Valencian Community PAU Music Analysis II key terms

Divisió del temps musical en grups regulars d'accents forts i febles, indicada per una xifra fraccionària com 4/4 o 6/8 que fixa quants pulsos conté cada compàs i quina figura els representa.

Desplaçament de l'accent rítmic habitual perquè una nota comença en temps feble i es prolonga cap al temps fort següent, produint una tensió perceptible dins del compàs.

Figura o nota que sona en la part feble del compàs mentre la veu principal calla o es manté, creant alternança entre atac i silenci dins del mateix pols.

Notes inicials que precedeixen el primer temps fort d'una frase o obra i que sovint no completen el compàs, de manera que l'estructura mètrica comença abans del punt d'ancoratge principal.

Successió coherent de sons amb alçades i durades determinades que es percep com una línia única, organitzada per graus conjunts, salts i perfils d'ascens o descens.

Cèl·lula musical breu, melòdica o rítmica, que es reconeix com a unitat mínima de significat i que pot repetir-se, variar-se, invertir-se o transformar-se al llarg d'una obra.

Agrupació de motius que forma una unitat musical completa amb sentit propi, generalment acabada amb una cadència i articulada en antecedents i conseqüents dins del període.

Manera com es combinen les veus o capes sonores simultànies: monofonia, homofonia, polifonia contrapuntística o heterofonia, segons el grau d'independència i de coincidència rítmica entre elles.

Tècnica de combinar dues o més línies melòdiques independents que sonen alhora i mantenen interès horitzontal propi, sotmeses a regles d'intervals i de moviment entre veus.

Textura en què totes les veus avancen amb el mateix ritme o gairebé, de manera que una melodia principal destaca sobre un acompanyament d'acords que la sosté harmònicament.

Qualitat sonora que distingeix una veu o un instrument d'un altre fins i tot amb la mateixa alçada i intensitat, determinada per l'espectre d'harmònics i l'evolució de l'atac.

Grau d'intensitat sonora amb què s'executa un passatge, indicat amb signes com p, mf o f i amb reguladors de crescendo i diminuendo que afecten l'expressió de la frase.

Manera de fer sonar les notes pel que fa a la seva unió o separació, mitjançant signes com la lligadura, el staccato o l'accent, que modifiquen el caràcter i la durada efectiva del so.

Sistema gràfic que representa alçades, durades, intensitats i articulacions sobre el pentagrama i que permet conservar i transmetre una obra musical de manera llegible per a l'intèrpret.

Paper que un acord compleix dins d'una tonalitat segons la seva relació amb la tònica, la subdominant o la dominant, independentment de la seva posició en el compàs.

Fórmula harmònica que tanca una frase o una secció i que pot ser autèntica, plagal, semicadència o trencada segons els graus implicats i el grau de conclusió que produeix.

Pausa harmònica que acaba sobre la dominant o un altre grau inestable, sense resoldre a la tònica, i que deixa la frase oberta a una continuació immediata.

Resolució de la dominant cap a un grau diferent de la tònica, habitualment el VI, que frustra l'esperança de conclusió i produeix un efecte de suspensió o d'engany harmònic.

Canvi estable de tonalitat dins d'una obra, preparat generalment per un acord pivot o per una dominant secundària, i confirmat per una cadència en la nova tonalitat.

Sistema harmònic organitzat al voltant d'una tònica que jerarquitza els dotze graus de l'escala i estableix atraccions estables entre acords i notes dins d'una obra.

Acord de dominant aplicat a un grau diferent de la tònica, sovint amb la seva sensible alterada, que reforça momentàniament aquell grau sense consolidar una modulació completa.

Sistema de xifres sota el baix que indica els intervals que l'intèrpret ha de construir sobre la nota escrita, permetent reconstruir l'harmonia d'una obra barroca a partir del seu continu.

Conjunt de tres o més sons simultanis organitzats per intervals de tercera, amb una fonamental, una tercera i una quinta que determinen la seva qualitat major, menor, augmentada o disminuïda.

Col·locació d'un acord amb una nota diferent de la fonamental al baix, de manera que la tercera, la quinta o la sèptima ocupen la posició inferior i canvien el xifrat i el color harmònic.

Estructura en dues seccions contrastants o complementàries, sovint amb repetició de cadascuna, que pot ser simple o barrejada segons el grau d'independència temàtica de cada part.

Estructura en tres seccions A-B-A en què la tercera reprèn el material inicial després d'un episodi central contrastant, produint un retorn que tanca el cicle formal.

Forma basada en la repetició d'un tema principal que alterna amb episodis contrastants segons un esquema com A-B-A-C-A, amb retorns que estructuren l'obra.

Estructura en tres grans àrees -exposició, desenvolupament i reexposició- que presenta temes contrastants, els elabora tonalment i els resol en la tonalitat principal.

Primera secció d'una forma sonata o de qualsevol forma amb temes, on es presenten els materials principals en tonalitats contrastants i es fixa el caràcter de l'obra.

Secció central de la forma sonata en què els motius de l'exposició es fragmenten, es modulen i es recombinen, creant inestabilitat tonal que prepara el retorn.

Forma en què un tema inicial es presenta successivament transformat en ritme, harmonia, textura o timbre, mantenint reconeixible el seu perfil melòdic o la seva estructura harmònica.

Composició contrapuntística basada en un subjecte que entra successivament en diferents veus, amb resposta, contra-subjecte i episodis, sotmesa a una exposició i a seccions de desenvolupament.

Repetició d'un motiu o d'una melodia en una altra veu, sovint a una alçada diferent i amb un petit desfasament temporal, que genera diàleg i coherència contrapuntística.

Idea musical completa i recognoscible que serveix de base per a una obra o una secció i que pot repetir-se, variar-se o desenvolupar-se al llarg del discurs musical.

Pràctica barroca d'una veu greu instrumental més un teclat que realitza l'harmonia xifrada, formant el suport harmònic estable sobre el qual descansa la textura de l'obra.

Distribució del material musical entre els instruments d'una orquestra, decidint quin timbre assumeix cada línia i com es combinen famílies per obtenir equilibri i color.

Repertori litúrgic medieval monofònic en llatí, de ritme lliure i textura monofònica, que constitueix la base del desenvolupament de la polifonia posterior a Occident.

Sistema d'organització de les alçades anterior o alternatiu a la tonalitat, basat en escales amb intervals característics i en notes finals i de recitació que orienten la melodia.

Expressió abreujada que designa la secció instrumental de baix continu d'una obra, sovint interpretada per violoncel i clavecí, i que sosté l'estructura harmònica del conjunt.