Valencian Community PAU Music Analysis II cheat sheet

Ritme: analitza compàs, tempo (indicació metronòmica), subdivisions, síncopes, contratemps, hemiolia i patrons rítmics repetitius.

Melodia: identifica àmbit, perfil (ascendent, descendent, ondulant), intervals característics, motius, seqüències i notes estranyes (bordadura, pas, anticipació, retard).

Harmonia: reconeix tonalitat o mode, funcions (tònica, subdominant, dominant), graus, inversions i xifrat; distingeix acords reals de notes de pas.

Textura: monodia, homofonia (acordal o melodia acompanyada), polifonia (contrapunt imitatiu o lliure) i heterofonia; indica nombre de veus reals.

Timbre: instruments, famílies, registres, efectes (sordina, pizzicato, col legno) i agrupacions; relaciona'l amb l'època i el gènere.

Dinàmica: escala (pp, p, mp, mf, f, ff), crescendo/diminuendo, accents, sforzando i terrasses dinàmiques barroques enfront de transicions romàntiques.

Notació: claus, armadura, alteracions accidentals, lligadures, puntets, calderons, repeticions i signes d'articulació; comprova l'edició (original vs. arranjament).

Mètode: segmenta per frases i seccions, marca compassos, detecta motius generadors i contrastos, i creua dades de partitura amb escolta i context històric.

Funcions tonals: T (I, vi, iii en context), S (IV, ii) i D (V, vii°); la successió bàsica és T–S–D–T.

Xifrat: 5/3 = estat fonamental; 6 = primera inversió; 6/4 = segona inversió; 7 = setena; 6/5, 4/3 i 4/2 = inversions de la setena.

Cadència autèntica: V–I; és perfecta si ambdós acords en estat fonamental i la soprano acaba en la tònica; sinó, imperfecta.

Cadència plagal: IV–I; cadència semicadència: qualsevol acord que acaba en V; cadència trencada: V–vi.

Modulació: es confirma amb dominant secundària (V/x), acord pivota i cadència en la nova tonalitat; distingeix modulació de tonalitat veïna transitòria.

Dominants secundàries s'escriuen V/V, V/ii, etc.; el seu xifrat inclou l'alteració ascendent del sensible de la tonalitat meta.

Acords de sexta napolitana (bII6) i sexta augmentada (italiana, francesa, alemanya) apareixen sovint com a predominant alterada.

En mode menor, el sensible s'alterà ascendentment (harmònica); el VII natural correspon al mode natural i no forma dominant.

Binària: dues seccions A–B, sovint amb repetició; pot ser simple o binària reexpositiva (A–B–A').

Ternària: A–B–A; la forma ternària composta té seccions amb estructura pròpia (minuet–trio–minuet, da capo).

Rondó: A–B–A–C–A (o A–B–A–C–A–B–A); el refrany torna sempre en la tonalitat principal.

Sonata: exposició (tema principal, pont, tema secundari, coda), desenvolupament, reexposició i coda; la tonalitat secundària sol ser la dominant o la relativa.

Variació: tema amb variacions; tècniques habituals són ornamentació, canvi de mode, textura, ritme o instrumentació (variació figurada, característica).

Fuga: exposició (subjecte, resposta, contra-subjecte), episodis, stretto i pedal; la resposta pot ser real o tonal.

Formes de cançó: estrofa–tornada (A–B), AABA de 32 compassos, i formes amb bridge; identifica l'estructura pel text i la melodia.

Medieval: cant gregorià monòdic, organum, motet primitiu, Ars Nova (Philippe de Vitry) i notació mensural.

Renaixement: contrapunt imitatiu, polifonia vocal a capella, madrigal, missa i motet; textura homofònica creixent cap al final del període.

Barroc: baix continu, concertato, ritornello, fuga, suite i òpera; dinàmica en terrasses i ornamentació improvisada.

Clàssic: simetria de frases, forma sonata, quartet de corda, simfonia i concert solista; textura homofònica amb acompanyament alberti.

Romàntic: cromatisme, ampliació orquestral, poema simfònic, lied, música programàtica i dinàmiques en transició.

Segle XX: atonalisme (Segona Escola de Viena), serialisme, neoclassicisme, nacionalisme, impressionisme i música concreta/electroacústica.

Contemporània: aleatorietat, música espectral, minimalisme, notació gràfica i ús de tecnologies digitals; qüestiona la tonalitat i la forma tancada.

Contextualitza: autor, data, gènere, destinació (església, cort, concert), plantilla i relació amb el període.

Segmenta la partitura en seccions i frases amb números de compàs; assenyala els punts de cadència com a fronteres formals.

Identifica el tema o motiu principal i segueix-ne les transformacions (transposició, augmentació, disminució, inversió).

Descriu la textura canviant i relaciona-la amb el text o el drama (madrigalisme, word painting).

En l'escolta, marca entrades temàtiques, canvis de tonalitat, dinàmica i instrumentació; usa una línia temporal amb minuts i segons.

Estil: compara trets amb obres del mateix període i justifica la filiació amb evidències (cadències, contrapunt, orquestració).

Redacta el comentari amb vocabulari tècnic precís i evita judicis estètics sense suport analític.

Cadència = cadencia; semicadència = semicadencia; cadència trencada = cadencia rota.

Compàs = compás; armadura = armadura; alteració = alteración; becaire = becuadro.

Tonalitat = tonalidad; mode = modo; grau = grado; inversió = inversión; xifrat = cifrado.

Motiu = motivo; tema = tema; frase = frase; secció = sección; desenvolupament = desarrollo.

Contrapunt = contrapunto; imitació = imitación; cànon = canon; fuga = fuga.

Textura = textura; homofonia = homofonía; polifonia = polifonía; monodia = monodia.

Timbre = timbre; dinàmica = dinámica; tempo = tempo; articulació = articulación.

En valencià s'usa 'sensible' per a leading tone i 'tònica' per a tonic; evita calcs del castellà en la redacció.