PAU Latin Language and Culture (Catalonia) cheat sheet
PAU Latin Language and Culture (Catalonia) · Keep the key ideas within reach.
Traducció d'un text llatí en prosa al català
Mètode en quatre passos: (1) llegir tot el període sense traduir, (2) localitzar el verb principal de cada oració, (3) identificar subjecte i complements pel cas, (4) només llavors redactar en català.
Ordre no marcat del llatí: subjecte + complements + verb final. En català cal reordenar quan l'ordre llatí resulta forçat, però conservar l'èmfasi de la posició inicial i final.
L'ablatius absoluts es tradueixen per una oració subordinada circumstancial o un gerundi: «His rebus cognitis» → «Coneguts aquests fets» / «Havent conegut aquests fets».
Construccions amb què + subjuntiu: finals («ut veniat» → «perquè vingui»), consecutives («tam... ut» → «tan... que»), completives («imperat ut...» → «ordena que...»), i «cum» històric o causal → «com que» / gerundi.
Participi de perfet passiu concertat: «urbem captam vidit» → «va veure la ciutat capturada»; si equival a una subordinada, «va veure que la ciutat havia estat presa».
Infinitius no concertats (acusatiu + infinitiu) depenen de verbs de dir, pensar, saber, manar: «dicit Caesarem venisse» → «diu que Cèsar ha vingut».
Datius possessiu amb «esse»: «mihi liber est» → «tinc un llibre», no «el llibre és per a mi».
Gerundiu d'obligació: «delenda est Carthago» → «Cartago ha de ser destruïda»; gerundi en ablatiu amb valor instrumental o modal.
Traduir els noms propis amb la forma catalana consolidada (Cèsar, Ciceró, Pompeu, Atenes) i no transliterar mecànicament del llatí.
Anàlisi morfològica i sintàctica del text traduït
Cinc declinacions: 1a -a/-ae (majoritàriament femení), 2a -us/-er/-um (masculí/neutre), 3a tema consonàntic o en -i (parisíl·labs), 4a -us/-u, 5a -es/-ei (gairebé només femení).
Casos i funcions bàsiques: nominatiu (subjecte, atribut), vocatiu (apel·lació), acusatiu (CD, direcció amb «ad/in», durada), genitiu (CN, possessiu, partitiu), datiu (CI, interès, agent amb gerundiu), ablatiu (CC, instrument, agent amb «a/ab»).
Preposicions i cas fix: acusatiu «ad, apud, ante, contra, inter, per, post, propter, trans»; ablatiu «a/ab, cum, de, e/ex, pro, sine, sub» (amb acusatiu si indica moviment).
Conjugacions: 1a -are, 2a -ere (llarga), 3a -ere (breu), 4a -ire, mixta -ere en -io. Desinències personals actives: -o/-m, -s, -t, -mus, -tis, -nt.
Perfet: tema de perfet + -i, -isti, -it, -imus, -istis, -erunt. Sobreesdrúixol: sovint allargament vocàlic, reduplicació (cecidi) o -s- (scripsi).
Formes no personals: infinitiu (present, perfet, futur), participi (present actiu, perfet passiu, futur actiu), gerundi, gerundiu, supí.
Concordança de participis: el participi de perfet passiu concorda en gènere, nombre i cas amb el subjecte del verb passiu o amb el CD del verb actiu.
Anàlisi en tres nivells: morfològica (cas, nombre, gènere, persona, temps, mode, veu), sintàctica (funció dins l'oració) i lèxica (lema, enunciat complet).
Comentari i interpretació d'un text literari llatí
Estructura del comentari: localització (autor, obra, gènere, context), anàlisi del contingut (tema, parts, personatges), anàlisi formal (mètrica o prosa, figures, lèxic), interpretació i conclusió.
Mètrica: hexàmetre dactílic (esquema -uu/-u, cesura penthemímeres o hefthemímeres); pentàmetre (elegia); hendecasíl·lab faleci (Catul); vers saturni (èpica arcaica).
Figures de pensament freqüents: antítesi, hipèrbaton, quiasme, anàfora, apostrofa, interrogació retòrica, preterició.
Figures de dicció i so: al·literació, onomatopeia, polisíndeton, asyndeton, anàstrofe, hipèrbaton (molt típic de Virgili).
Tòpics literaris: «arma virumque cano» (èpica), «carpe diem» (Horaci), «locus amoenus», «tempus fugit», «ubi sunt», «beatus ille».
En prosa: distingir períodes ciceronians (estructura hipotàctica, «cum» + subjuntiu) de l'estil de Tàcit (brevetat, inconcinnitas, sentències).
Interpretació històrica: situar el text en el seu context polític (república tardana, principat, crisi del segle III) i en el programa literari de l'autor.
Citar en llatí amb referència (llibre, capítol o vers) i traduir el fragment citat abans de comentar-lo.
Lèxic llatí, etimologia i famílies lèxiques; relacions semàntiques amb el català
Lleis fonètiques del pas del llatí al català: pèrdua de vocals finals àtones (lupum > llop), sonorització de consonants sordes intervocàliques (ripam > riba, amicum > amic), palatalització de -ct- (factum > fet), de -x- i de -lj- (filium > fill).
Diptongació de ĕ i ŏ tòniques llatines en català: pĕdem > peu, fŏcum > foc; no es produeix en mots cultes (debitum > deute, no *deute).
Doblets: mot patrimonial (popular) i cultisme: «causa»/«cosa», «directum»/«dret», «macula»/«malla», «vita»/«vida» (cultisme «vital»).
Famílies lèxiques per arrel: dic-/dict- (dicere, dictare, dictio, index, iudex), duc-/duct- (ducere, dux, ductus, reducere), fac-/fect- (facere, factor, perfectus, efficax).
Prefixos llatins productius: ad-, con-, de-, dis-, ex-, in- (negació o direcció), ob-, per-, prae-, pro-, re-, sub-, trans-.
Sufixos: -tor/-sor (agent: actor, doctor), -tio/-sio (acció: oratio, missio), -bilis (possibilitat: amabilis), -arius (ofici: argentarius), -osus (abundància: formosus).
Canvis semàntics: especialització (pecunia de «bestiar» a «diners»), generalització, metàfora (caput > cap), pèrdua de significat militar (castellum > castell).
Reconèixer el significat per composició: «in-» + «audire» = «inaudit»; «trans-» + «ire» = «transir»; «circum-» + «stare» = «circumstància».
Cultura i civilització clàssiques: història, institucions, religió i vida quotidiana
Cronologia de Roma: fundació tradicional 753 aC, república 509 aC, guerres púniques (264-146 aC), dictadura de Cèsar 49-44 aC, principat d'August 27 aC, edicte de Caracal·la 212 dC, caiguda d'Occident 476 dC.
Institucions republicanes: consolat (dos cònsols anuals), pretura, censura, tribunat de la plebs (sagrat, poder de veto), senat (auctoritas), comicis centuriats i tributs.
Cursus honorum: qüestor → edil → pretor → cònsol → censor; dictador nomenat per sis mesos en cas d'emergència.
Religió: Júpiter, Juno i Minerva a la tríada capitolina; lares i penats domèstics; pontífex màxim; auspicis i haruspicina; culte imperial a partir d'August.
Vida quotidiana: domus amb atri i peristil, insulae de lloguer, termes (frigidarium, tepidarium, caldarium), fòrum com a centre polític i comercial.
Societat: ciutadans, llatins, peregrins i esclaus; clientelisme (patronus/cliens); la família amb el paterfamilias i la patria potestas.
Exèrcit: legió (uns 5.000 homes) amb cohorts i maniples; auxilia; equipament (gladius, scutum, pilum, lorica segmentata).
Via i calendari: vies romanes amb mil·liaris; calendes, nones i idus; any de 365 dies amb any de traspàs des de Juli Cèsar (calendari julià).
Història de la literatura llatina: gèneres, autors i obres
Teatre: Plaute (comèdia, «Aulularia», «Miles gloriosus») i Terenci (comèdia de costums, «Adelphoe»); Sèneca escriu tragèdies («Medea», «Phaedra»).
Èpica: Enni («Annals»), Virgili («Eneida», 29-19 aC), Lucà («Farsàlia»), Valeri Flac, Estaci («Tebaida»).
Lírica: Catul (neotèrics, «Carmina»), Horaci («Odes», «Epodes»), Ovidi («Amores», «Ars amatoria»); elegia amb Tibul i Properci.
Oratòria i prosa: Ciceró (discursos, «De oratore», «Epistulae»), Cèsar («De bello Gallico», «De bello civili»), Sal·lusti («Catilina», «Jugurta»), Livi («Ab Urbe condita»), Tàcit («Annals», «Històries», «Germania»).
Novel·la: Petroni («Satyricon») i Apuleu («Metamorfosis» o «Asinus aureus»), els dos grans exemples del gènere.
Didàctica i filosofia: Lucreci («De rerum natura»), Sèneca («Epistulae ad Lucilium»), Plini el Vell («Naturalis historia»), Boeci («Consolatio philosophiae»).
Edat d'or (s. I aC - I dC) i edat de plata (s. I-II dC); després, literatura cristiana amb Agustí («Confessiones») i poesia medieval llatina.
Gèneres menors: sàtira (Horaci, Juvenal, Persi), epigrama (Marcial), faula (Fedre), epistolografia (Pliní el Jove, «Epistulae»).
Supervivència de l'herència clàssica: el llatí en les llengües romàniques, l'art i el pensament modern
El català és una llengua romànica derivada del llatí vulgar; el llatí culte continua aportant cultismes i neologismes tècnics (informàtica, legal, científic).
El llatí fou la llengua de la cultura europea fins al segle XVIII: universitats, ciència (Newton, Linneu), diplomàcia i Església.
Toponímia i antroponímia: «Barcino» > Barcelona, «Tarraco» > Tarragona, «Girona» de «Gerunda»; noms com Màrius, Victòria, Juli provenen del llatí.
Art: ordres arquitectònics (dòric, jònic, corinti), el cànon vitruvià («De architectura») i el renaixement del classicisme en Brunelleschi, Palladio i el neoclassicisme.
Mitologia en l'art: temes ovidians en pintura (Ticià, Rubens, Velázquez) i en la literatura (Dante, Shakespeare, Goethe).
Tradició retòrica: la retòrica ciceroniana i la «institutio oratoria» de Quintilià fonamenten l'educació humanística del Renaixement.
Locucions llatines vives en català: «statu quo», «a priori», «de facto», «curriculum vitae», «alter ego», «gratis», «quòrum».
Humanisme i impremta: la recuperació dels textos clàssics per part de Valla, Erasme i els humanistes catalans (Joan Lluís Vives) difon el llatí com a model literari.