una creença generada per la costum.

Manament moral de Kant que ordena sense condició i amb independència de desitjos o conseqüències; la seua fórmula bàsica exigeix actuar només segons màximes que puguen esdevenir llei universal.

Capacitat de la voluntat de donar-se la pròpia llei moral per mitjà de la raó; en Kant és el fonament de la dignitat de la persona i s'oposa a l'heteronomia o obediència a causes externes.

Acció que es realitza per respecte a la llei moral, no per inclinació o interès; en Kant només una acció feta per deure té valor moral ple.

Expressió de Kant per al canvi de perspectiva segons el qual no és el subjecte qui s'adapta als objectes, sinó que són els objectes del coneixement els que es conformen a les formes i categories del subjecte.

Enunciat que amplia el coneixement (sintètic) però no depén de l'experiència per a la seua validesa (a priori); Kant el considera el model del saber científic i el busca en la matemàtica i la física.

Distinció kantiana entre allò que se'ns apareix segons les formes de la sensibilitat i l'enteniment (fenomen) i allò que seria la cosa en si, pensable però no cognoscible (noümen).

En Nietzsche, impuls fonamental de la vida que busca créixer, dominar i superar-se; no és simple desig de poder polític, sinó la tendència de tota força a augmentar la seua intensitat.

Figura nietzscheana del ser humà que crea els seus propis valors i assumeix la mort de Déu; no és una espècie biològica nova sinó un ideal de superació de la moral de ramat.

Projecte de Nietzsche de capgirar i recrear els valors dominants, especialment la moral cristiana que anomena de ramat, per afirmar la vida i la força creadora en lloc de la renúncia.

En Nietzsche, moral que neix del ressentiment dels febles i converteix en virtuts la debilitat, la humilitat i la renúncia; s'oposa a la moral dels senyors, que afirma la força i la noblesa.

Pensament nietzscheà que convida a afirmar la vida fins al punt d'acceptar-ne la repetició infinita; funciona com a prova de fortalesa i com a alternativa a la fugida cap a l'altre món.

Pèrdua de valor dels ideals suprems, especialment després de la mort de Déu; en Nietzsche pot ser passiu, com a decadència, o actiu, com a ocasió per crear nous valors.

Separació del treballador respecte del producte, del procés de treball, de la seua pròpia activitat i dels altres; el treball deixa de ser expressió lliure i es converteix en mercaderia imposada.

Part del valor creat pel treball que el capitalista reté i no paga com a salari; en Marx és el mecanisme central de l'explotació i de l'acumulació capitalista.

Concepció de Marx segons la qual les condicions materials de producció i les relacions de classe expliquen les institucions, les idees i els conflictes d'una època, més que no al revés.

Tesi d'Ortega y Gasset segons la qual no hi ha una veritat vista des de cap lloc, sinó tantes perspectives com punts de vista; cada perspectiva és parcial però vertadera i la realitat es completa amb totes.

En Ortega, forma de racionalitat que parteix de la vida concreta com a realitat radical; no és raó pura abstracta sinó el pensament que sorgeix de la circumstància i hi respon.

Conjunt de condicions concretes, històriques i socials en què viu cada persona; la fórmula orteguiana «jo sóc jo i la meua circumstància» afirma que no es pot pensar l'individu separat del seu món.

Afirmació que es defensa amb arguments en un text filosòfic; identificar-la exigeix distingir-la de les premisses que la sostenen i de la conclusió final, sovint formulada al començament o al final.

Conjunt de raons o premisses que donen suport a una conclusió; analitzar-lo consisteix a identificar quines són les premisses, quina la conclusió i si la inferència és vàlida o només persuasiva.

Raonament que sembla correcte però no ho és, perquè les premisses no sostenen la conclusió o perquè s'apel·la a elements irrellevants com l'autoritat, la majoria o l'emoció.

Text argumentatiu en què es defensa una posició pròpia sobre un problema filosòfic; ha d'exposar la qüestió, argumentar amb raons, considerar objeccions i concloure de manera coherent.