Filosofia moderna: Descartes, Hume i Kant
Aquest bloc examina el problema del coneixement en la modernitat: quin és l'origen i el límit del saber, què podem conèixer amb certesa i com es justifica la ciència. El fil conductor és l'enfrontament entre racionalisme (Descartes) i empirisme (Hume) i la síntesi crítica de Kant, que respon a tots dos.
Descartes (1596-1650)
- Dubte metòdic: provisional, hiperbòlic i teòric; no és escepticisme final, sinó un instrument per trobar un fonament indubtable.
- Cogito: «pense, per tant existeixo» no és un sil·logisme, sinó una intuïció immediata; resisteix fins i tot la hipòtesi del geni maligne.
- Criteri de veritat: claredat i distinció; Déu garanteix que el que concebem clarament no és engany.
- Dualisme de substàncies: res cogitans (pensament, inextensa) i res extensa (cos, geomètric); unió provisional a la glàndula pineal.
- Moral provisional mentre es reconstrueix el saber.
Hume (1711-1776)
- Percepcions: impressions (vives, originals) i idees (còpies febles); tota idea legítima remet a una impressió.
- Crítica de la causalitat: no hi ha impressió de la connexió necessària; només conjunció constant, costum i creença.
- La inducció no es pot justificar racionalment; el jo és un feix de percepcions successives.
- Fal·làcia «és/deure» i emotivisme moral: la raó és esclava de les passions.
Kant (1724-1804)
- Gir copernicà: no és el subjecte qui s'adapta a l'objecte, sinó l'objecte qui es conforma a les formes a priori del subjecte.
- Judicis sintètics a priori com a nucli de la ciència; estètica transcendental (espai i temps) i analítica (categories, apercepció transcendental).
- Fenomen i noümen: només coneixem fenòmens; la metafísica dogmàtica cau en il·lusió transcendental.
- Ètica formal: imperatiu categòric, autonomia de la voluntat, regne de fins; postulats de la raó pràctica.
Exemple treballat
Pregunta: per què esperem que el foc creme? Hume respon que no hi ha percepció de la necessitat, sinó una conjunció constant que genera un hàbit mental; l'esperança és una creença, no una deducció. Kant accepta el repte: la causalitat és una categoria a priori que fa possible l'experiència objectiva, però només s'aplica a fenòmens. La diferència rau a situar la necessitat en el subjecte (hàbit o categoria) i no en les coses en si.
Errors que resten punts
Presentar el cogito com una deducció sil·logística; convertir el dubte cartesià en escepticisme definitiu; confondre l'idealisme transcendental de Kant amb l'idealisme subjectiu de Berkeley; identificar «a priori» amb «innat»; reduir l'imperatiu categòric a la regla d'or o a un càlcul de conseqüències; atribuir a Hume una negació de la ciència en lloc d'un escepticisme moderat.