PAU Latin Language and Culture (Catalonia) key terms

Construcció llatina formada per un nom o pronom en ablatiu i un participi concertat que no depèn sintàcticament de la resta de l'oració; expressa temps, causa, condició o concessió i es tradueix per una oració subordinada o un complement circumstancial.

Cas acusatiu sense preposició que indica quant de temps dura una acció o quina distància es recorre; en català es tradueix amb sintagmes com 'durant tres dies' o 'tres milles'.

Cadascuna de les formes flexives del nom, adjectiu i pronom llatí que indica la funció sintàctica: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu, amb valors propis i usos amb preposició.

Ús del genitiu que indica el tot del qual es pren una part, sovint amb pronoms, numerals o adjectius de quantitat; en català es tradueix amb 'de' o amb l'article partitiu segons el context.

Forma verbal llatina acabada en -tus, -sus o -xus que expressa una acció acabada amb valor passiu; apareix en la veu perifràstica passiva i en l'ablatiu absolut, i sovint es tradueix per participi o per oració subordinada.

Temps verbal format pel participi de perfet passiu més una forma del verb esse; indica una acció acabada amb valor passiu i es tradueix en català pel passat perifràstic o pel pretèrit perfet.

Verb llatí de forma passiva però significat actiu, com hortor o sequor; no té forma activa pròpia i en català es tradueix habitualment per un verb actiu o pronominal.

Estratègia de traducció que consisteix a segmentar el període llatí en oracions simples, identificar el verb principal i els subordinats, i reorganitzar l'ordre de paraules segons la sintaxi catalana.

Construcció d'infinitu no personal concertat amb un subjecte en acusatiu que depèn de verbs de dir, pensar, saber o percebre; en català es tradueix per una oració subordinada amb 'que' i verb en forma personal.

Figura de sintaxi consistent a separar paraules que sintàcticament van juntes, molt freqüent en la poesia llatina; en la traducció cal restituir l'ordre lògic abans de redactar en català.

Separació d'un prefix o d'una partícula del verb o del mot compost al qual pertany, sovint per inserir-hi un altre element; apareix en poesia i obliga a reunir les peces per traduir.

Recurs que consisteix a acompanyar un verb d'un complement directe de la mateixa arrel, com 'viure una vida'; en llatí és habitual en poesia i en prosa retòrica i sol traduir-se amb un complement més variat.

Motiu o lloc comú heretat de la tradició grecollatina, com el locus amoenus o l'edat d'or; la seva identificació ajuda a interpretar el text i a situar-lo dins un gènere.

Descripció típica d'un paisatge ideal, amb ombra, aigua, flors i ocells, que la literatura llatina empra com a marc de diàlegs i escenes amoroses; passa a la literatura europea posterior.

Categoria que agrupa les obres per forma, contingut i funció, com l'èpica, la lírica, la tragèdia, la comèdia, l'historiografia o l'oratòria; cada gènere llatí té metres, registres i models propis.

Metre de sis peus format per dàctils i espondeus, amb cesura habitual al tercer peu; és el metre de l'epopeia i de la sàtira llatines i condiciona l'ordre de paraules del text.

Gènere poètic en dístics elegíacs, amb un hexàmetre seguit d'un pentàmetre, dedicat a l'amor, el dol o la reflexió personal; els seus autors principals són Catul, Tibul, Properci i Ovidi.

Conjunt d'obres que narren la història de Roma, des dels annals fins a la monografia i la biografia; Cèsar, Sal·lusti, Livi i Tàcit en són els representants més estudiats.

Registre cronològic any per any dels fets públics que els pontífexs romans consignaven; el model passa a la historiografia llatina i dona nom a obres com les de Tàcit.

Art de parlar i escriure de manera persuasiva, amb parts com la invenció, la disposició i l'elocució; estructura l'oratòria forense i deliberativa romana i la formació de l'home culte.

Pràctica del discurs públic davant un tribunal, el senat o el poble; a Roma inclou els gèneres judicial, deliberatiu i demostratiu, i Ciceró n'és el model teòric i pràctic.

Polític, orador i escriptor romà del segle I aC, autor de discursos, tractats retòrics i filosòfics i d'un epistolari extens; la seva prosa és la base del llatí clàssic après a l'escola.

Poeta romà del segle I aC, autor de les Bucòliques, les Geòrgiques i l'Eneida; aquesta epopeia fixa el mite fundacional de Roma i esdevé model de l'èpica europea.

Poema èpic de Virgili en dotze llibres que narra el viatge d'Enees des de Troia fins a Itàlia i la fundació mítica de Roma; connecta la llegenda troiana amb la història romana.

Poeta romà autor de les Metamorfosis, els Amors i les Heroides; la seva obra mitològica i eròtica tingué una gran fortuna en la literatura i les arts europees.

Model grec de comèdia de costums urbans, amb personatges tipus com el jove enamorat o l'esclau astut; Plaute i Terenci l'adapten al llatí i en deriva la comèdia europea.

Comediògraf llatí del segle III-II aC, autor d'obres com l'Amfitrió i la Mostellària; el seu llenguatge popular, ple de jocs de paraules i cançons, influí en la comèdia posterior.

Conjunt d'òrgans de govern i de dret de Roma, com el senat, les magistratures, els comicis i el tribunat de la plebs; el seu coneixement és necessari per entendre els textos històrics i jurídics.

Ordre successiu de les magistratures romanes que un ciutadà havia de seguir, des de la qüestura fins al consolat i la censura; reflecteix l'organització política i social de la República.

Assemblea de notables que aconsellava els magistrats i dirigia la política exterior i financera de Roma; el seu prestigi es mantingué sota l'Imperi, tot i perdre poder efectiu.

Sistema de culte públic i privat basat en el pacte amb els déus, amb ritus, sacrificis i calendaris festius; inclou els déus olímpics, els cultes domèstics i, més tard, els cultes orientals.

Virtut romana que designa el respecte degut als déus, a la pàtria i a la família; és un valor central de l'Eneida i apareix sovint en textos històrics i èpics.

Conjunt de gestos i fórmules prescrits per honorar els déus, com les libacions o els sacrificis; el seu compliment correcte garantia la pau amb la divinitat segons la mentalitat romana.

Edifici públic destinat al bany, l'exercici i la vida social, amb sales de temperatures diferents; la seva estructura i ús il·lustren la vida quotidiana i l'urbanisme romà.

Conjunt de costums domèstics i socials de Roma, com l'habitatge, el menjar, el vestit, l'escola i l'oci; el seu coneixement ajuda a contextualitzar vocabulari i escenes dels textos llatins.

Varietat parlada del llatí, diferent de la llengua literària, que evolucionà de manera diversa a cada regió i constituí la base de les llengües romàniques, entre elles el català.

Parell de mots catalans procedents del mateix ètim llatí, un de transmissió popular i l'altre de transmissió culta, com 'dret' i 'directe'; mostra les dues vies d'entrada del lèxic llatí.

Estudi de l'origen i l'evolució de les paraules; en l'examen permet relacionar un mot català amb el seu ètim llatí i explicar els canvis fonètics i semàntics que hi han intervingut.

Conjunt de paraules que comparteixen una mateixa arrel o ètim, com 'fer' i 'ferreteria'; reconèixer-la ajuda a deduir el significat de mots llatins i catalans no memoritzats.

Morfema que s'afegeix al davant d'una arrel per modificar-ne el significat, com in- o con-; en llatí és freqüent en verbs i la seva identificació ajuda a traduir i a etimologitzar.

Morfema que s'afegeix al darrere d'una arrel per formar noms, adjectius o verbs, com -tor o -bilis; explica la formació de molts mots llatins i dels seus derivats catalans.