JQCV C2 (Grau Superior) key terms

Primera part de la prova de nivell C2 del JQCV, centrada en la comprensió i l'ús de la llengua: lèxic, gramàtica, ortografia i comprensió lectora.

Segona part escrita de la prova C2, que avalua la producció de textos propis i la capacitat de reformular, resumir o completar informació a partir d'un input donat.

Habilitat de comprendre textos complexos de gèneres diversos, identificar la idea principal, la intenció de l'autor i les relacions lògiques entre idees.

Paraula o combinació fixa de paraules (col·locació, expressió idiomàtica, locució) que funciona com una unitat de significat i s'ha de conèixer en bloc.

Combinació habitual de dues o més paraules que els parlants natiu usen junts de manera preferent, com ara 'prendre una decisió' o 'fer cas'.

Conjunt d'expressions i locucions pròpies d'una llengua o d'un àmbit, el significat de les quals sovint no es dedueix dels elements que les formen.

Grau de formalitat o adequació d'una expressió al context comunicatiu: culte, estàndard, col·loquial o vulgar, segons el destinatari i la situació.

Diferències lèxiques i fonètiques que presenta una llengua segons el territori on es parla, com ara els geo-sinònims del català central, valencià o balear.

Varietat de referència d'una llengua, codificada en gramàtiques i diccionaris, que s'usa en l'ensenyament, els mitjans i els textos formals.

Conjunt de regles ortogràfiques, gramaticals i lèxiques fixades per l'autoritat lingüística, que el candidat ha de dominar en la prova C2.

Conjunt de convencions sobre com s'escrivien les paraules: accentuació, dièresi, apostrofació, guionet i ús de majúscules i minúscules.

Signe format per dos punts que s'escriu sobre una vocal per indicar que es pronuncia en un síl·laba diferent o per mantenir el so de la u en combinacions com 'qüestió'.

Sistema de marcar la síl·laba tònica amb accent obert o tancat segons les regles de l'ortografia catalana, incloent-hi els accents diacrítics.

Correspondència obligatòria de gènere, nombre i persona entre els elements d'una oració, com ara subjecte i verb o article i substantiu.

Part de la gramàtica que estudia l'ordre i la combinació dels elements de l'oració i les funcions que hi exerceixen.

Construcció formada per un verb auxiliar conjugat i una forma no personal (infinitiu, gerundi o participi) que expressa aspecte, modalitat o obligació.

Element lingüístic que enllaça oracions o paràgrafs i n'explicita la relació lògica: causa, conseqüència, contrast, addició o ordenació.

Propietat d'un text que fa que les seves idees s'organitzin de manera lògica i progressiva al voltant d'un tema, sense contradiccions ni salts conceptuals.

Conjunt de mecanismes lingüístics (pronoms, connectors, repeticions lèxiques) que asseguren que les parts d'un text quedin lligades entre si.

Mecanisme pel qual una paraula remet a un element esmentat abans en el text, com un pronom o un demostratiu que eviten la repetició.

Missatge central que un text vol transmetre, al voltant del qual s'organitzen les idees secundàries i els exemples de suport.

Deducció d'una informació que el text no diu explícitament però que es pot obtenir a partir de les dades i del context.

Tasca de redactar textos propis en què el candidat ha de mostrar domini del lèxic, la sintaxi, l'organització i l'adequació al gènere demanat.

Reescriptura d'un fragment o d'un text amb paraules i estructures diferents, tot conservant-ne el significat essencial.

Explicació d'un text amb paraules pròpies, sense alterar-ne el sentit, sovint per demostrar-ne la comprensió o per integrar-lo en un escrit propi.

Text breu que recull les idees essencials d'un original, redactat amb paraules pròpies i sense afegir valoracions ni informació nova.

Organització interna d'un escrit en parts com la introducció, el desenvolupament i la conclusió, o en apartats, paràgrafs i seqüències argumentatives.

Model convencional de text associat a una situació comunicativa concreta, com la carta formal, la notícia, l'assaig o la sol·licitud administrativa.

Text adreçat a una institució o persona desconeguda que segueix convencions fixes: encapçalament, tractament de vostè, fórmules de cortesia i signatura.

Tipus de text que defensa una tesi amb raons, dades i exemples, i que sovint anticipa i rebat els arguments contraris.

Afirmació central que un text argumentatiu sosté i que cal demostrar amb arguments i proves al llarg del desenvolupament.

Expressió de l'actitud del parlant davant del que diu, mitjançant verbs modals, adverbis, entonació o formes de cortesia.

Corba melòdica de la veu que distingeix tipus d'oració (pregunta, exclamació, enunciat) i transmet emocions o èmfasi en la parla.

Capacitat de parlar amb continuïtat, sense pauses excessives ni reformulacions constants, i de mantenir el discurs malgrat els dubtes puntuals.

Manera d'articular els sons d'una llengua; en la prova oral es valora la intel·ligibilitat, els sons vocàlics i consonàntics i l'accentuació correcta.

Intercanvi comunicatiu en què el candidat conversa amb un examinador o un altre candidat, prenent i cedint el torn de paraula i responent amb oportunitat.

Exposició oral individual, prèviament preparada o no, en què el candidat desenvolupa un tema davant d'un interlocutor sense intervencions d'altres.

Moment en què una persona parla dins una conversa; saber respectar-lo i cedir-lo és una habilitat valorada en la interacció oral.

Ajustament del llenguatge al context, al destinatari i a la finalitat comunicativa, tant en els textos escrits com en les produccions orals.